SAVIESA

*

Aquest és un dels millors dies de l’any. Hauria de dir un dels que més m’agraden: la festa de la Saviesa, element o qualitat que tots hauríem de posseir o com a mínim intentar-ho.

El bellíssim i realista himne “Veni Sancte Spiritus”, avui i sempre, invoca i acosta tot allò convenient per a les persones i per al món en general. La saviesa és a la base de tota bondat; és bon criteri, no pas llibresc ni de laboratori, sinó simplement adreçat al sentit comú. A la bona gent.

Veus molt antigues de monjos sota altíssimes voltes han ressonat i ressonen amb aquestes invocacions. M’agrada repetir-me-les i entonar-les per la pau que donen i el significat que contenen. Proveu-ho.

Pensem-hi: no anem sobrats de saviesa i el dia d’avui sembla que hi ha una disposició generosa a repartir-la.
*
*
*
Fotografia O.X.

ERRADA

Amics, el subconscient m'ha traït. He escrit ÓSSA MENOR en comptes d'ÓSSA MAJOR. Són molts anys de publicar en Óssa Menor. Disculpeu, si us plau.

POESIA EN PILOTES

*

Ahir, 29 de maig, Joan Maria Pujals, amb la seva paraula brillant, em va presentar “Óssa Menor- Poesia Completa” a l’Institut de Cultura de Barcelona. Amb l’editor, Israel Clarà, i un nombrós acompanyament d’amics, allò va ser una festa que encara no he paït. A tothom, gràcies.

Les pilotes van ser la vigília. Érem a Barcelona, per una entrevista que no es va produir a causa del futbol. També brillant, aglomerat, conglomerat el públic fins a límits impensables. Ho hem de reconèixer: es guanya per pilotes, fenomen de tots els temps, sinó amb pilotes amb gladiadors, cavallers amb llança medieval o el que sigui. A Urquinaona per poc quedem reduïts a esquelet en un nus que es va formar. Felicitats a qui correspongui.

Si tot els afeccionats al Barça se sentissin catalans, ara ja seríem independents. Alguna cosa no lliga.

I els poetes, ¿som independents? Vull dir si tenim sentit de gremi ... A la presentació no en vaig veure ni un ni una dels que tant s’han prodigat aquests dies per Barcelona. Ni de les Associacions d’Escriptors de les quals sóc membre. Ni tan sol per fer costat a la forastera que arribava del sud. Però, com he dit, els bons amics sí que hi eren.

*

*

*

Fotografia Vicenç Roca

AMIGA

*

“He escrit obsessivament, aplicadament, abrandadament. He escrit amb passió, i he suat i plorat i tremolat escrivint. Com cal que sigui, i malgrat tots els companys que n’han fet un negoci i només saben parlar de fer-se la vida amb els llibres, com les putes diuen que es fan la vida amb el cos. He escrit amb plaer i també amb dolor. Perquè el dia que dius “Crec que això m’ha sortit com volia”, aquell dia el carro del sol corre com boig per la volta del cel i la teva família no té cap defecte i els teus amics són bonics i el teu país és immens.”

Això diu Isabel Clara Simó al seu excel·lent llibre "Els racons de la memòria". El recomano. I no perquè siguem amigues, que en som, sinó perquè ella és una lluitadora i escriptora de raça, i ens ho explica.

I perquè, aquest dia que tothom s'omple la boca de pilotes fins a rebentar, ella em dedica unes abrandades paraules a l'Avui. Parla de l'esforçada Editorial Òmicron, de Badalona; del seu director Israel Clarà que, jove com és, ja ha format una biblioteca impressionant amb els llibres que ha publicat. Perquè demà presentem "Óssa Major" a Barcelona, i Barcelona, en la persona d'alguns bons amics, acollirà una escriptora de Tarragona. Isabel ha tingut la gentilesa de dedicar-nos avui la seva columna, i és un deute agrair-ho, cosa que faig amb tot plaer.

Perquè tenir una amiga escriptora que sigui les dues coses: amiga i escriptora, o escriptora i amiga, és cosa difícil d'aconseguir per qui, com ara jo, viu lluny dels grups i capelles d'influència.

Ells, Isabel-Clara, i Israel Clarà - mireu quina coincidència de llums-, són amics, i me'n sento estimada.

*

*

*

Isabel-Clara Simó.

30 GRAUS A L'OMBRA

*

¿Què cal fer quan seus mirant l’angle de l’armari de música, sobre el qual hi ha llibres d’art, i la llum que mai declina no es dilueix en les ombres del vespre?

Penses: que s’acabi aquest sol inclement que talla l’horitzó amb un ganivet encès. Però no hi ha cap boira que temperi la cruesa nua, la carn exposada a l’evaporació.

Munts de turistes i estudiants volten com eixams de mosques sense rumb, amb la pell blanca tibant i cremada.

Veus el mar al davant, rotund, compacte en un blau sense fissures solcat per algunes gavines i vigilat pacientment pels vaixells a l’espera de descarregar. Un vaixell vermell brilla amb el pont blanc. Sis més de colors neutres el flanquegen. Aquesta vida és molt més lenta i pausada que la que ens imposa la ciutat agressiva. L’observo, quieta.

