LLAMPS AMB MALA BAVA

LLAMPS AMB MALA BAVA

*

12-3-13

*

A qui ens agraden les tempestes, patim mals temps: des de l’estiu, i encara, que no he sentit tronar. Només al cinema hi plou, neva i trona., i així em faig l’efecte.

            Trons i llamps n’hi ha, només cal sentir els extremenys, els madrilenys i la Cort del Faraó, amb l’espinguet graller de la senyora que dinava entre poms de flors comprades als xinesos (diuen).

            Però ara em refereixo a tempestes que poden donar joc literari macabre, dels que m’agraden a mi, autora també de literatura negra encara que tothom ho vulgui ignorar.  Dels tresors de biblioteques i arxius en parlen els savis i els neòfits perquè són un pou de troballes. D’un plec de papers en carpeta n’acaba de caure un retall de diari que diu així:

            “TRIESTE. ESPARCE LAS CENIZAS DE SU HERMANO Y LE FULMINA UN RAYO.”

            Titulars com aquest són els que comento quan vaig a explicar llibres als col·legis. I els que sovint prenc com a punt de partida de contes i novel·les. El fet va passar a la muntanya alpina de Montasio. Perfecte. Un rèquiem pel protagonista, però ¿qui va ser, realment, el protagonista? ¿Un germà o l’altre?

          *
          Collage d'OX: "El llamp de la mort"

MÉS SANG

MÉS SANG

*

9-3-13

*

Afeccionats com som a la sang i als vampirs, aquests dies propers a Setmana Santa encara en sentim a parlar més: congregacions de la Sang, de la Puríssima Sang, la sang del Corder, el vi consagrat que es torna sang, la sang que el Fill de Déu vessa per nosaltres, la sang aquella dels tambors, i cadascú en podria posar un exemple.

            Donar sang és una activitat del tot lloable i necessària: es dóna la vida pels germans, en aquest cas un bocí de vida que en salvarà d’altres. Per això quan llegeixo al Diari (8-3-13): “Los Mossos protestan donando sangre” m’alegro d’aquesta generositat i felicito de tot cor la iniciativa. La Comissaria dels Mossos de Camp Clar de Tarragona van unir familiars, amics i personal del centre amb aquest lema: “Donemos sangre antes de que el Govern nos la saque”(sic).

            Com que Govern l’escriuen en català, penso que refereix al de Catalunya. D’acord. Però, ¿ens quedem a mig camí, contemplant el dit que assenyala la Lluna o anem a la causa primera de la xuclada de sang i als vampirs manaies que viuen al centre just i radial de la península?

*

          Vampirets nadons. 

DONES DISTINGIDES EN GRUP

DONES DISTINGIDES EN GRUP

*

8-3-13

*

Així com el dia d’Adam s’atorguen distincions grups d’homes pel fet de ser homes, el dia de sant Joan de Déu es distingeixen dones pel fet de ser dones.

            Està bé si així us ho sembla, i m’afegeixo a les felicitacions, homenatges i reconeixements repartits a les dones perquè treballen de dones.

            Avui Enrico toca el salteri al Passeig com cada dia del món; comença el mestral; escric; faré el dinar; em miraré la comèdia de les dretes unides i les esquerres descompartides i de la justícia sempre desigual, sempre parcial afavorint rics i despullant pobres, a l’inrevés de Robin Hood. Sé que els cardenals no triaran dones. Ni els imams tampoc. Aquesta és l’única certesa sota la capa del sol.

LA SANG DE LA FE

LA SANG DE LA FE

*

6-3-13

*

Amb el títol “Tamborrada de la fe en la Part Alta” el Diari ens ofereix unes quantes fotografies i en trio una: els esquitxos de la sang de la fe sobre el tambor.

            És tant l’entusiasme dels ‘tamborrers’ que retornem als temps de les coves fumades, quan els prehistòrics pintaven les pedres amb diverses matèries, entre elles sang d’animals.

            La higiene queda molt enrere davant dels entusiasmes de la fe. En nom de la fe sempre s’ha vessat sang i se n’ha fet vessar. Aquesta mena de sacrifici humà, encara que no comporti donar la vida dóna la sang, i si esquitxa el veí, aquest queda purificat.

            Se m’ha fet impossible assistir a veure la processó nocturna del Divendres Sant a causa dels tambors que han envaït amb costum bàrbar les nostres nits, abans amenitzades per cors i grups musicals diversos. Ara, el tambor militar, el soroll eixordador, ha substituït la música i mata la nit, com abans amb les carraques deien que sortien a matar jueus. Regressions, doncs, per acompanyar la sang.
*
Foto: Lluís Milián

PAGESOS CATALANS

PAGESOS CATALANS

*

4-3-13

*

‘En Blau’ em fa adonar que el patró dels pagesos catalans és sant Galderic. Reconec la meva errada al post d’ahir quan, portada per l’entusiasme de les faves, vaig escriure que era sant Medir, un altre pagès català. Demano excuses a qui calgui, però em penso que estaria bé que compartissin patronatge aquests bons homes dedicats a la terra.

            En la documentació derivada de la llegenda de sant Medir, m’adono que en uns llocs es diu que l’home plantava faves; en canvi, altres estudiosos afirmen que eren mongetes. La qüestió no queda clara.

