CARNAVAL DELS ANIMALS (amb perdó de Saint-Saëns)

CARNAVAL DELS ANIMALS (amb perdó de Saint- Saëns)

*

9-2-13

*

Després de comprar la fruita al mercat del Fòrum, ens acostem a la Plaça de l’Escorxador (Rectorat Universitat i voltants) per veure com es prepara la Baixada del Pajaritu (sic). Una música eixordadora colpeja l’aire i somou el paviment a ritme sincopat de martell acústic quinta essenciat, capaç de fer alçar els morts del recinte catedralici, dels vells cementiris adjacents i dels escorxats de la Plaça.

            Dins de la zona reservada i protegida amb bales de palla, li pregunto al guàrdia municipal si aquella música és de llei, perquè les normes de convivència ciutadana contemplen la mesura dels decibels, i aquesta els rebenta. M’agafa el braç per fer-se sentir i em diu que si haguessin de baixar la música “ no es podria fer res” (vol dir en general); i que si hi ha aquest volum mortal “és perquè els veïns se n’assabentin.” Gràcies, senyor, molt amable.

            Fugim i entrem al supermercat. Hi sol haver un vigilant amable i eficaç, que a vegades t’aconsella la compra. Un home de certa edat. Veig una disfressa de vaca corpulenta, amb les banyes blanques i dues taques també blanques al cul, d’on surt la cua: ¡és ell! Li dic: “¡home, avui va molt elegant, per darrere i per davant!” S’acosta, còmplice, i em diu, somrient: “sí, está bien, porque con el disfraz hoy ya he pillado a dos, que se llevaban cuchillos.” Bona estratègia, penso, sí senyor, llàstima que només valgui per pocs dies. Li agraeixo la confiança. Encara es pot petar la xerrada a les grans superfícies. Potser perquè aquesta és mitjana.

            Mentre fem el cafè, abans d’arribar a casa, miro el diari i hi apareix la cagada que vaig retratar, suculenta, sobre la gespa; la del post de fa pocs dies. La vaig enviar perquè som ‘smart city’ i que es noti. Però si compto els anys que fa que envio cagades en foto  l’Ajuntament, he de concloure que fa massa temps que som tan intel·ligents. Si les enviés en fresc farien el mateix efecte silenci. Així ens va, i en general, perquè dels fets petits es dedueixen els grans, i ara la bona gent estem de merda fins al coll. Ja se sap: la gallina de dalt caga la de baix, fa el refrany.

*

 

 

 

 

 

 

 

DIGUEU: PA-TA-TA

DIGUEU: PA-TA-TA

*

8-2-13

*

Des que he llegit que es presenta un llibre titulat “Leer y escribir en femenino” tinc por d’escriure: 1- perquè potser no em llegirà més cap home... 2 -... per la senzilla raó que un amic, autoritat farmacèutica, em va dir que la literatura escrita per dones li resultava mel·líflua... 3 - ... i no el vaig poder desenganyar, perquè la majoria també m’ho sembla a mi, i jo intento fer una literatura d’interès general... 4 -... i perquè continua la tossuda intenció de publicar antologies de dona... 5 -... i les Universitats mantenen, amb diferents advocacions, espais de literatura de dones. Persisteix, doncs, la intenció de mantenir-nos al guetto.

            *

            Patates de sant Valentí. Creació d’OX

 

 

 

 

 

"OH HAPPY DAY / THE SUN IS SHINNING..." (Oh dia feliç,/brilla el sol...)

“OH HAPPY DAY / OH SUN IS SHINNING...” (Oh dia feliç, / brilla el sol...)

*

7-2-13

*

M’adono que fa molts anys que no exclamo espontàniament ¡Sóc feliç!, com feia quan era noia. ¿S’ha acabat la felicitat lleugera de l’adolescència? És clar que sí: ara la vida pesa. Però havia cantat molt aquesta alegre cançó d’Howard Kaplow, del 52, que adoptaren Elvis i Dione entre altres. Cançó de col·legials de Cleveland. “No more troubles, no skies of gray...” (No més penes, no més cel gris...). Perfecte. Per tant, busco les meves petites felicitats diàries.

1-     Mentre esmorzo llegeixo els articles de X., que sempre explica dinars satisfets amb els amics i encomana aquella alegria, doblada si penses que ja et fan el dinar o que disposes de diners per pagar-te restaurant, com sembla que té l’home.

2 – A l’hora de la migdiada llegeixo aquests dies un totxo considerable i espès que algú de confiança em va recomanar una vegada: “La muerte de Virgilio”, de Hermann Broch. 565 pàgines de buscar la quinta essència a la vida i a la mort, arribant a tots els límits imaginables dins el pensament de Virgili agonitzant. No n’hi ha per cantar, és clar, però sóc feliç de poder seguir l’autor en les seves profundes reflexions que ell aboca en el poeta, entendre-les i fer-les meves en una mena de pausat intercanvi.

            3 – Mentre sopem ens mirem una tertúlia i, per acabar, una pel·lícula. M’abstrec d’aquelles penes de la cançó i de les pròpies, arreplegades potser durant el dia o que s’arrosseguen amb mi. Visc la vida dels altres i, si la ficció és ben escrita i ben filmada, acabo amb un sentiment sinó feliç, un sinònim de línia més baixa.

*

Des de casa.