Per això el que puc fer és continuar mirant l’angle de l’armari de música fins el moment d’ombra, perquè llavors rebré les ordres interiors no escrites però sí inscrites: cal posar-se en moviment i preparar la nit.
*

*

*

Del meu estudi. O.X.

LA VIDA ÉS UNA PETITA COMÈDIA

*

BIBLIOTEQUES I ARMARIS

*

Resulta molt noble referir-se a una biblioteca. L'escriptor Walter Benjamin té un escrit memorable amb el títol "Desembalando mi biblioteca". Moltes vegades l'he posat d'exemple. L'autor recorda, amb els canvis de domicili, les vivències que li ha aportat cada llibre que desa, derrere del qual hi ha una història que acompanya la seva vida.

Resulta mols més prosaic i material referir-se a armaris de roba i, no obstant, això faig avui, dia de sant Felip Neri, que no sé si desava la roba d'hivern o li desava alguna dona pietosa de les que solen voltar els homes inefables.

Cada casa és un renou que solen suportar les dones. Peces que ja no recordem, ens aporten aquell moment viscut, la bona o mala temporada que ens va acompanyar. A vegades ens freguen un jersei per la cara i deixem anar els ulls enllà, potser enyorats d'un temps que ens va plaure i que la peça acosta. Els ulls se'ns humitegen de tocar el vestit que ens neguem a retirar, perquè va ser la nostra segona pell tant de temps.

Els vestits dels nens són els petits fantasmes de l'armari: ells, els nens, eren allà dins i han crescut; queda aquella imatge estimada, una vida desada, desitjada, acariciada, passada. Les nostres mans acaricien sempre els cossos que ja no seran mai més iguals però que la roba ens retorna.

En el cas que decidim fer-ne draps -jo encara faig draps- d'una camisa vella, sabem que ens acompanyaran temps. Tinc draps d'una tapisseria dels meus avis, i em porten els dolços dies de la meva infantesa -dolços per a mi, durs per a ells en postguerra-. Quan passo les mans per aquella roba retrobo la música, el llum de peu, els meus primers escrits. ¿L'esperit en un drap? ¿Per què no?

*

*

*

La vida és una petita comèdia. Collage d'O.X.

LA VIDA ÉS UNA PETITA COMÈDIA

*

BIBLIOTEQUES I ARMARIS

POESIA I NATURA

*

“Sovint la gran poesia està impregnada d’aquesta consciència de la història natural de l’home: Lucreci, Leopardi, els poetes xinesos que situaven l’individu i l’enyorança que sent per un amic llunyà, en la història mil·lenària del paisatge en el qual respira, en el teló de fons de les muntanyes i el llac. Les grans religions també tenen en compte la matèria de la qual estem fets; el que les distingeix de les postisses i supersticioses, deia Chesterton, és el seu materialisme genuí.” (El Danubi, de Claudio Magris)

Per això avui, el fet extraordinari de la boira a Tarragona, em porta a evocar mariners absents i escoltar la sirena de les embarcacions com un eco d'aventures desitjades.

*

*

*

Foto O.X.

CANDIDATS

*

Ja els tornem a tenir aquí remenant la paella en algun poble o barri, fent veure que compren als mercats, inaugurant alguna cosa en algun lloc necessari on només es talla la cinta i després s'oblida. Cartells estripats per terra, plafons per on corre la canalla, proclames televisades, quaderns als diaris, blogs carregosos.

Ja els tornem a tenir aquí, com flors de maig però amb menys encant. Ens hem acostumat a escoltar paraules que ni ells mateixos s'arriben a creure. Els anys passen i les carències són tantes que ens preguntem què hi fa tanta gent governant en comptes de baixar al carrer a reparar esguerros, a les sales d'urgències on es necessita personal, a sopar a casa d'algú que encara no ha rebut les prestacions promeses. Callo, perquè d'això, que és la realitat, en dirien demagògia. Ens demanen el vot perquè així els paguem cotxe oficial, escortes i una vida del que en diuen 'alt estànding'. No ens pensem pas que busquin un ideal pel país. D'altra manera ens haurien anat les coses, si així fos. I ja fa massa anys.

Ja són aquí, càndids, blancs, immaculats. ¿De qui és la mà, seva o nostra?

*

*

*

Mà lila. O. X.

MAIG VERMELL

*

Encara es presenta maig florit a casa, ara en forma de, ¿què? En diria lliris, però no acabo de trobar el nom apropiat. Els manuals que tinc no el presenten clar. Podria ser un híbrid d'assutzena, però potser em decantaria més per hemerocallis, una liliàcia dita flor d'un dia, perquè es panseix aviat. En llenguatge popular se'n diu sogres i nores, perquè es presenten en flors que miren cadascuna a un cantó oposat.

Les ha portat la mateixa amiga que cull les roses d'un jardí esplendorós. Sempre gràcies. Però cada ram mereix comentari a part, i avui toca aquest.

