GASTEM, QUÈ CARAI

*
30-novembre-1-desembre-10

*
Temps de canvi, amb bona fe, que deien la gent de gorra i espardenya.

Temps de canvi, sí, i de gastar-se els euros ben de gust, que la gent força contenta que està i vessa xampany a torrentades, això és bo. Alegria, que la vida és curta.

Ara entrarem als grans magatzems, que per això els tenim, i són com el rebedor de casa, amb estores, llums, comoditats, atencions i regals pel pare i per la mare. És una dita, això, també. Perquè avui dia els pares i mares es multipliquen i no saps si has de parar taula per 20 o per 50, pels nadons, pels separats-amics, etc. Els més refistolats van a dinar o sopar al restaurant dels elegits, com el que sortia a la tele, on ja sabeu que esmorzen determinats periodistes frikis. Altres famílies fan servir càtering, que també queda bé i no t’esforces.

Als magatzems de menjar per restauració, els que cuinem a casa omplirem de fetges d’ànec o d’oca, de garrinet de llet, de colls d’ànec farcits, de bou llescadet per fer carpaccios, de raviolis de tófona... tira, tu, que a Barcelona ha sonat dues vegades i la bossa és bona, fa el refrany. No tant la de Tarragona, com vaig fer constar fa pocs dies, però alegrets sí que en som, perquè amb cada pressupost la ballem. Tanta indústria i tan magrets...

A gastar, que almenys no sentim remordiments de consciència, perquè en aquests dies tot és permès. I jo vull un gerro de Lalique, aquest vidre que els francesos treballen meravellosament. M’hi desaré els llapis i tot el que em sembli.

Mira, si convé omplo el gerro aquest primer amb xampany, de la Viuda, del Perignon, del Sansfaiçon o del que sigui, després ja hi posaré els llapis i escriuré amb renovada eufòria.
*
Collage postal d’OX

BLANC I NEGRE

*

30-11-10

*
Plàcida serenitat del blanc, que dóna llum a la cara confiada. Rosa d’aurora, rosa de tarda íntima, ampla mirada acollidora i un lleu somriure a penes insinuat, però que està d’acord amb els ulls, francs. Sí, perquè molts llavis riuen, falsos, quan els ulls es mantenen hermètics. Tela finíssima de la gorgera arrissada amb molls. Tènue transparència de la còfia, sospir de l’aire que arriba dels núvols pesants de la tarda. El segle XVI flamenc ofereix aquesta acurada i genial expressió de l’art de Johannes Verspronk el 1649.

Lluent i vistós contrast amb el cel serè on vibren les sensacions, la pell tibada dels infants reflecteix la claror sobre colors d’eben, de cacau, de cafè torrat amb nostàlgies d’olors incitants i saboroses, totes negres, entre ulls que flamegen a la nit inquieta. Alegria negra, espontània, retallada, sense elaboració. Algú els ha donat una túnica blanca i un pom de flors i aviat riuran, ballaran i cantaran. Jugaran, com totes les criatures d’aquest món que poden jugar.

Els segles han passat amb memòries diferents per un i altre país. ¿Què va causar que la dona rosa aprengués a fer i lluir puntes i brodats, que ja portaven les verges de l’Angèlic? ¿Què va fer ocasionar que la fresca rialla dels innocents i dels grans que semblen infants, ignorés l’evolució del treball i del pensament dels països freds? Sense demagògia: parlo d’abans de colonitzacions i dominacions. ¿Uns ho necessitaven i els altres no? Tots han tingut guerres, cadascun a la seva manera. ¿Deu ser que tot es redueix al clima? ¿Tan simple és?
*
Collage d’OX

EL VOT DE LA MISÈRIA

*

28-11-10. Dia d’eleccions.

*
¿Quina política ens ha portat fins aquí, i quina ens en traurà?
*
Collage d’OX

REFLEXIÓ SOBRE ELS VAMPIRS

*

27-11-10

*
Entrem, per fi, al dia de reflexió. “Jo reflexiono cada dia - em diu un amic-, però es veu que altres només ho fan quan els ho manen.” Sigui com sigui, tampoc ens precisen gaire sobre quina matèria hem de reflexionar aquest dissabte, perquè la política és molt inconcreta, enganyosa i traïdora; i els polítics que la representen es representen ells mateixos i les seves ambicions, no em representen pas a mi, o a l’amic, o a qui sigui.

De manera que m’he comprat un forc d’alls de bona mena per posar al rebedor. Vull evitar, almenys, que la política em vampiritzi més del que ja ho fa, que em pren la sang gota a gota o a raig si s’escau.
*
Collages postal d’OX. Nota: el vampiret és nadó i encara pren llet. Després ja arribarà la sang.

DIUEN QUE LA BORSA BAIXA

*
26-11-10


*
¡Ai, sant Bernat Guardiola!
Demanem intercessió:
diuen que la borsa baixa
sense fre ni aturador.

¿Com ens ho farem, Senyor,
si totes les borses baixen?
Com deia un pobre pastor,
haurem d’allargar les calces,

perquè de tots és sabut
que el pobre que està de pega,
a més d’anar geperut,
els dos collons arrosega.

N’hi ha que bé se l’amaguen
perquè els escalfi el ronyó,
són aquells que mai no paguen
ni dormen a la presó.

¡Ai, sant Bernat Guardiola!
Vós que guardeu centimets,
a la vostra ‘vidriola’
protegiu nostre porquet,

aquell de fang, que teníem
des de quan érem xiquets,
que fins i tot ens prendrien
dos miserables quartets.

Mireu aquestes famoses,
amb quins dits més rabassuts
estrenyen les seves “borses”,
no perdessin les virtuts.

Els paios que les mantenen
són mansos que ens han fotut:
escolteu aquells que us tenen
per un santet collonut.
*
LO GAYTER DEL BALCÓ
*
Collage d’OX

DIUEN QUE LA BORSA BAIXA

SOPARS DE PREMIS

*

24-11-10
*
*
Xiquets, això s’acaba. La crisi arriba a tot arreu, i també a la butxaca dels catalans que haurien d’estimar la literatura. No perquè no es puguin comprar un llibre, que potser se’l compren, sinó perquè no es poden pagar el lluït sopar que s’acostumava a preparar amb motiu de la concessió de premis literaris diversos. Un acte social per honorar les lletres – pobretes - i els escriptors premiats, que alguna cosa cobren.

Passava el que ja se sap: les organitzacions han de pagar el sopar de polítics, jurats,
autoritats, periodistes i un llarg etc. Els assistents diguem-ne “pelats”, fermament defensors del país i de les lletres, se’l paguen ells des de sempre, però això no arriba a cobrir despeses, ja m’enteneu.

A Tarragona ja fa dos anys que no hi ha sopar de Premis, però després del repartiment es pren una copa entre les ombres d’un pati desavinent a l’hivern, on no ens veiem ni les cares ni la patata fregida. Enguany, en els brillants Premis de la Nit de Santa Llúcia, lluminària del patrimoni català, que se celebren a Viladecans, tampoc no hi haurà sopar, per les mateixes raons: qui pot pagar no paga.

Per això les diferents juntes organitzadores s’han posat d’acord i atorgaran el premi que reprodueixo més amunt, obra del celebrat Tarragó. Significa el guardó que es dóna i el peixet per resistir la vetllada. Bon profit als assistents i més als guanyadors.
*
Collage postal de Tarragó ( pseudònim d’OX ). No el confongueu amb Barceló.