VIRGINIA EN ROIG


*
13-1-11

*
La llum de mig matí m’ha enviat la mirada de Virginia. Es mirava ella mateixa al gerro de vidre vermell de vora la finestra. Es mirava des d’una capsa clara que tinc sobre una pila de llibres. Virginia es desdoblava i, en silenci, m’interrogava: ¿encara no t’has adonat que sóc aquí al gerro? Un reflex, només, un feix de llum que passa.

Del llibre excel·lent de William Ospina (Padua, Tolima 1954) “¿Con quién habla Virginia caminando hacia el agua?” (Ed. Norma) extrec una mostra del memorable poema que porta el mateix títol:

“(...) Para mí se han cerrado los caminos, se han cerrado los días, las flores; / en el jardín los picos de los últimos pájaros ya por última vez dialogaron en griego, / y entendí que algo más triste que la guerra, mas triste que la codicia y el odio / se está cerrando lentamente sobre los mudos cielos de mi alma. // Tal vez todo está bien, tal vez fue así el mundo siempre. (...)”

William Ospina em va signar aquest llibre el 1998 a Barcelona i vam intercanviar impressions sobre Virginia Woolf, a qui jo havia dedicat “Al meu cap una llosa”(Proa, Premi Sant Jordi 1984). Més endavant alguns ens hem comprat “Poesía 1974-2004” (Ed. La otra orilla), d’Ospina, llibre profund, lúcid, contundent i sensible. Justament la capsa on hi ha el retrat de Virginia descansa sobre aquest llibre i tots dos miren el mar.
*
Foto d’OX

2 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El retrat de Virginia es reflecteix en aquest objecte traslúcid, doble reflex, doncs, i encara un tercer reflex (aquest literari) en la recreació de Virginia a El meu cap una llosa...

Alyebard ha dit...

Joc de miralls dimensionals, imatge i lletres ( que en el fons no deixen de ser imatges)