*
Contaré el que recordo del somni d’aquesta nit.
Algú es dedicava a recuperar vells taüts de fusta ja corcada. Penso que era amb la intenció de robar algunes joies. Jo era allà, en un local mitjanament il·luminat, polsós, amb altra gent amb qui hi havia una certa complicitat o, almenys, no ens trobàvem estranys. Potser fóra la rebotiga o magatzem d’un drapaire.
Per aquelles coses del somni, que torna real allò fantàstic, per una sèquia propera d’aigua pastosa, potser una riera o una claveguera, a poc a poc s’acostaven tres taüts que es van detenir davant de la nostra finestra. Arribaven molt lentament.
- ¡Caram! – vam dir -, si són les germanes Y. Sé quines germanes són, i en la realitat encara viuen. ¿Com vam poder saber qui eren si estaven les caixes tapades?
En arribar els taüts a la nostra alçada, algú va obrir la mitja tapa articulada, que deixava veure només cares i mig cos. En efecte, eren les tres germanes Y. En el somni ja feia molt de temps que eren mortes, les vèiem momificades i conservaven les fesomies. Portaven les seves joies i un dels drapaires va anar llest a treure-les, però amb suavitat i respecte. Allò s’assemblava molt a una cerimònia fúnebre. En cap moment vam tenir la sensació que robàvem un mort.
Vaig mirar els rostres de les germanes. La primera va obrir els ulls amb el gest de torçar lleument el coll. Em va mirar de cara. Els seus ulls eren estàtics, com els d’una pintura romànica, negres i sense llum, plans. Sense somriure, es reclinà de nou. Una altra també va moure el cap lleument. Res d’allò ens va estranyar.
Vam marxar del local sense saber el resultat de tot allò. Nosaltres no portàvem cap de les joies. Simplement hi devíem anar d’espectadors. Però ¿qui érem? Llavors, i jo ja era amb la meva família, se’ns va ocórrer que podríem repassar alguns taüts per compte nostre. No ens feia cap por. No teníem la sensació d’infringir sinó de tafanejar. I ens vam disposar a actuar. Aquí s’ha diluït el somni.
*
Algú es dedicava a recuperar vells taüts de fusta ja corcada. Penso que era amb la intenció de robar algunes joies. Jo era allà, en un local mitjanament il·luminat, polsós, amb altra gent amb qui hi havia una certa complicitat o, almenys, no ens trobàvem estranys. Potser fóra la rebotiga o magatzem d’un drapaire.
Per aquelles coses del somni, que torna real allò fantàstic, per una sèquia propera d’aigua pastosa, potser una riera o una claveguera, a poc a poc s’acostaven tres taüts que es van detenir davant de la nostra finestra. Arribaven molt lentament.
- ¡Caram! – vam dir -, si són les germanes Y. Sé quines germanes són, i en la realitat encara viuen. ¿Com vam poder saber qui eren si estaven les caixes tapades?
En arribar els taüts a la nostra alçada, algú va obrir la mitja tapa articulada, que deixava veure només cares i mig cos. En efecte, eren les tres germanes Y. En el somni ja feia molt de temps que eren mortes, les vèiem momificades i conservaven les fesomies. Portaven les seves joies i un dels drapaires va anar llest a treure-les, però amb suavitat i respecte. Allò s’assemblava molt a una cerimònia fúnebre. En cap moment vam tenir la sensació que robàvem un mort.
Vaig mirar els rostres de les germanes. La primera va obrir els ulls amb el gest de torçar lleument el coll. Em va mirar de cara. Els seus ulls eren estàtics, com els d’una pintura romànica, negres i sense llum, plans. Sense somriure, es reclinà de nou. Una altra també va moure el cap lleument. Res d’allò ens va estranyar.
Vam marxar del local sense saber el resultat de tot allò. Nosaltres no portàvem cap de les joies. Simplement hi devíem anar d’espectadors. Però ¿qui érem? Llavors, i jo ja era amb la meva família, se’ns va ocórrer que podríem repassar alguns taüts per compte nostre. No ens feia cap por. No teníem la sensació d’infringir sinó de tafanejar. I ens vam disposar a actuar. Aquí s’ha diluït el somni.
*
*
*
Estampa de la col·lecció d'O. X.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada