LOS GAYTERS LA BUFEN

*

1-5-11

*

En atenció a una amiga bloguera, desvetllaré alguns dels meus paseudònims.

Sempre he pensat que l'escriptor ha de tenir amplitud de registres. Vol dir que no ha de ser de via única sinó que ha de tenir una xarxa d'expressions, sinó, que no s'hi posi.

Una vegada hi havia un célebre escriptor català que es deia Joaquim Rubió i Ors (1818-1899) i escrivia algunes obres amb el nom de Lo Gayter del Llobregat.

He pres aquest insigne exemple del Modernisme català per a les meves expressions diverses i jocoses, eròtiques o malicioses, depèn del moment.

Quan les escric des de casa a Tarragona sóc Lo Gayter del Balcó.

Si són dels voltants, Lo Gayter del Francolí (el nostre riu sempre migrat).

Des de Mont-ral escriu Lo Gayter del Glorieta (un altre riu escàs).

Si escric en castellà, sóc El Gaitero de las Peñas (Feroces).

Qui no sàpiga què son les Peñas Feroces, dita que perviu a Astúries (terra meva materna), que provi d'endevinar-ho.

També, un altre escriptor i jo, compartim un heterònim a l'estil de Pessoa. Aquest és Don Venancio Carvantes, catedràtic emèrit que resideix a Oviedo, al Callejón de los Huevos, 5. El carreró existeix, no malpenseu, i és vora el mercat. Aquest senyor té força geni i ens sol corregir els escrits que fem en castellà, sempre renyant-nos. A canvi li enviem una quantitat modesta per ajudar la seva pensió.

Aquí teniu totes les explicacions. I a les llunyanes terres d'Escòcia, quan jo era més jove i com podreu veure a la foto, un cepat gaiter me la bufava.

*

AY, NIÑA DE LA ESCOPETA

30-4-11

*

Julio Romero de Torres

pintó una mujer morena

agarrada a una escopeta

en una noche serena.

Ya terminan los abriles

el día de san Pomponio,

ay, corazón, que las armas

siempre las carga del demonio.

Va vestidita de verde,

tiene triste la mirada;

para el primero de mayo

tendrá el arma disparada:

va a darle a un sindicalista

que juró que la mataba

porque un día, bajo el puente,

se dio el lote con Roberto

cuando ordeñaba las cabras.

Ay, niña de la escopeta,

no llores, que es sólo un tiro.

Si abril se marcha temblando

mayo te da su rocío.

Seca el llanto, macarena,

dale al gallete con brío.

*

El Gaitero de las Peñas (Feroces)

EL DEUTE

*

29-4-11

*

Aquest és el moment solemne que, amb motiu del primer de maig, l'ambaixador de Madrid a Barcelona, Patrick Salgari O'Donnell, fa lliurament de l'arqueta que conté el deute crònic que el Regne té amb el Principat.

A la Generalitat l'han rebut amb certa desconfiança perquè, amb raó, jutgen que l'arqueta que porta sembla un escarni: no hi cap la financiació que es deu de manera permanent i flagrant, fruit del treball i de l'esforç dels homes (i dones) que proveeixen les altres arques del Regne amb la suor del seu front.

*

Composició sobre una fotografia de Rafa Gallar.

HISTÒRIES DE PRÍNCEPS - 3

*

28-4-11

*

L'estiu del 1981 érem a Londres quan es va casar Carles, príncep de Gal·les, amb Diana Spencer. Si hi ha algun esdeveniment notable a la reialesa, Londres pren l'aspecte dels protagonistes. Des de tangues a tota mena d'estampats i objectes impensables reprodueixen escuts, banderes, i cares de la família. Frikis conscients, vam tornar a casa carregats d'objectes-record inútils que regalaven als fans. La història d'amor de Diana i Carles ja era maleïda quan va començar. I un dia d'agost del 1997, a Mont-ral, vam sentir el crit d'una veïna que exclamava "¡Lady Di és morta!" S'havia acabat tot. Al pot de galetes de gingebre de la fotografia ja es veu la blava mirada tristoia de Diana Spencer: ¿coneixement o premonició?

Reprenem el relat de navegació del QE2, el principal consumidor de caviar del món, segons informacions del mateix vaixell. Durant el viatge de tornada vaig començar a escriure una novel·la, "Mar de Fons" (Planeta). Volia descriure la vida a bord de l'enorme ciutat flotant de 14 pisos. M'agradava treballar en alguna de les terrasses cobertes de vidre, mentre la pluja atlàntica lliscava sobre el meu cap. La portada reprodueix un dels cartells antics de la Cunard, que també figurava als menús.

El que he anat explicant ho vaig escriure al dietari "El viatge" (Comte d'Aure), entre altres moltes coses. "No escriguin novel·les, facin diaris íntims", aconsella Philippe Lejeune, gran especialista europeu en autobiografies. M'agraden els dietaris, però els nostres lectors volen novel·les, més ben dit, novel·letes. Què hi farem.

Ara es casa un fill de Lady Di. Londres pren les les cares i els colors de la joventut radiant. Un anell blau cel, el de Diana. Que siguin afortunats, perquè aquesta família no té la felicitat de cara. Que no naufragui la pedra blava, com l'anell que ens mostren a la pel·lícula Titanic.

*

HISTÒRIES DE PRÍNCEPS - 2

*

27-4-11

*

El juliol del 1986, mentre el transatlàntic QE2 feia milles o nusos per l'Atlàntic camí d'Amèrica, es van casar el príncep Andrew de York amb Sarah Ferguson. Com que el Queen era un barco anglès ( on solament es parlava anglès ), hi va haver festa grossa. Ja se sap que en un casament s'admiren el vestit de la núvia i el banquet.

El banquet solemne que es va servir al transatlàntic l'exposo aquí en dues pàgines. La portada, en color plata i amb borles, va sortir al post d'ahir. Els menús de cada dia eren vistosos portafolis de cartolina amb els fulls dins, per record dels passatgers.

Aquí teniu el banquet de noces, per si algú a casa seva el vol repetir, ara que es casa un altre príncep de la família Windsor, Guillem, amb la riallera Kate Middleton. Per això escric aquestes línies.

Mentrestant, l'escriptora també celebrava una festa privada. Aquesta autora té el costum de batejar cadascun dels seus llibres: Els aboca xampany pel llom en una cerimònia ritual. En ruta, va voler presentar Zona Marítima en societat, amb el capità fent de padrí. El capità, gentil i somrient, va oferir el xampany i aquí ens teniu immortalitzant l'acte.

A la fotografia també porto, a més, un llibre publicitari de la casa Cunard de l'any 1929, de quan el meu avi Gustau era consignatari de vaixells; vaig explicar al capità la relació de llibre i viatge. Però aquesta és tota una altra història.

*

Continuarà.

*

Dedico a les Montserrats una línia extreta del Virolai: "Alba naixent d'estrelles coronada."

*

HISTÒRIES DE PRÍNCEPS - 1

*

26-4-11

*

Una vegada hi havia un príncep de les Anglaterres que es deia Edward de York i era fill de la reina Elizabeth. Aquest príncep es va casar un dia clar de l'estiu de 1986 amb una noia de cabells roigs i pigada que es deia Sarah Ferguson, Lady Sarah.

A primers d'aquell mateix any, una escriptora que es diu Olga Xirinacs guanyava el Premi Ramon Llull amb una obra de títol Zona Marítima. En va tenir una gran satisfacció però tot seguit va sofrir una operació a França. Quan ja es recuperava i sortia el llibre publicat, ella i el seu home van decidir fer un viatge.

Mentrestant, ja feia anys que el transatlàntic més gran del món, el Queen Elizabeth 2, navegava d'Europa a Nova York, a les Bahames i al voltant del món. Els britànics solen viatjar molt. Aquell estiu del 86 Vicenç i Olga s'embarcaven amb el Queen Elizabeth 2, que era de la companyia Cunard. La Cunard havia competit amb els armadors del Titanic perquè els titànics volien obtenir la cinta blava de velocitat que ostentava la Cunard. El Titanic va naufragar al viatge inaugural i la cinta encara la té la Cunard.

La parella de Tarragona s'embarcava a Cherbourg amb destí a Nova York, estada allà al Waldorf Astoria i tornada al mateix transatlàntic. La tornada prevista en el Concorde li feia por a l'escriptora. L'import del premi no donava per fer la volta al món; eren altres temps.

*

Continuarà.

¿QUANTS DIES DURA LA ROSA?

*

25-4-11

*

El 25 és la Mare de Déu de l'Alegria, segons el Calendari del Pagès. Alegria del post anterior que s'ha publicat sense acabar gràcies a les meves males mans, i que no he sabut ni suprimir. El blog per a mi és una font contínua d'humiliacions, però ja convé que reconegui les meves fallades.

Deia abans que segons vella creença sembla que basada en l'evangeli, serem jutjats per les nostres paraules vanes, que són la majoria. I de gust, que les diem, sigui a viva veu o per telèfon i publicades també. No me'n penedeixo pas, per això tenim boca, llengua i mans (ai, que surt eròtic).

Però així em convenço que hi ha eternitat. ¿Heu pensat quant durarà el dia del Judici (suposo que comptat com a era geològica de milions d'anys), si ens han de llegir les paraules vanes dites des de l'inici de la xerrera? ¡Quin avorriment etern, afedelisto! A més diu que també se sabran a viva veu tots els secrets que hem dit ben amagadets. Divertit però pesat.

De les roses no en diuen res. Perquè també floreixen sense parar, i sembla que tenen un llenguatge cadascuna: que si la vermella, que si la groga, que si la blanca... i tots els pètals que es perden, ¿eh? ¿I les que tenim assecades en llibres i caixetes secretes, amb els seus significats furtius? ¿També les jutjaran, tantes roses? Perquè les roses, com cap altra cosa, són comparables a les paraules, i les flors, en general, parlen.

Doncs ara, que encara fan olor les roses de sant Jordi, parlem d'amor que, si fos general (he, he, he) ens salvaria de qualsevol crisi.

*

La rosa que em va regalar Vicenç.