L'ESPANT

L’ESPANT

*

12-11-12

*

La nit que començava la campanya electoral em vaig espantar. A les 12 en punt es va començar a sentir a la Rambla un estrèpit de tambors que semblava que arribés l’exèrcit en peu de batalla. He sabut que se’n diu batucada i que prové dels països africans. A mi em semblava que renaixien escenes hitlerianes.

      Va durar molta estona, massa i violenta. Veïns d’altres edificis m’han dit que van trucar inútilment a diverses institucions per informar-se i per veure si ho aturaven, sense que, naturalment els fessin cap cas. Els tambors els portava el PP i sembla que hi va haver una mena d’esgrima entre crits d’España/independència.

      Tambors i militars van associats. Ara que la Setmana Santa se’ns ha tornat també paramilitar, confesso que rebutjo l’agressivitat dels tambors, que han suplantat cors i formacions orquestrals. Argumenten que el tambor és més barat. La gent s’ha acostumat al soroll, i si és violent més encara. Canalitza els instints més bestials de la persona. Que lluny que estem de la civilització...

      Votaria aquella formació que m’assegurés un control de la contaminació acústica, però ja porto anys d’insistir en aquest sentit sense cap resultat, sinó tot el contrari.

*

Collage postal d’OX

EL GRAN SALT

EL GRAN SALT

*

10-11-12

*

Cada vegada més joves, ho hem constatat, s’afanyen a preparar els seus cursos d’anglès. Saben que la seva terra els fa fora perquè no hi ha lloc ni a la casa pròpia ni a la que hauria de ser de tots: es veuran forçats a emigrar i l’anglès, com abans ho va ser el llatí, és la llengua vehicular. La llengua pont.

      Ara bé, per tal d’aconseguir que la terra on vivim no ens escanyi, no ens faci morir en vida, no sigui, com ara ho és, una agonia constant i una amenaça creixent, ¿SEREM CAPAÇOS, EL 25, DE FER EL GRAN SALT?

*

Collage d’OX

PLORAR

PLORAR

*

De ben petita havia sentit el refrany castellà que diu: “Quien bien te quiere, te hará llorar.” Vull entendre que es referien a les penes que es deriven d’imposar el recte creixement d’una persona. Que la modelació fa patir, vaja. De més gran, sentia que la gent, amb certa ironia, deia a les noies: “Qui vol lluir, ha de patir”. Cosa que s’entén no sols pel que suposa haver de lluir bon tipus, sinó, en general, es pot referir a l’esforç que suposa tota feina lluïda. Encara que pateixen més molt sovint els que no es veuen lluir, però aquesta és una altra filosofia.

      El que vull dir ara és que, amb els anys, m’he anat convencent per experiència d’una dita nova que  ofereixo, per a qui la vulgui acceptar: “Qui plora és aquell que estima més.”

*

Collage postal: Foc de roses. OX.

 

UNA VEGADA VA SER NENA...

UNA VEGADA VA SER NENA

*

7-10-12

*

Ella no oblidava l’infant que va ser una vegada. Li agradava parlar de les seves transformacions i ens ho explicava: de nena a noia, a adulta, a dona més gran, a vella, i ens mostrava objectes de cada etapa. Però amb el pas dels anys va perdre el camí i les seves figures. Va tenir por i es va refugiar en l’única que recordava, la primera nena que portava dins.

*

(Aportació al Llibre del Pensament. Associació contra l’Alzheimer. T 02)

ESTATS DE VIDA - 2

ESTATS DE VIDA - 2
*
5-11-12
*
Les hores serenes són el temps vençut, la fruita collida amb pausa.
*
Un  veler blanc passa orgullós com una au marina. Nosaltres, mirant, ajudem a empènyer les ales majestuoses. No podem fer altra cosa que deixar-nos dominar pel paisatge d'aquest cos celest on creixem sense saber-ho.
*
Passo els camins d'hivern vora els pins marítims: soledat radiant d'argelagues en flor.
*
Tendresa del vol confiat, i per això mateix tan fràgil. Duresa del vol depredador, també fràgil. Tots dos ens reflecteixen i per això els destruïm.
*
Atac o defensa, no podem contenir tanta força en solitud.
*
Veure l'univers buit fa una tristesa com de mort avançada.
*
Paradoxa: quan arribem a sintetitzar el record, tendim a dispersar-lo, buscant-li extensions en el temps per reconstruir-nos la vida. La recerca del temps perdut és necessària per sobreviure.
*
Hem heretat coses bones i ho reconeixem cada dia. Però, ¿hem fet créixer aquesta herència?
***
Collage d'OX

ESTATS DE VIDA

ESTATS DE VIDA

*

3-11-12

*

Em llevo i veig l’absurd: no podré arribar a la llum.

