TOTS

*

12-9-12

*

Hi van ser tots els que estimem. Com un antic desig acrescut que es desplega en el temps i en l’espai, vam sentir una íntima satisfacció que creixia i s’eixamplava per tots els àmbits de la terra, la nostra.

      No penso avui, que és l’endemà del dia que va fer realitat i amb escreix el vell somni. Ahir serà present per sempre i no s’ha d’aturar aquell voleiar de banderes, sempre altes, formant el nostre firmament sense rendir-se. Mai.

      Vet aquí la nostra humil bandera de muntanya, muntada en un pal ferm i rematada per una pinya d’avet. Potser només la van veure els corbs, les mallerengues, els abellerols, algun gos i les poques persones que passaven pel camí. A la casa del davant s’alcen dos pals junts, molt més alts, un amb la bandera catalana i l’altre amb l’espanyola. Sempre plantades davant mateix dels nostres ulls. Bons patriotes, a fe. Més avall, una bona estelada fa dies que oneja per a goig dels ulls.

      No penso estranys desdoblaments cos i ànima. Qui estima i no hi va anar, era perquè no podia, com nosaltres, de mobilitat ja molt fràgil. Hipnotisme de televisió amb llarga alegria creixent. Felicitats a tothom per l’organització, la presència i l’alegria que vibrava al país des d’un gran cor que batega amb tanta sang nova. Per sempre i més.

*

Foto V. Roca

 

12 comentaris:

Clidice ha dit...

Estar enmig de milers de senyeres que la brisa feia onejar fou realment emocionant. Ser-hi sabent que també representàvem els de casa que no hi podien ser, també. A qui convingui: no mireu només les xifres, no us discutiu per si n'eren deu, vint, o un milió, n'érem més, l'Olga també, i mon pare, i ma mare i ...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Estimada: a lamanifestació jo portava al cor el meu pare, que fa dos mesos que va morir; portava al cor la meva mare, de mobilitat més que reduïda; portava al cor una amiga molt antiga, l'Immaculada Verdú, que fa trenta anys que va morir de càncer; portava al cor.... l'amor més gran per a gent que no conec perquè a Catalunya, ho sap tothom, mai no s'ha exclòs ningú, som un país inclusiu.

Helena Bonals ha dit...

Se sentia a parlar molt sovint en castellà. Bona cosa. I no hi va haver cap problema al final, encara més bo.

Joan ha dit...

Amb mi hi anaven molts que no hi eren, però no passa res. Hi sereu quan calgui ser-hi, amb les urnes al davant. I això és el que compta.

El porquet ha dit...

Aquí un que no hi va poder anar, però que estima i molt, moltíssim.

Per sort tenia qui va prendre l'estelada que fa més de 20 anys que m'acompanya, i que ja fa un temps que la tinc penjada al balcó, i se la va endur cap a la manifestació, i amb ella una part de mi.

Hi vam ser Olga, i tant que hi vam ser.

Rachel ha dit...

Ser-hi o no és igual, l'important és sentir.
D'aquí o d'allà és igual, l'important és sentir.
I ahir, des d'allí o des de casa, des del país o des de fora, la gent sentia, sentia i es feia sentir.

Montserrat Sala ha dit...

el teu escrit m'ha emocionat. Tant, com el sentiment que vaig experimentar ahir, al aguaïtar la desfilada d'estelades,des de la meua mobilitat reduida.
Gracies, per fer-me reviure aquell moment sublim.

Joan Guasch ha dit...

Tots els que hi érem portàvem al cor als que no hi podíeu ser. Va ser un batec inoblidable, una força vital que sorgia d'una mena d'energia tel·lúrica. Més enllà del crit unànime i de les causes personals de cadascú, hi havia unes arrels clavades en la profunditat de la terra vermella, perquè sí,ara sí, la idea ha arrelat i l'arbre ha començat a créixer, sense complexos, sense ressentiments, sense excuses.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

A la manifestació de Barcelona hi estàveu ben representats.

Manel Aljama ha dit...

Comparteixo l'opinió de Clidice. N'erem més, molt més. I com he dit en molts llocs, tants se val si són 1000 o 10000. Governant que no escolta ni 1 ni mil, a més d'inepte i dèspota cava la seva propia tomba.

Eduard ha dit...

Quanta gent ens vau acompanyar de cor en aquell dia! Perquè vinguin els de sempre a comptar els absents en el bàndol contrari!!!
El moviment continuarà, no m'hi cap el dubte. I tard o d'hora tothom podrà parlar i tothom serà comptat.

M. Roser ha dit...

Una data per a no oblidar mai...
També he de dir que jo no vaig ser-hi, però el dia abans vaig anar a la del poble, a la nit, amb torxes i senyeres...
El meu balcó lluïa una estelada que es veia de força lluny i com que feia vent, tot el dia va voleiar...