RECOMENÇAR

 

RECOMENÇAR

*

19 – 6 – 23

*

Tornar a començar pot portar al cansament? Certament que sí, així ho conté el llenguatge: «tornem-hi!»; «ja hi tornem?»; «Sant Tornem-hi»; « tornem-hi, que no ha estat res». Sí, retornar significa un esforç.

S. Espriu ho expressa bé i aventura recompensa: « cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores.» Pujant una i altra vegada, deixant-hi la vida, ens assegurem el cim?

***

Diumenge tornaré a la Vall de Boí, tan estreta que els cims gairebé es toquen. Com que sé on comença el massís dels Besiberris, aniré a posar la mà al camí, just al peu del Comoloforno; el segueixen els tres Besiberris i ja, guiant tota la colla, el Montardo.

Em preguntaré com és que, amb els 87 anys que tinc, només puc tocar la base de la muntanya. Que no he fet bé la feina de pujar els esglaons de les «cisternes seques»?

***

Com és que malgrat les escales que he pujat tant per aprendre, ensenyar i escriure català, em trobo que l’edifici s’ensorra, escolto el que no voldria, i com també s’hi enfonsen al meu voltant? O és que em tiren damunt les pedres de la cisterna i m’acabaré ofegant?

***

Olga

POETES I PSEUDO-POETES

 

POETES I PSEUDO-POETES

*

4-6-23

*

El 7 de Juny de 1988, l’eixerit paladí de la cultura Xavier Bru de Sala, oracle de la poesia de l’època, escrivia: «La poesia cada cop és més lluny dels interessos del comú dels mortals (...) Les edicions van de baixa. Les vendes, fatal, si no és a l’ensenyament. (...) Enmig del panorama, els poetes, impertèrrits, continuen produint, com flors en el desert...» Tot seguit Bru de Sala esmenta els seus noms dilectes.

    És clar que això passa aquí a Catalunya, on els que tenen tribuna fan llesques o trituren qui no els ve de gust, déus d’un Olimp arnat i ranci.

    Però, què ha passat gairebé quaranta anys després? Això: l’escriptor Xavier Cortadellas declara, rotund, que «llegir poesia no està de moda. Potser ni parlar-ne. Escriure’n és diferent, però això sovint va per una altra via.» Enigmàtic final.

    Llavors em pregunto: què preparen, doncs, les pomposes Escoles de Lletres? A la del Cap i Casal cada membre que publica ho posa a la solapa del llibre i es creu poc menys que un Nobel. I els flamants recitals, Setmanes, Primaveres, Tardors Poètiques celebrades a tot el territori? És que l’escriptor que fa l’article no n’està al cas? Per què escriu, doncs?

        Els últims i recents poemaris que he llegit em semblen cantelluts i indigestos. Per contra, la Nobel nord-americana Louise Glück, de 77 anys, escriu una poesia que tots podríem assumir, perquè, en la percepció senzilla i fonda que transmet de la seva vida, tots ens hi podem sentir còmodes i representats. Se’n podria dir una guia gloriosa dels aprenents d’avui.

        Al seu article de 1987, Bru de Sala declara que llavors ningú s’atrevia a dir-se poeta. Se’n fugia.

    Però cal recordar encara una altra Nobel, Wislawa Szymborska, quan parla de Iosip Brodsky; intel·lectual primer empresonat i després també Nobel. Ens explica que a ell li agradava dir-se porta. POETA. Per això, a la vista dels poetes reals i sencers, perquè els articulistes, en aquests dos temps, s’entesten a negar la poesia? O potser els fan nosa els poetes?

1- Pitoperume (personatge de S. Espriu) Collage d'OX

2 - Dona i ploma . Collage d'OX

3 - Sol i de dol (J.V. Foix ) Collage d'OX

==========================

OLGA XIRINACS

5-6-23

BLIOTECA INAUGURADA

 

BIBLIOTECA INAUGURADA

DIA FELIÇ  -  20-  4-  2023

*

Vint d’abril. Dia assolellat, il·luminat ja per l’aura de Sant Jordi. La professora de música m’acompanya a Torreforta, barri de Tarragona amb notable caràcter propi. La localitat té un Institut amb gran nombre d’alumnes i un professorat de pedra picada: ho dic per les personalitats que hi he conegut i per la seva entusiasta determinació i gran disposició humana i humanística vers una població majorment immigrada.