Si el roig fastuós del ram correspon al grup de les assutzenes, cal dir que el nom 'lilium' ve de la paraula grega 'leirion', per designar aquelles blanques assutzenes perfumades de la nostra infantesa càndida. Amb una història de segles, se'ns diu que l'assutzena ja era representada en escultures al temple de Salomó.

Si les fascinants corol·les corresponen a hemerocallis, el nom deriva també del grec 'hemera' - dia- i 'kallos' -bellesa-. O sigui, bellesa efímera. També es coneix com assutzena turca.

Pot ser que la flor retratada no sigui cap d'aquestes dues. En tot cas, benvingudes a casa, on fan companyia als llibres, que aquests sí que són immortals.

*

*

*

Fotografia O.X.

ROSES I POESIA

*

Gràcies a l’amiga que m’ha portat. les roses. Un dia més de maig amb flors a casa. Ho agraeixo en vermell d’aurora, o de vellut reial, perquè els velluts majestàtics tiren a granat sumptuós.

Aquestes roses són robustes com ceptres i com braços que manen, i així s’alçaven en un jardí llunyà fins que habiten casa meva. Els ulls de l’amiga riuen. És maig i algú pensa en mi, talla les roses, me les porta sabent que em farà contenta.

Ahir a la tarda vam assistir als Jocs Florals de Barcelona. A més del Premi Ordinari, que va guanyar Jaume Bosquet, es donava en aquesta ocasió el Premi Extraordinari pels 150 anys de la Restauració. Jo n’havia de llegir el veredicte i un breu comunicat dels jurat. El jurat érem tres Mestres en Gai Saber: Jordi Pàmias, Màrius Sampere i jo mateixa. El premiat va ser Jordi Julià. Felicitats a tots dos.

El diari ressenya que el Saló de Cent era ple de gom a gom, com en les millors ocasions. El solemne Saló també es vestia de vellut granat, com els uixers de gala. Els músics interpretaven la Marxa del rei Joan I. I és que aquest és un país de poetes, cosa que vol dir de pensadors. El poeta aprofundeix la vida pròpia i la col·lectiva, i una base de pensadors és un luxe per a un país. Són les roses que ens admiren cada primavera i potser tot l’any. I ens arriben precisament el mes de maig en plenitud.
*
*

*

Fotografia d'O.X.

ORQUÍDIA

*

Maig continua presentant les seves flors a casa meva. L’orquídia al mirall es multiplica i com diuen tants pensadors, és memòria del temps, i la fotografia història de l’ànima, captació de la fugacitat.

L’ofrena de l’amiga omple de rosa tènue un ambient de color d’albercoc on entra el mar fins als últims miralls. Perquè hi ha miralls. Vora el mirall de la calaixera persisteix un altre ram de memòria antiga: l’escaparata amb les flors de roba vuitcentistes i el gerro de porcellana amb rivets daurats propi d’aquella època. Ve de casa de l’àvia, a Rubí, on era sobre una altra calaixera més alta, testimoni de la meva infantesa. Presidia aquella paret un quadre molt curiós de sant Joan Baptista amb el puny alçat. Durant la guerra algú va fer desaparèixer el dit que el sant dirigia assenyalant el cel, i d’aquella manera la indicació religiosa es convertia en revolucionària, per allò dels registres a les cases.

Aquest maig em falla per allò de cada dia un raig, però és viu i fa honor al seu nom amb les flors que m’arriben, immerescudes, però rebudes amb vocació d’eternitat.
*

*

*

Fotografia O. X.

CALOR AFRICANA

*

Ahir els homes i dones del temps van anunciar una calor africana pels propers dies.

No m'agrada gens la calor, i menys la calor humida que tenim a la costa, que augmenta la fatiga i no troba remei si no és a mar o amb aire condicionat. Però al mar no t'hi pots estar sempre. Amb aire condicionat sí, i sort d'això. Reduir uns pocs graus la temperatura ardent ajuda a treballar amb més lleugeresa.

Ja fa anys que arrriben aquestes calors de l'Àfrica i les consegüents pluges de fang vermellós o groc que embruten plantes, roba i cotxes. Ho detesto. En canvi agraeixo qualsevol buf d'aire polar que refresqui. No en va la gent fa servir glaçons i es compra gelats per combatre la plaga.

Per això, com que em van demanar fotografies d'infantesa, he rescatat aquesta, de l'any 1944. Encara hi havia la segona guerra mundial, i nosaltres ja havíem passat la nostra. Pel que es veu, nevava fort, i sóc al jardí de casa. Al meu darrere hi ha una hèlix de bomba, que fèiem servir de tauleta. Ja no espantava. Ja era familiar. I jo no era conscient de l'instrument de mort. Molt pitjor que la calor de l'Àfrica.

*

*

*

Arxiu familiar

NOVA PRIMAVERA

*

Aquesta vegada el pom de flors és un preciós grup de criatures. El CEIP Olga Xirinacs ha vingut a retratar-se al Balcó. El matí esplendorós ha donat encara més llum a les carones i als ullets sempre inquiets dels petits col·legials. S'han retratat amb mi i han volgut pujar a casa a fotografiar-se tocant el piano.

Diuen que qui canta els seus mals espanta, però aquesta nova i petita primavera no en té cap, de mal, tota ella és color i alegria. L'entusiasme i dedicació dels seus mestres el trobo admirable. D'aquests i de tots aquells que es dediquen a l'ensenyament. Cal paciencia infinita i bona voluntat fins al límit.

Hem passat ja de la meitat de maig, i no ens n'adonarem que aquest mes recordat per tots els artistes ja l'haurem perdut una altra vegada. Schumann té una petita i preciosa peça que es diu "Maig gentil, aviat tornaràs".

I és que cadascun de nosaltres tendeix a triar una època de l'any on se sent més feliç o confortat que en una altra. I compta l'any a partir d'aquell moment. Com si el temps triat hagués de parar-se, d'eternitzarse allà. No és així, però sempre podem pensar que tornarà. Encara que entremig hagin de passar onze mesos d'espera. El meu temps estimat és la tardor. Vaig néixer al maig, però no tinc tirada al sol que s'acosta, a les calors que paralitzen, a l'agressió de les ciutats massa plenes.

Maig és fronterer, i encara és benvingut. Porta questes i altres flors que celebro per molts anys.

*

*

*

Fotografia d'O.X.

MURALLA

*

Diumenge torno a la muralla. Interval de fresca a l’ombra dins els dies de calor humida que passem. Acaben de florir els últims pitospors d’essència compacta i penetrant. Observació de les sargantanes amagant-se a les escletxes; del gairebé imperceptible rastre d’una llombriu al caminet de terra. Toco l’aigua del brollador sota el taronger i me la passo pel front.

Tots tenim desig d’immortalitat, conscient o no. Per això ens retratem, escrivim, concursem a la tele, volem formar part de rècords Guinnes... La muralla condueix el passejant pel camí segur i inamovible en el temps, malgrat s’esfondri a sectors. Genuïna en la seva base, conservada en alguns trams, ens sobreviu de llarg. Sense adonar-nos-en, quan mirem les pedres ens sentim una mica més segurs: hi ha camí a través del nostre temps tan fràgil. La muralla ens el guarda, ens condueix, diria fins i tot que ens protegeix de l’agressivitat dels dies.
*

*

*

DOLENT

*

Respon el conegut director de cinema Jiri Menzel (Praga), quan li pregunten què ha estat difícil per a ell: " Difícil ha estat haver de triar entre el dolent i el pitjor i estar content de poder elegir només el dolent." Immediatament aquesta resposta m'ha fet pensar en la política i, sobretot, quan és temps d'eleccions.

Pel que fa a opinió social, diu Menzel quan és preguntat sobre la virtut que admira en els altres: " L'harmonia, i penso que el món actual la impedeix força; tots som molt cruels i irascibles. Fixeu-vos en la literatura i el teatre que es fan, que es deleixen pel mal. Avui qui té més pes són els perversos."

Sàvies i certes paraules que faríem bé de recordar.

*

*

*

Mà banyes. O.X.

LACRE

*

LACRE

Lacre. Records d’infantesa. A l’oficina d’Explosius, que portava el meu pare com a Delegat, i que era en un pis de casa nostra, es lacrava. L’olor, el color i l’olor que no s’obliden; el material de resines i goma laca amb el colorant vermell atenuat, tenia el seu ritual: massa flama l’encenia i el conjunt es fumava. S’havia d’escalfar en la mesura justa, i llavors, procurant que caigués al lloc precís que convenia tancar, s’hi aplicava el segell amb precisió i pressió acurades. Un art.

En el quadre, la senyora pintada per Chardin en una penombra amable, silenciosa i còmoda, lacra una carta ajudada pel que sembla un servent. El color de la barra de lacre concorda amb el granat del ric tapet de taula i amb l’ombra de la cara a contrallum. La influència de Vermeer es nota en la disposició dels cortinatges, l’elegància del vestit i la voluntat del lleu i harmoniós moviment domèstic: veiem l’acció del gos tafaner, la disposició de l’ajudant i, al fons, la porta entreoberta. De cap manera estàtica, l’escena ens convida a explorar les intimitats d’una casa i les activitats de la dama que envia una carta. A partir d’aquí, el narrador pot imaginar els destinataris que vulgui i començar una història. Hem comprat segells per lacrar als antiquaris, perquè cada un porta l’empremta d’una mà i una intenció que proposa: endevina’m.

Jo només volia dir que la barra de lacre fa un pont visual i olfactiu a través dels segles, perquè les estructures interiors es mantenen, s’hereten i així es tornen eternes.

*

*

*

J. S. Chardin (1699 - 1779). Dama lacrant una carta.

BALDUFA

*

BALDUFA

Absort està el noiet mirant com giravolta la baldufa. Insinua un lleuger somriure de petita complaença. Els llibres ja es poden esperar, que tota la llum del dia gravita sobre la petita joguina. De la joguina passa als ulls atents, i dels ulls a l’interior del nen, tendre encara dins del vestit sever.