*

La claror es mostra lluny de mi. És un simulacre de vida. Un miratge. Sé que no hi podré accedir, i el drama és que ho contemplo com un fet habitual.

*

No hi ha múscul capaç de separar les dues amenaces que m’oprimeixen: la del cel i la de la terra.

*

No existeix la llibertat, i per això m’he acostumat a ser esclava: nit, dia, nit, dia, naixement, mort, naixement, mort. Un sistema inconegut m’atrapa. Qui asseguri que coneix el sistema, menteix.

*

Néixer és una fatalitat. Una imposició. És l’inici de l’esclavatge i el camí de la mort.

*

Entre tenebra i tenebra, s’ofega la vida.

*

Mai no podré saber qui o què m’oprimeix: no n’existeixen referències ni se’n poden extreure conclusions ni, per tant, establir comparacions.

*

L’absurd és el resultat d’impotència que aporten els aprenentatges.

*

No hi ha proporció possible ni intuïda entre el que em volen fer creure que existeix i entre el que sóc realment.

*

No cal rendir comptes. Ni demanar-ne. ¿A qui o a què?

***

Foto: L’amenaça. El mar d’avui

DOLCES, PROFUNDES LECTURES

DOLCES, PROFUNDES  LECTURES

*

2-11-12

*

Els bons amics ja saben que no tinc el costum d’escriure o mostrar actes públics organitzats relatius a la meva persona, salvant alguna excepció. Altra cosa són les reflexions corrents de cada dia, que per això em sembla que tots escrivim els blogs.

      Però avui, d’excepció en faig una, i amb tota l’alegria, malgrat ser dia de difunts, ja em perdonaran els desapareguts.

      La Biblioteca Pública de Tarragona, a la que pertanyo des de l’adolescència, ha volgut dedicar-me un programa variat, com variats són els panellets que amb més o menys fortuna he intentat afegir a la composició (a l’original en paper no hi són retratas, és clar). Les persones que ho han preparat i les que hi ha participat hi han dedicat molts dies, i després de la convocatòria memorable del 31, encara hi ha dues sessions on es llegirà “La inundació” i es faran comentaris, primer relatius al llibre i més endavant a les obres en general. A totes elles, organitzadores i lectores, el meu agraïment més sentit, que vull que sigui proporcionat a les atencions generoses que han mostrat amb l’autora.

      Deia de la meva adolescència primer, i després de les meves obres. ¿Com podia saber jo, quan era noia lectora infatigable, que ara, als meus anys, veuria una taula que exposava tan llarga vida de llibres que he escrit? Per aquest motiu la Biblioteca Pública és la meva segona casa: em conté sencera, perquè també té cura de l’arxiu periodístic que va apareixent. Si llegir forma part de la meva arqueologia mental interior, escriure ha estat i és l’extensió pública de la meva persona que vol comunicar amb les possibles lectors.

      El dia 31, membres del Club de Lectura van llegir textos que havien estat curosament editats en un programa de mà. Es van passar els collages per la pantalla, i a fe que es veien preciosos, molt més que al natural. Es van oferir fragments musicals entre lectura i lectura. Ah, aquell “No em deixis pas”, de Brel, que m’ha fet plorar sempre... I, nit de sants, apareguts, difunts –el difunt meu predilecte és l’esquelet viu d’Horaci Vergés, que campa sovint per la ciutat nocturna-; nit màgica, doncs, la direcció ens va oferir panellets, mistela i ranci, vam brindar per tantes coses i tants projectes i afectes que la Biblioteca devia brillar a l’exterior amb la claror especial dels Sants. I és que sants, i de primera categoria, ho són tots aquells que tenen cura dels llibres. Que els estimen i que els trien per bona companyia. A tots, benvolguts, llarga vida i moltíssimes gràcies.

*