Aquesta Comunitat Educativa disposa d’una biblioteca. Ha decidit obrir-la al públic i l’hi han buscat un nom. De comú acord han decidit que es digui Biblioteca Olga Xirinacs.

Quan m’ho van comunicar en vaig tenir una profunda alegria: el meu nom associat a una casa de llibres, on els lectors poden trobar universos. A vegades se’ns fa difícil imaginar l’univers; molts milions d’anys, terribles distàncies, mons desconeguts. Però a vegades el somni es pot fer realitat si anem a la biblioteca i llegim, per exemple, «El petit príncep», de Saint-Exupéry. Aquell noiet que escombrava el seu planeta cada matí. Qui sap si un dia a venir...

L’acte, a l’Institut de Torreforta, va ser d’una forta emotivitat per a mi: de sobte coneixia nous amics, es donava raó del nom, hi havia flors, vaig tallar la cinta inaugural!, es feia música i, encara en el daurat de la tarda, al jardí, compartíem berenar amb el professorat, alumnes i familiars. «Vull escriure», em deia alguna noia, i en parlàvem. La jove professora de música em tornava a casa quan el sol ja era baix. Vaig saber que ja no em sentiria sola.

Acompanyo alguna fotografia i en comento una: fa pocs anys, en aquest mateix institut es va fer un gran plafó que conté el meu retrat i un poema del Dia Internacional de la Poesia. La gradació de grisos i negres s’havia aconseguit amb folis on hi havia escrites obres meves. Molt curiós, molt meritori. Damunt, capes de cola per endurir i el plafó serveix de teló de fons en alguns actes fins i tot a la Rambla de Tarragona.

Llarga vida a l’Institut i Biblioteca de Torreforta.

***

FITOLAQUES DESPULLADES

 

FITOLAQUES DESPULLADES

      *

17-3-23

     *

El mestral ha despullat les fitolaques*, Munts i munts de fulles seques de color verd pàl·lid s’arreceren a les parets del Passeig. Gairebé totes les branques han quedat pelades i s’aixequen com garfis impotents que esgarrapen el cel.

          És migdia. Un escombriaire intenta recollir les fulles com qui treu aigua del mar: feina difícil en el cas de les fulles; impossible al mar. L’home parla per telèfon: diu que l’empresa es devia pensar que es tocava els collons al magatzem i l’ha enviat a escombrar.

          La fitolaca és un arbre antropomòrfic, exuberant. El seu tronc és ample, de color ocre pàl·lid i ofereix protuberàncies que més d’una vegada he retratat per pintar-hi damunt. D’arrel abundosa i sinuosa, s’enllaça amb ell mateix i forma dracs juganers i dones rubenianes.

          Continuo el meu passeig i més avall trobo la dona que escombra i que segueix la conversa telefònica de l’home de més amunt. L’escolto: “Es que antes, si echábamos un papel al suelo, nos cogian de la oreja y nos mandaban recogerlo” No sé on devia ser, això. A la nostra ciutat segur que no. Perquè la força del vent infla bosses de plàstic i les fa baixar majestuosament i compassades. I aquelles fulles seques “que feien sardana” segons Enric Morera, ara es combinen amb sobres de patates fregides i tovallonets de bar.

          M’agrada passejar per aquest tram. Té una muralla de pedra que també mostra cares curioses. Les penjaré un altre dia.

                                                        ***

          Fitolaca:  Phytolacca dioica. Bellaombra. Ombú.