Serenitat del moment. ¿Què contenen els llibres sinó l’estudi circular del moviment de l’univers? La contemplació acurada des d’un telescopi cap a l’espai estel·lar descansa en el moviment de la baldufa a distàncies immenses que ara el minyó no pot comprendre.

L’habitació suggereix silenci i aquella soledat només interceptada pels ulls del pintor, que es complau en els tons granats i burdeus cap els terres d’ombra, amb una concessió a l’ocre, el blanc trencat de paper i ploma, del corbatí del nen i del suau pentinat recollit en llaçada. No obstant l’austeritat, el noi ens encomana la gràcia i el lleu somriure.

*

*

*

El nen de la baldufa. Jean Simeon Chardin ( 1699 - 1779 )

MÉS PRIMAVERA

*

És més primavera quan parles amb la gent jove, i ahir amb els alumnes de l’IES Torreforta, de 2n. de Batxillerat i 4t. d’Eso vaig compartir més que paraules; perquè era primavera, perquè vam parlar de llibres, perquè em van oferir el bellíssim ram de flors que veieu i, cosa essencialment llaminera, perquè algunes noies havien elaborat uns pastissos francament deliciosos.

Cristina i Estefania em van fer la presentació. No tinc per costum ‘enrotllar-me’ amb discursos. Més aviat mostro als joves la meva part inconfessable: aquella que tracta de vampirs, esquelets, fantasmes i homes que viuen als soterranis de la ciutat, coses totes elles demostrables per mica d’atenció que posem quan passegem pel territori, sigui camp o ciutat. En un institut nou, per exemple, no hi poden haver fet niu els fantasmes perquè no té prou solera: hi han d’haver viscut o estudiat generacions. En canvi sí que n’hi ha als edificis vells de les ciutats. Porto una carpeta amb documents que demostren tota la inquietud i truculència que s’amaguen al darrere del viure normal, i és que els novel·listes necessitem aquest aliment i alhora el comuniquem als lectors.

Per això la primavera és més primavera quan porta aquests contrastos complementaris: joventut i maduresa, flors i pastissos, llibres i somriures.

*

*

*

El ram.

LA SENYORA

*

D’esquena a la suau llum verdosa i durada, la senyora pren el te. És l’hora del repòs, de la serena reflexió que, no obstant, ofereix un rostre seriós. ¿Potser aquest te és la pausa entre dues decisions greus? El vapor s’eleva com un pensament deixat anar que busca un punt de sortida.

Brilla la tetera de ceràmica i el calaix entreobert de la taula vermella deixa veure l’acabament de la pintura. Potser és una taula reformada i algú va voler alegrar l’interior solemne amb un toc viu. La senyora remena la beguda i rep la llum que brilla sobre el mantó amb vores blaves: lleus delicadeses cromàtiques per a un moment tan delicat com el de la reflexió i el descans en solitari.

Una protagonista que mai podrà estar sola: els ulls del pintor la miren. Com un protagonista literari és mirat pel seu autor. Ja tenim la companyia encara que la tassa decorada sigui una de sola.

Jean Simeon Chardin va ser menystingut precisament perquè volia retratar la bellesa dels moments eterns: aquí, l’hora del te i del repòs. L’autoritat de la senyora decidida que dedica la seva atenció a la mesura i a l’elegància del gest. Els autors grandiloqüents de la seva època el van relegar a categoria domèstica. Ell se’n ressentia, ho lamentava, però ho pintava: era la seva veritat i el temps ens el retorna triomfant, perquè en aquests gestos ens hi reconeixem tots, i ell els va saber interpretar.

*

*

*

Fragment de "El te", de J. Simeon Chardin (1699 - 1779)

SOPES I NAPS

*

Aquests dies ja passen per tv. l’anunci de la noia que fa sopes de llet, de Vermeer de Delft (1632-1675), no cal que el reprodueixi. No és una lletera, com se sol creure i dir. La noia fa sopes de pa amb llet i mel. Es pot deduir dels estris que té a taula. Fa una lleugera inclinació de cap, com la que faig jo a l’estiu quan mesuro la llet als potets de iogurt. Es veu que aquest és un gest ancestral, efectuat per les dones; un gest de pau, d’atenció, de calcular les racions, de mesurar, repartir i donar aliment. Si no fos temps de pau, la noia d’aparença rústega, vestida de groc i blau, no tindria pa, llet ni mel.

He tret de la vitrina dels llibres d’art un volum sobre J. Simeon Chardin (1699-1779), i n’he tingut plaer, una sensació de goig i placidesa. Les dues noies fan feines de la casa, amb un segle de diferència, més cap aquí Chardin. Els estris, tant en Vermeer com en Chardin són fets per durar generacions: la taula, els tupins, el tallant, el gibrell on cauen els naps tallats. La noia de Chardin té un posat d’ensonyació, com qui s’atura un moment per pensar.

