LA MIRADA (1)

BLOG 10
*
LA MIRADA (1)
*
16-2-14
*
Blau i rosa. Vellut i seda. En un jardí fastuós amb columnates, glorieta i exquisida companyia, un jove toca el piano. Potser, en aquesta hora de vespre, canta la merla en el seu variat llenguatge. No farà nosa al pianista, sinó eco. Hi ha dues mirades que es troben i no els caldria música, però és la música el que els uneix i els parla.
            Pintar el rosa és un goig per a l’artista. Seda en aquest cas perquè és una escena galant, romàntica abans del romanticisme, però aquest corrent l’entén tothom passin els anys que passin i encara que alguns s’entestin a enterrar-lo.
            Aquí és seda, però en el cas d’Andrew Wyeth, en el seu “Christine’s World”, del 1948, era cotó rosa pàl·lid. Wyeth ens explica, en la seva celebrada interpretació, avui al MOMA, que va sentir una emoció intensa en posar el rosa enmig del seu paisatge. Christine i el seu món limitat però el camp immens i una taca rosa.
            El tapís que conté la mirada entre els dos joves el va pintar Antonio Ramos el 1922. En aquella època van ser moda els tapissos pintats. Aquest va ser un encàrrec dels meus avis al pintor valencià. Volien que el jove representés el meu pare, llavors un avantatjat estudiant de piano, fill únic, educat al Lycée du Parc, a Lyon. L’escena la tenim a l’entrada de casa i sota hi ha l’arca de núvia on poso el meu pessebre. Com que el rebedor no té llum natural, l’obra no ha perdut color, i quan entro em sembla que encara sento el frec de la seda rosa al moment que la noia és a punt de seure. El piano, si jo no el toco fa silenci: cap esperit m’interpreta les cançons estimades.

*

6 comentaris:

Montse ha dit...

Olga, no l'hauríem d'oblidar, el romanticisme (ni artísticament ni vital)

Segur que, encara que no els vegis, quan toques el piano, les mirades d'ambdós joves s'il·luminen!

M. Roser ha dit...

El trobo molt bonic aquest tapís de tons suaus, amb aquest rosa ue destaca...
Amb aqustes mirades que es parlen sense paraules, només amb la música!
Per cert, les merles ja fa dies que canten...
Bona nit, Olga.

xavier pujol ha dit...

Llegint-te em sembla escoltar la música de piano de Liszt, Schumann, Chopin...
Cada matí, en anar a treballar, també escolto el cant d'una merla.
Igual que el classicisme no morirà mai (ni el rock and roll, tampoc) el romanticisme, en forma de pintura, música o literatura, penso que conviurà sempre amb el que cada època ens porti.

Fita
Esperem el post "La Mirada" (2)

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El romanticisme devia néixer ja amb la invenció del "fins'amor" trobadoresc, o abans, amb l'amor platònic...

Josep Gironès Descarrega ha dit...

A casa teva cada peça té la seva pròpia història i entre totes relliguen la de la família.

Jordi Dorca ha dit...

Jo, de moment, només sé entendre el racionalisme com el romanticisme de la raó. Ells, els racionalistes, hi van aprofundir.