 

 

 

 

 

PERPLEXITATS (III)

PERPLEXITATS (III)

*

5-2-13

*

1 – Truco al forn per encarregar les coques de llardons del berenar de divendres. Pren nota un noi jove: “¿Quin nom apunto?” “Olga Xirinacs, però pots posar Olga X , que ja està bé.” “¿Que és el Col·legi?” Em quedo perplexa; no sóc el Col·legi. ¿Com li he d’explicar que el Col·legi del meu nom ja no existeix? I es veu que el noi el coneixia. ¿Li he de dir que sóc el fantasma del Col·legi difunt? Li responc: “No és el Col·legi, no, sóc l’Olga Xirinacs”. Potser el noi també s’haurà quedat perplex. ¿Els fantasmes mengen coques de llardons?

2 – El 14 d’abril passat, una casa mig enrunada del Camí del Cementiri (predestinada pel lloc) queia sobre els seus habitants, un matrimoni i set fills; matava la dona i un fill i quedava el pare, José Jiménez, que encara no ha pogut tornar a la casa perquè és de l’Arquebisbat i aquest no té recursos, diu. El mateix Arquebisbat ha fet construir un magnífic pavelló que serveix de seu a l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós. Val 10 milions d’euros, informa el diari, i es confia que els fidels el paguin, perquè sembla que només disposen d’un milió. Però els miserables desgraciats que depenen de la Institució, encara no tenen casa. Aquest José Jiménez potser fa com Jesús, que deia que no tenia lloc on repenjar el cap. Però Jesús no tenia 6 fills, com José. L’Església anima a tenir fills, però aquesta propietat no interessa. I això que l’Arquebisbat ha estat denunciat per Càritas un parell de vegades.

3 – Tarragona, s’ha dit i repetit per part de les autoritats –civils en aquest cas- és “smart city”, que vol diu ciutat intel·ligent. I tant que sí. Avui he baixat a retratar la gran tifa que ens simbolitza com a “smart city”, al mateix i “emblemàtic”, que en diuen, Balcó del Mediterrani. Som el que mengem, com sostenia Pereira.

*

Foto d’OX

 

 

 

MIGRANYA (errata)

Migranya. Rectifico: el llibre era del 1997, no del 77, com havia posat.
OX.

MIGRANYA

MIGRANYA

*

4-2-13

*

Genètica, dolorosa, intermitent, profunda, primitiva, multiforme, entristidora, anul·la, en els moments àlgids, qui la pateix. No mata però no té solució, solament lenitius, més o menys potents. Heretada, doncs, l’he transmès.

            Havia llegit molt i tinc documentació sobre migranyes i les seves variacions segons persones. Cap al 1977 em vaig comprar “Migraña”, del neuròleg Oliver Sacks. 400 pàgines de bona informació ‘in extenso’. M’ampliava i completava el que jo en sabia. També n’havia parlat amb el neuròleg doctor Lluís Barraquer, de qui conservo correspondència.

            La migranya és un llenguatge primitiu que s’expressava abans que ho fes l’home: amb les actituds, la migranya indica el que rebutja i el que necessita. Insistent, pertinaç, no la podem ignorar. Vet aquí el poema que n’he escrit:

*

MIGRANYA

 

Dues moles de llum sobre els meus ulls

els tallen, els premen:

adolorits immensament,

intensament sorpresos,

fan un crit en silenci.

Cristalls estavellats,

perden fins i tot l’humor vitri,

metàfora d’humor vidriòlic.

...

30-1-13

 *

La pintura de la portada és d'Odilon Redon, simbolista (1840-1916)

 

 

 

 

 

PURES I LLUMINOSES

PURES I LLUMINOSES

*

2-2-13

*

“Lumen ad revelationem gentium...” Festa de la llum, avui, d’anar a beneir candeles de colors, si ho mirem amb ulls tendres i benèvols. De purificacions i de tributs, de greuges permanents si ho veiem amb ulls lúcids i realistes. No és gens anecdòtica, la festa de la llum. Més aviat cruel i injusta.

1 – Tribut als sacerdots del temple pels fills primogènits, com a sacrifici pel pecat, ens diu la Bíblia.

2 – Necessitat de purificació de les mares recents, sotmeses a ‘impuresa legal’.

3 -  Aquest estat de coses del punt 2 encara es manté ara, quan la dona, a ulls de l’Església Catòlica, és considerada impura, sotmesa a l’home, indigna de compartir tasques de sacerdoci o de govern a les cúpules eclesials.

4 – Fins al moment, i a pesar de nombroses peticions en el temps, l’Església catòlica mai no ha revocat el concepte d’impuresa i d’inferioritat que aplica a la dona. La definició exacta usada en la llengua de l’Església és, per definició, ‘esca de pecat’.

            De tal manera, que Jesús va haver de néixer d’una verge i sense concurs de pare humà (concepte vigent). D’aquesta manera s’atribueix un estat pecaminós a la relació sexual que, segons sembla, va ser creada per Déu. L’Església repudia així l’ordre de Déu.
            En aquests moments de regressió, a moltes de les nostres esglésies  ha tornat un aire de sotmetiment a l’home que semblava superat. És que la dona porta escrit al front: ‘impuresa legal’. I el sacerdot no s’ha fet enrere.

                                                           *

             Altres grans religions masclistes també tenen la dona relegada a ínfima categoria. Musulmans, hindús, budistes...

            He comprat les candeles que encendrem quan troni, segons l’entranyable costum apresa d’avis i rebesavis. Però no recordo la forma d’un núvol ni el caure de la pluja: ens escombra el vent continuat. Malgrat tot, agafo un altre simbolisme i desitjo que es faci la llum per a tantíssims superbs que dominen les nostres vides. I no solament clergues.

*

Les candeles d’avui.