El temps de les feines de casa evoluciona amb lentitud. En canvi el temps polític és turbulent, agressiu, inquietant. Hem de reconèixer l’eficàcia superior demostrada per les dones en favor dels treballs de pau.

*

*

*

La cuinera. Jean Simeon Chardin.

CEIP MARE DE DÉU DE LA ROCA

*

Aquests són els alumnes de tercer del CEIP Mare de Déu de la Roca, de Mont-roig (Baix Camp). Em feliciten perquè avui és el meu aniversari, el 73. I perquè els vagi a veure, cosa que farem d'aquí una estona.

Potser em preguntaran coses dels meus llibres que han llegit; els mestres tenen molt bona voluntat a fer llegir la canalla, i a ells devem que després tinguem un bon públic lector. Gràcies.

Jo els llegiré alguns poemes del "Concert al fons del mar". Fa pocs dies en vaig incloure un al blog. Ara us en copio un altre:

EL PIANO DE CUA

Aquest gran vaixell

portava un piano

de cua brillant,

clinc, clonc, clinc-clonc-clanc.

Hi va el calamars

que té moltes potes.

El pop ja s'hi acosta,

la sèpia també,

fa, sol, si-do-re.

Sentint tantes notes

somriu la sirena,

que veu el piano

i s'hi ajeu d'esquena.

"Toqueu per a mi,

sol, la, do-re-mi.

Toqueu ben fluixet,

que em vull adormir."

Si, si, si-si-sí.

***

*

*

*

Del llibre en premsa "Aquari: Concert al fons del mar".

ÓSSA MAJOR

*

Ja és a casa. El nou llibre ja arribat, portat pel seu editor Israel Clarà (Òmicron) de Badalona.

El tinc a la taula del menjador i me'l miro sense saber reaccionar.

Té 1.016 pàgines, tapa dura, i pesa 1.800 grams. És tota la meva poesia completa. Un volum impensable per a mi ara fa poc mesos, i fet real per la voluntat d'un bon editor.

El llibre no conté estudi. Dec ser la poeta que compta amb més obra, gairebé tota ella premiada. Però mai ningú no l'ha estudiat, tret d'uns meritoris col·legials com a breus treballs de curs. De manera que el volum és tot ell poema, tret de poques paraules que hi afegim l'editor i jo, presentació obligada.

Me'l miro i penso si no serà aquesta la meva etapa final, i per això em produeix sensacions diverses. Agraïment a tots aquells jurats que van creure no en mi, sinó en el que jo presentava, el meu treball. És un llibre de persona treballadora, aquest. El veig i conté tantes etapes felices de la meva vida que trigaré a pair-les.

Ahir al vespre mateix era a urgències perquè la meva tensió es desbocava: en un no res ens podem 'trencar' i adéu coneixement. Però es va solucionar el problema i encara podré repassar l'obra. Confesso que no m'atreveixo a tocar-la, a obrir-la. No us penséssiu que és per vanitat o admiració, no. És per un sentiment tan profund que travessa tota la meva vida, i segur que em generarà moltes emocions ja desades als replecs aquells de la memòria que explicava un dia.

El llibre valdrà 40 euros. Encara no és a les llibreries, però hi serà aviat. El dia 29 d'aquest mes de maig el presentem a Barcelona, al Palau de la Virreina. Com que sóc jurat dels Jocs Florals en qualitat de Mestra en Gai Saber pels Jocs de Barcelona, en els 150 anys de la seva restauració, m'han permès disposar d'una sala de la casa. Gràcies.

Alguns dels meus premis són a la col·lecció Óssa Menor, de Proa. N'hi ha que porten breus dibuixos, de Miró, de Miquel Plana, i una carta autògrafa recent de l'estimat Joan Guinjoan. Però ara penso que l'Óssa Major sóc jo, i aquest títol he triat. Per edat i per obra.

Ja us ho dic: me'l miro i remiro de lluny. Em pot portar la vida i la mort. La gratitud és immensa.

*

*

*

Dibuix d'O.X. inspirat en fotografia publicitària. Portada del llibre Óssa Major.

AMIGA

*

Tinc una amiga de la meva edat que és l’alegria de la Rambla; el somriure, la lleugeresa, el bon ànim. Des de casa veig el seu balcó.

Aquesta amiga cada primavera em porta un ram de flors que, com el d’ahir, també vull compartir en aquesta pàgina. També, com el d’ahir, conté una estimació però diferent: la de l’amiga que ha crescut gran amb tu, que ha fet camí, que pot entendre el teu moment i tu el seu. A vegades ens trobem absortes per aquest pas dels anys que ens vénen al damunt de manera tan ràpida: no els podem deturar, i nosaltres encara ens pensem que som aquelles noietes que portem dins.

En el seu “Elogi de la vellesa”, Hermann Hesse té moments deliciosos que nosaltres ens podem procurar i que, naturalment, busquem. No hi fa res de les pàgines opressives de Simone de Beauvoir a “La força de les coses”: són realitats que fan estremir i témer. No hi fa res que Proust, a “El temps retrobat”, senti també l’estupor dels que corren apressats cap a la mort.

