DANSA IL·LUMINADA

19-1-12

Ja ho diuen, almenys des de Calderón: la vida és un teatre. Nosaltres, actors o dansaires, tots amb un o altre paper a l'escenari, entre ombres i llums.

Ara mateix fa una setmana era al quiròfan. Tot ha anat bé i em recupero en la calma d'un hivern càlid, il·luminat. Estic segura que els vostres bons desigs, amigs blogaires, amics lectors, juntament amb les espelmes que sé que uns quants i quantes vau encendre aquell dia, han contribuït, i no poc, a retornar-me el pensar i actuar en positiu, de tal manera que ara puc escriure amb alegria malgrat portar una cremallera de grapes que ja em trauran un dia o altre. De tal manera, dic, que em veuria amb cor de dansar una estona com aquesta figura de cristall de Lalique, però no pas amb la lleugeresa d'un espiadimonis.

Hi va haver un moment estrany, quan em retornaven: jo amb els ulls fixos al sostre del que em semblava un garatge, sentia les veus dels infermers que em cridaven pel nom; que em donaven copets a la cara. No podia reaccionar, i les veus deien que els feia estrany. No tenia voluntat ni capacitat, només mirada. Ho vaig recordar moltes hores més tard i em vaig preguntar si la gent que està en coma deu poder sentir els qui té a la vora.

Com que en començar l'any se solen fer bons prpòsits, i després d'un estrés operatori també, ja me n'he fet alguns, com ara comprar-me un ordinador nou, que aquest, pobrissó, ja va de tort malgrat les seves bones prestacions fins ara. I viure l'adaptació al món complicat fent més atenció amable i somrient a les bones coses que hi ha cada dia; sense pretensions; sense desitjar més que les grandeses privilegiades del viure diari, que són moltes més que no ens pensem. ¡Gràcies a tothom!

*