            De pagesos n’hi ha de moltes maneres, però la gent catalana som més amables, nets de cor, compassius i tolerants. Per exemple, encara que de les mongetes en diem fesols en alguns llocs, la paraula mongeta, derivada de monja, porta un rerefons religiós, diminutiu en el sentit d’afecte: una mongeta tendra és més tractable que una monja enravenada.

            En canvi, de la mateixa planta amable, els castellans en diuen ‘judía’. Convindreu que la paraula aplicada a la innocència del llegum és molt més pejorativa i recorda temps fatídics de persecucions i execucions. L’ombra de ‘los judíos’ encara plana, fosca i venjativa, pels amples camps de Castella.

            Tornem doncs a la mongeta i a la fava, sempre benvingudes perquè porten la primavera i l’estiu malgrat les estimem tant que les congelem per tot l’any. Llarga memòria a Galderic, Medir, o al jove dels raïms.

*

Collage d’OX.

(cas que surti un ample espai fins als comentaris, m'excuso perquè no sé com evitar-lo)

                                                                                                                        >*49

UN POBRE PAGÈS...

UN POBRE PAGÈS...

*

3-3-13

*

Cap allà els anys tres-cents, una persecució contra cristians va fer que els implacable romans trobessin el pagès Medir vora de sant Cugat que plantava faves. No cal saber res més, perquè matar un pobre pagès mentre empaitaven un bisbe és cosa lletja.

            Aquest pagès, com tothom sap, tenia una filla, “tenia quinze anys / i encara no fila,/ tralalà-la-la-là,/ primfila, primfila...”  Ja devia ser cert, això de la filla, perquè la noia, segons la cançó, també sembla fava.

            Un altre pageset ben mudat pretén aquesta noia. El bon dibuixant Antoni Utrillo (1867-1944) ens els pinta tots dosets “la nit de Nadal, que és nit d’alegria”. Utrillo cartellista i costumista, va il·lustrar un àlbum de cançons de Nadal, que cantem i toquem i és del 1910, per això és una mica vellet.

            Medir el van fer sant i és el patró dels pagesos catalans. Són famoses les Colles de sant Medir i els productes que es venen aquest dia. És famosa la filadora perquè ha acompanyat sempre la música i la veu popular. “Un pobre pagès / tenia una filla...” que avui recordem / amb tota alegria.

*

Il·lustració d’Antoni Utrillo per a “LA CANÇÓ POPULAR A TRET DE MAINADA”. D. Mas i Serracant. Casa Editorial de Música Boileau. Barcelona

                                                                                                                        >*49

PASTORALES A LA MANERA DE LORCA, VIRGILIO Y JUAN DE LA CRUZ, CON MÚSICA DEL "PASTOR FIIDO", DE VIVALDI

Aquest és el gaiter d'Edimburg Everett O'Sullivan, que em tocava la gaita en temps millors (estava més prima i era més jove). Everett em va visitar a Tarragona perquè li presentés el Gaitero de las Peñas (Feroces) i alhora recollir alguna de les seves peces. Com ara la que avui exposo a la vostra consideració de lectors entesos.
* 1-3-13 (quin dia més estrany...)
*
PASTORALES A LA MANERA DE LORCA, VIRGILIO Y JUAN DE LA CRUZ, CON MÚSICA DEL “PASTOR FIDO”, DE VIVALDI.

 

“Ni cuervos ni jabalíes

tienen el cutis tan fino”,

me dijo el pastor Bellido

entre zarzales y espino.

 

“Tus dientes no son colmillos,

ni tus orejas peludas,

ni tienes rabo detrás

ni las mejillas velludas”.

 

Esto respondí al pastor:

“Ay mi pastor, ay Bellido,

que entre tufillos y tiznes

sabes honrar tu apellido.

 

“Si Bellido fue un traidor

(Dolfos se llamaba el tío),

eres tu en cambio mi amor

en invierno y en estío”.

 

Y contestó el tal Bellido:

“quesos frescos comeremos,

con pieles no cubriremos

y nos refocilaremos,

 

“porque como dijo el fraile,

eres tan bello y garrido,

con los rizos a tu aire

y el cuerpo tan bien parido,

que allá por donde pasares

con sólo darnos tu sombra

la hermosura nos dejares.”

 

“Te toco la chirimía,

la flauta, el cuerno y la lira,

tráeme racimos maduros

y queso en una cestilla,

 

“dame el vino de tu boca,

deja el rebaño en su lecho,

y bajémonos al río:

verás la luna en mi pecho.”

 

Así decían pastores,

pastores que iban al río,

uno rubito y tan tierno

como el otro era cabrío.

 

Ay, qué amores tiene el bosque,

rumores desconocidos,

y palabras susurradas,

y sonrisas, y gemidos.

 

Entre follaje y follaje

entre eructos y balidos,

el amor andaba suelto

y los pastores, prendidos.

 

Ay pastor, llévame al río

antes que venga Antoñito*

y aquellos guardias civiles

que lo matarán a tiros.

***

 

* Se trata del Camborio, conocido por sus amagos con la guardia civil.
*

 EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

Montes Reales. Último día de agosto de 2008.