El moment de la contemplació dels boscos, de la gent amable, del menjar senzill i saborós, de la lectura amena, de la conversa amb els poetes joves, de la petita col·laboració social que et sol·liciten, la visió d’aquest mar que em conté des del meu naixement, són plaers per apreciar fins a l’últim dia de la nostra vida. De la meva. De la seva.

L’amiga també em porta un ram d’eucaliptus ben florit cada Nadal. Perfuma la casa tot l’any.Però avui és maig i les flors són aquestes.

*

*

*

FLORS LAIQUES

*

Als replecs de la memòria, quan arriba el mes de maig, dit popularment el mes de les flors, ressonen les antigues paraules: “... amb flors a Maria”. La meva infantesa i adolescència conserva nítides les tendres i il·lusionades ofrenes florals, els cants i tot aquell cel tan ample per on havíem de passar per fer-nos grans.

La nostra néta Gisela ens ha portat un pom de flors del seu jardí d’El Catllar. No es pot deixar perdre, com no es van perdre els significats que són la nostra base personal. Per això el retrato i el comparteixo.

Però en bona part de la societat un pretès laïcisme fa els possibles per soterrar tota memòria col·lectiva. No cal que posi exemples, perquè tothom en trobarà. Només dir que nosaltres encara tenim Santa Tecla, però la Mercè ja no és santa. I que en els últims rebuts del nínxols familiars, s’ha suprimit el “sant” que donava nom al carrer del cementiri, i ara és Llàtzer sol, sense el sant. Extrems ridículs i inútils, com la substitució de Nadal, perquè hem crescut sobre una cultura sòlida des dels grecs passant pels llatins, i si pugem criatures sense referències aviat seran més rucs que un sabatot – ja en són ara- perquè hauran perdut els fonaments. No passa així amb la cultura anglosaxona, per exemple. I va resultar inútil en la cultura russa.

Però tinc un significatiu pom de flors portat des de la innocència. Hi he posat sota una dona lectora. ¿Què hi pot haver més plaent que llegir sota roses i margarides? I explicar a la nena, quan sigui capaç d’entendre-ho, que la seva àvia va ser feliç mentre volaven les orenetes com desigs celestes en el cel clar de la seva infantesa, i somreia pensant en la humil mareta que criava un nen al poble llunyà de Natzaret.

MAIG, PRIMERA CARTA

*

Continuació.

*

És hora d’acabar el passeig, però en un tombant encara veiem l’arítjol (smilax aspera) amb els raïms a mig madurar: floria a l’estiu amb densa olor sabonosa i fruitava al novembre i desembre, en raïms brillants i purpuris, ¿també ens ha esperat per donar-nos la benvinguda? Sobre un muntet de grava admirem, rotunda, una mata de corniols (aquilegia) de severitat morada, que destaca en l’entorn. Aquí, als llindars del bosc, es barregen les tendres flors de trèvols blancs i rosa (trifolium pratense), les vistoses i arrodonides farigoles (thymus vulgaris) en plena exhibició, les argelagues (genista anglica), de grogues clarors solars; i una resta de ravenissa blanca (diplotaxis erucoides) que prové de sembrats propers. El poeta Joan Llacuna la va comparar amb la neu “... i en sortir de missa, / neu de ravenissa.”

Més a prop de casa, en jardins abandonats i envaïts pel fenàs, hi trobo la vincapervinca (vinca major). Al bosc i als prats, l’estepa blanca (cistus albidus) i la negra, de flors blanques (cistus salviaefolius) despleguen les seves vistoses flors de pètals rebregats, acabats de sortir de la centrifugadora. Al nostre jardí tenim una esplèndida floració d’arç blanc, de flors petites i oloroses (crataegus monogyna), l’arbust que troba Proust al camí de Balbec i en tota la seva Normandia. Als marges, vora de casa, la malva (malva sylvestris) de suau color del seu nom, alça el cap per donar la benvinguda: el passeig s’ha acabat.

*

*

*

Tauler de dames. Dibuix d'O.X.

MAIG, PRIMERA CARTA

*

Continuació.

*

Per fi baixem al barranc i veiem les fulles robustes que seran la base de les precioses assutzenes silvestres (lilium martagon). El seu temps de floració és a l’estiu, i n’hem tret bulbs poderosos per al nostre jardí rústic. Aquí, al barranc, la terra és molla i fèrtil, i aquesta petita clariana, com una plaça rodona, és apropiada per alguna trobada galant en jardí medieval o per a un berenar de tapís barroc. No obstant, hi som nosaltres al nostre temps, i sempre ens fa la sensació de no apreciar prou allò que en realitat estem vivint: per paradoxa, en un llibre o en una pintura ens sembla més real, preciós i memorable.

