TERRORISMES

*
Dues maneres de morir ens produeixen especial terror. Causar terror és el que pretenen els terroristes. Terrorisme conscient per mà de l’home: atemptats amb explosius, incendis, enverinaments, contaminació...

Terrorisme ¿inconscient? per causes ¿naturals?: terratrèmols, erupcions volcàniques, tsunamis... La Terra imperfecta és formada per plaques tectòniques que col·lideixen entre elles i produeixen el terror.

Entremig, nosaltres, la gent pobra i la rica. El terrorisme conscient potser serà eradicat algun dia, cosa que no crec a causa del pensament de Freud: “l’home porta dins seu l’instint de destrucció”. Aquest terrorisme conscient és imatge del terrorisme inconscient: formem part de la mateixa Terra.
*

*

*

El nínxol 42. Collage d'O.X.

NIT TRANSFIGURADA

*

LA NIT TRANSFIGURADA

Que l’amor transfigura ho sabem tots. Que la nit transfigura també ho hem comprovat: ombres que s’allarguen i prenen vida; reflexos espectrals sobre les aigües quietes o turbulentes; mirades fosforescents; volums enganyosos de paraules sense cos, però també cossos sense paraules.

De nit el bosc s’anima i pren formes inquietants o còmplices. Dos amants passegen entre llum i ombra. Conversen. Hi ha drama, confessió i reconciliació segons el poema de Dehemel.

Per això Arnold Schönberg, el 1899 va escriure el sextet “La Nit Transfigurada”, basant-se en el poema; encara en la seva etapa expressionista, i portant fins a l’extrem les deliqüescències de Wagner. Schönberg va escriure l’obra també amb deliris febrosos, a l’inici dels seus amors. Estava enamorat i la nit ho transfigurava tot.

*

*

*

Postal de festeig dels meus avis.

AMORS PERDUTS

*

Qui més qui menys té memòria d’algun amor perdut, ni que sigui en l’adolescència. En amor, hi ha qui abandona i qui és abandonat. Un en surt indemne i l’altre ferit, a vegades de mort.

La contemplació dels arbres arrencats per la fúria del vent, que he anat comentant aquests dies, m’ha fet pensar en els amors perduts. En l’espessor del bosc, en caure l’arbre a vegades queda repenjat en un altre, com qui es dol de la seva pena sobre una espatlla amiga que el consola.

Si la caiguda és obliqua, algunes arrels encara s’arrapen a la terra i proven inútilment de mantenir amb vida l’arbre o almenys algunes branques. Com en els amors, llavors el patiment es prolonga i la tortura acostarà la mort amb una lentitud insuportable.

En el bosc, que és la vida, també es perd i es guanya. No sé si sobreviuen els exemplars més forts o els més ben adaptats, aquest és un dubte que sovint discuteixo amb família i amics. En els amors perduts, seria llarg d’explicar.
*
*

*

Postal de festeig dels meus avis. O.X.

100 ANYS

*

Comptàvem els anys del pi. Els cercles concèntrics del pi esplendorós arrencat pel vent. L’havien serrat en grans segments, encara fresca l’olor de la resina. Vam comptar 100 anys. Cada cercle una lenta creixença de 365 dies.

Si, asseguts com estàvem al bosc de les Fades, entre verd i boira, haguéssim fet els càlculs amb calma, hauríem sabut com van ser els anys del pi; tiraríem enrere: anys de pluja, de sequera, anys durs o generosos. Així fins al 1909.

El pi va néixer el 1909. Com els meus pares. Amb la Setmana Tràgica. Quan Rakhmaninov estrenava la seva Segona Simfonia, espectral i bellíssima. Quanta història. Quantes històries que es va emportar el vent.
*
*

* El bosc encantat. Collage d'O.X.

POLÍTICA MISERABLE

*

Un poble ha de ser pròsper, culte, format i informat. És el que volem per Catalunya.

Llegeixo al diari que la Generalitat restringirà la compra de llibres que fan les biblioteques per falta de pressupost. ¡Indignant! Indignant i gairebé increïble si no fos que sabem bé que en la política el poble sempre va a la cua, sigui en sanitat pública, ensenyament, “benestar social” i... cultura. Entesa ara i aquí en restringit com a formació. Perquè cultura en el seu sentit ampli és la manera de ser i de fer d’un poble.

Hi ha diners per banquets i dinars de treball no precisament austers, per viatges, per cotxes de luxe, guardaespatlles, delegacions a l’estranger per demostrar a no sé qui el que en realitat no tenim: Cultura. ¿Per què, sinó, es barallarien els polítics per esgarrapar la seva prebenda?

Però els llibres... Com va dir davant meu un alcalde: “ Per quatre ‘còmics’... “ I va desaparèixer una biblioteca del centre de la ciutat.

*

*

*

Collage d'O. X. (Autobiografia)

ESPECTRES

*

LA TORRE DEL MORO

Resisteix tempestes i ventades. Cada vegada pels seus ulls buits es pot veure més paisatge, perquè finestres i portes ja es van estellar fa anys o algú en va fer foc. En aquest punt alt, 950 metres, obert a les ventades i boires que pugen gairebé cada tarda de La Mussara, hi ha el que en diem la Torre del Moro i que en realitat és la casa Grau, ara esquelet amb els seus amples balcons de queixals descarnats, refugi d’espectres que baixen dels Motllats o arriben de les masies enrunades que s’escampen pel terme.

La Torre descansa entre amples i rossos camps de cereals, ara encara per segar, escolta els ramats que s’endinsen als boscos i veu, com ahir nosaltres, un cérvol amb cornamenta completa que desapareixia entre el pi roig. La Torre, al vessant dels Motllats, presideix també l’espessor magnífica de la Serra del Pou. Vigila amb els seus ulls morts el fantasmal campanar de La Mussara, un altre punt de resistència a frec de la mort imminent.

Per això la boira és compassiva: amortalla, unes vegades amb espessors grises, altres a la posta, amb suaus esfuminats rosa i nacre.

*

*

Foto d'O. X.

LES COSES AMABLES

*

En un racó del nostre jardí salvatge hi ha aquesta capelleta que va fer Vicenç. La rajola, de Riera, conserva colors i daurats. És del 1979 però es va col·locar després. Hi ha plogut, nevat, ventejat i pedregat a sobre. Diria que és símbol de la calma. La Família, amb el Nen, també observen els dies plàcids i escolten la brisa suau entre els pins i les alzines. Senten les mallerengues, els tudons, els gaigs, les merles i els corbs. Per davant potser hi han passat el teixó, la guineu i el senglar.

Als escriptors a vegades ens regalen objectes curiosos: records i publicacions de pobles i d’entitats diverses on hem anat a fer pregons i conferències. Tot té el seu lloc a casa nostra. Com aquesta delicada rajola al petit bosc que també ens acull a nosaltres.
*
*
Fotografia de Miquel Vinya