*
30-1-11
*
Fuig el temps, s’acaba gener i, entre les boires, qui sap contemplar veu el castell d’Aladí com es mostra en tota la seva bellesa. Al capvespre, la terra enfosquida pels badalls de la son, el cel ja massa carregat de respiracions fatigades, l’última llum acosta la tristesa d’allò que marxa sense remissió, i que s’emporta el que esperàvem i no va ser, o allò que hem tingut i que s’ha fos com el dia. Ho veiem passar i ens diem adéu a nosaltres mateixos.
*
Il·lustració de Segrelles, del 1921, per a “Les mil i una nits”.
*
Fuig el temps, s’acaba gener i, entre les boires, qui sap contemplar veu el castell d’Aladí com es mostra en tota la seva bellesa. Al capvespre, la terra enfosquida pels badalls de la son, el cel ja massa carregat de respiracions fatigades, l’última llum acosta la tristesa d’allò que marxa sense remissió, i que s’emporta el que esperàvem i no va ser, o allò que hem tingut i que s’ha fos com el dia. Ho veiem passar i ens diem adéu a nosaltres mateixos.
*
Il·lustració de Segrelles, del 1921, per a “Les mil i una nits”.
7 comentaris:
Em meravella pensar que es pot veure el castell d'aladí a punta de nit.
Pararé atenció, per si de cas.
Sovint notem a faltar la concreció d'algunes il·lusions, i ha de ser aleshores quan s'ho val passar un balanç que resulta altament positiu.
Jo ja he instal·lat el persicopi per si passa ran de balcó!
Però sempre ens resta l'esperança del que vindrà. I com el febrer es boix...tot és possible. Una abraçada: Joan Josep
És un plaer llegir un text tan amarat de saviesa. Gràcies.
Potser si observem amb mirada ingènua d'infant, el veurem a ull nu... Un text preciós, ple de nostàlgies de coses que van ser i de coses que ens haurien agradat però...
Petons,
M. Roser
Cada vegada que passo per aquí aprenc una mica més...
gràcies!
bona entrada de febrer! (ens posarem les ulleres de veure-ho tot acolorit, vejam si...)
Publica un comentari a l'entrada