          Olga Xirinacs

EM MIRAVA

EM MIRAVA

 

El d’ahir al vespre no el tenia  vist. El passadís de casa és llarg i va al menjador, que era a les fosques. El llum darrere meu feia imprecisa la figura que veia al final: un cap alt i  blanquinós, sense faccions apreciables, em mirava com si esperés la meva arribada. La roba del vestit, també clara, no feia apreciar si era home o dona, però tirava més a dona. Era a tocar del full de vidre de la porta i  no es movia. M’esperava.

          Jo sortia de la cuina cap al passadís i portava la tauleta de rodes amb el meu sopar per aposentar-me al sofà i començar la meva vetlla de nit. Li hauria de passar per davant, doncs.

          A mesura que avançava, la figura s’anava desdibuixant i quan vaig ser al menjador ja havia pres la forma de la pantalla i el braç d’una butaca amb coixí alt.

          Aquest fet em va recordar vivament el del poeta mort, segons explica sir Walter Scott. Un amic seu coneixia un poeta que havia mort feia poc temps. Un vespre, quan llegia al seu estudi, l’amic del poeta aixecà els ulls del llibre per un moment i va  veure el difunt dret al seu davant. En va quedar admirat i es va aixecar per comprovar els materials que formaven la imatge. A mesura que s’hi acostava, veié que un ventall a la paret feia l’efecte del cap, i unes peces de vestir al penja-roba completaven la il·lusió de persona que ell interpretà com el poeta difunt. Se’n tornà a la butaca per veure si l’aparició es refeia, però no va ser així.

          Els entesos, conclou sir Walter Scott, atribueixen aquestes visions momentànies a l’estat del cos potser enfebrat o bé a una il·lusió del nervi òptic.

      
        Olga Xirinacs - 17 - 1 - 23

CANÇÓ D'HIVERN

 

CANÇÓ D’HIVERN

 

Una cançó petiteta,

! ara dona’m la maneta!,

una cançó que se’n va

amb un colom a volar.

Un pit roig se’t posa  al dit,

té plomes roges al pit

i els ulls de vidre polit:

ens fa saber que l’hivern

ja fa estona que és aquí

però el busquen i no el troben,

¿s’ha amagat al teu jardí?

¿on és la neu del camí?

Dorm el nadó a la cistella

i ens ha portat una estrella

i una cançó petiteta:

! ara vull l’altra maneta !

Olga Xirinacs

21-12-22

EL TAULELL DE NADAL

 

EL TAULELL DE NADAL

18-12-22

         *             

Els taulells que més recordo són els de fusta color de mel vella de les merceries i botigues de roba. Allà eren exposats i mesurats o comptats un sens fi de tresors que sortien de capses o de grans rotllos de cartró amb metres de seda, cotó, llaneta...

La merceria era delicada, gairebé silenciosa com una capella, on es desgranaven perles, agulles, gafets negres i platejats, com diminuts exèrcits de formigues, entredosos i cintes de seda, delicat brodat suís blanc com l’escuma.

Però hi havia un taulell especial on m’encantava de nena, amb els colzes a la fusta: era el del basar de joguines -encara no xinès-, que venia també figures de fang pel pessebre, suros i brancatge. Cada hivern la família en comprava alguna de nova o substituïa les trencades. M’admirava la blancor de les plomes de les oques; el daurat opac de les corones dels reis, que mai era brillant; les suaus boletes grogues d’un grup d’ànecs; una dona -mai un home- que rentés al riu que la mare feia baixar d’un tub de goma.

D’aquella memòria han subsistit els tres caganers petits de mida però vells en edat. Tres pagesets que fumen i caguen alhora, en un amable conciliàbul que s’eternitza en el temps. No es podien pensar que la situació al  camp fos tan desastrosa com ha arribat a ser. No obstant, algú els ha d’alimentar durant l’any perquè ara, al pessebre, puguin fer les seves feines, però ja sabem que és l’encantament d’aquests dies. Com és un encantament que “El pensador” de Rodin continuï en la seva posició anys i panys i no li surti fum del cap.

Que les vostres festes siguin delicioses, amables i plenes de fantasia.

Olga

=======================================

         Els tres caganers.

        Aquests dies la flor de Pasqua és tota aponcellada a punt de florir. És finíssima com la             seda.