Quan tornem al camí de la Serra del Pou, el camí ample forestal, descobrim un bruc pàl·lid i em sorprèn, perquè el bruc (erica) floreix de setembre a novembre i omple el sotabosc d’una suau claror rosa de matisada elegància; el bruc, doncs, s’esperava per rebre’ns. Petit i escàs, el muscari (muscari botryoides) fa acte de presència. ¡Pensar que en un mercat de Kiev en vam comprar bulbs a una pagesa sense saber de què eren! Encara més escassa - una solitària flor -, el tauler de dames (fritillaria meleagris) acotxa el cap potser perquè no vol que l’agafem; respecto la seva voluntat.

Tota l’estona que ens acompanya un arbust, la pomerola (amelanchier), de flors blanques apomellades en plena exuberància i elegants fulles verd grisós suaument vellutades; i és que el bosc es vesteix de gala per a una cerimònia de vida. L’acompanya l’espírea, que també tenim al jardí de casa (spiraea sp). La neu, és cert, vesteix el bosc de blanc, però és el llençol de bri de quan cobrim els mobles per una llarga absència; en ple estiu, en canvi, la diminuta floració del coriandre (coriandrum sativum) és un tul finíssim d’Alençon, que llueix amb les últimes clarors, a penes perceptible; la pomerola és el setí i la corona alhora, és iniciació, comunió i casament. Més endavant hi haurà les delicioses garlandes de vidalbes (clematis vitalba) i mareselves (lonicera), per als jocs d’estiu de les noies i de les fades, i això ens vol dir que a la natura sempre hi ha festa, per sobre de les sagnants i inevitables tragèdies de caça i supervivència.

*

Continuarà.

*

*

Escabiosa. Dibuix d'O.X.

CARTA DE MAIG, PRIMERA

*

Continuació.

*

Com més ens endinsem al bosc, i encara dins del camí, veiem les orquídies blanques (cephalantera longifolia), abundoses; i les purpúries (orchis mascula). Les violetes continuen i són abundoses en tot el bosc i vores del camí. Les primeres les havíem vist al novembre, i ens admira que encara durin, enllaçant així el temps de les nostres visites aquí.

Comencem a trobar els primers brots de falguera (pteridium aquilinum). A simple cop d’ull semblen punys tancats, retorts, d’algun esperit que amenaci de dins de la terra; potser com que és planta antiga, primitiva, conserva algun poder que la fa brostar amb autoritat. Vol dir: “Nosaltres, que som aquí des de sempre, molt abans que vosaltres, us exigim respecte i vassallatge”. Les velles falgueres, seques de la tardor passada, encara són dretes, com una ruïna ferrallosa o una escultura de Chillida.

Quan travessem el marge de velles pedres plenes de líquens que separa el petit camí de la baixada al barranc – en diem el Portal de la Glòria-, observem que algun galzeran (ruscus aculeatus) encara fruita les seves baies d’un vermell brillant, i aquest temps de fruitar s’ha prolongat tot l’hivern, oferint menjar als petits animalons en temps d’escassesa. La primera flor d’escabiosa (knautia arvensis) apareix amb els seus tons malva delicats, com la noia que surt a la finestra per observar el carrer tímidament.

*

Continuarà

*

*

Veces. Dibuix d'O.X.

MAIG, PRIMERA CARTA

*

Hem tornat al bosc de la Serra del Pou. El sol s'alternava amb boires toves, blanques i de pas ràpid en tota l'amplada del cel. El bosc era acollidor. Als camins i entre els arbres el sol entrava de biaix, il·luminava sectors amagats i ens mostrava els seus petits tresors, tants que els he volgut apuntar per a vosaltres en aquest escrit, la primera carta de maig. De totes maneres, deixar abril fa recança.

Seguíem el camí número 1, o dels lliris martagons (lilium martagon), que porta a la gran alzina. És un camí estret entre vegetació amable, un camí propi de fades i elfs. En una preciosa pel·lícula ("Àngels i insectes"), una naturalista diu que les fades són la personificació dels animalons silvestres. Ens saluda un botó d'or (ranunculus acris) acabat de descabdellar i, des de segona fila, ens observa l'herba fetgera (hepatica nobilis), de suau coloració blava i fulles trifoliades, en contrast amb la sedosa grogor de l'arbust carolina (cytisus sessilifolius).

Entre l'herba fresca amorosida per la pluja, floreix un tapís de polígales blaves i rosa (polygala); són les floretes menudes que poso en una copa a la taula; creixen entre el fenàs en tiges primes i curtes, i s'escampen com qui posa un mocador de seda a eixugar. Molt a la vora, les gracioses mates de veces (vicia silvatica), en piràmides morades i fulles pinnades, s'enramen formant delicades arquitectures. Ens admira trobar encara preciosos grups de violetes, aquestes sense olor (viola hirta): un raig de sol n'il·lumina un, i és d'una bellesa total, perfecta, admirable perquè és gratuïta i efímera; potser només haurà brillat per a nosaltres, i el sol l'ha daurat expressament per a la nostra contemplació. N'agraïm el privilegi. Albert Dürer va dibuixar un deliciós bocí de gespa, que era un univers. Aquest és el goig de les coses senzilles i per això us el vull comunicar.

*

Continuarà.

*

*

Jardí del somni. Fotografia d'O.X.