7-10-25
TRANSFORMACIONS
***
Aquesta roca imponent és de la pedra granítica anomenada «fetge de gat» per la seva duresa. Tot el Balcó del Mediterrani (35 m.) va ser excavat d’aquest tipus de pedra.
La pedra és casa meva-nostra. La foto és del 1890, me l’ha passat un bon amic. Si us hi fixeu, la casa de l’altra banda encara no és construïda. (Seria la Rambla). Però sí el monument a Roger de Llúria (inici 1889). La pedra-casa és el n. 1 de la Rambla Nova, que anteriorment havia tingut altres noms segons les polítiques del moment. Fou acabada de construir el 1914, segons alguns documents.
Des del 1959 hi va habitar la família Roca (Vicenç Roca, el meu marit). Cosa que aconseguia que ens sentíssim doblement segurs. «Feu-vos la casa sobre roca, no a la vora del riu», diuen els evangelistes. Aquí no arriba un tsunami. Però sí les bombes. La casa, en mala hora va ser transformada (1976) i una immobiliària, amb permís municipal (pecat gros), va aterrar la preciosa casa modernista, on la meva família havia viscut des del 1915. Hi visc encara.
La meva família som de parla catalana (pare) i castellana (mare). Cantàvem una cançó de l’enfadós («Primo, primo») però és massa llarga per escriure-la sencera aquí. Es tracta de dos cosins que es troben i fan conversa. Al final, l’un, ja cansat, li etziba a l’altre: «Primo, primo, si no tienes piedra / primo, primo, vete a la mierda.» Cosa que sempre he fet servir per al meu profit, perquè jo tinc pedra doblement (o per triplicat, però les de la vesícula ja no hi són). Pedra o roca, per la casa i el cognom de família; i pedra pel monòlit amb poema que em va dedicar l’Ajuntament i que és a la Punta del Miracle. Sempre el mar.
Si vosaltres no teniu pedra, més val que no canteu aquesta cançó de l’enfadós. I a la casa, transformada, hi sou convidats quan us vingui de gust.
***
Fotografia cedida gentilment pel sr. Josep Gironès, el bon escriptor de La Fatarella.
12 comentaris:
És sempre molt interessant aquesta comparació de com s'ha anat transformant tot el que ens envolta amb el pas dels anys. De vegades, hi hem sortit guanyant amb els canvis; d'altres, no tant. Segurament la casa modernista no tenia les comoditats de l'edifici actual, però sens dubte feia més goig.
Se'n van fer molts d'aquests "pecats" als anys 70 i 80. Però, tot i que actualment això està més vigilat, encara no ens n'hem deslliurat pas de la gent que anteposa els guanys a la conservació del patrimoni i aquests, com el "primo" de la teva cançó, sí que se n'haurien d'anar a la merda.
Abraçades!
He trobat una antiga postal en color on es veu la façana completa del que fou casa teva abans de la "transformació". I, realment, feia molt de goig.
La pots veure AQUÍ.
Potser tingui més comoditats, que ho ignoro, però què maca era abans del canvi! I dic jo, no l'haguessin pogut restaurar per dintre i posar-la més "al dia" i deixar aquesta meravella de façana. Uns poca soltes són els que ho van fer!
Aferradetes, estimada.
Primerament donar-te les gràcies per oferir-mos els teus escrits i artículs de bades i, en segon lloc dir-te que casi tots o molts de mosatros hem tingut l'història d'una casa que mos ha marcat, yo la tinc en el número quaranta-u del carrer de Puerto Rico de Valéncia, en el barri de Russafa, recorde que era del sigle XIX, de quan vivia mon yayo patern, que treballava de fuster en mon pare en ella, la va comprar, era una planta baixa, per a poder fer els mobles, que mon pare, químic (i dia que era còmic), li dissenyava.
En ella vaig viure més de trenta anys, trenta-dos i, tinc el recort de tots els amics, despuix, mon pare i la seua família paterna parlava sempre en llengua valenciana, el recorde des de chicotet parlant en esta llengua i, em llegà el seu imperatiu patern, parlar-la, nugada al meu síntoma, que vaig descobrir psicoanalisant-me dos anys abans d'anar-me'n de la planta baixa, en una sessió de psicoanàlisis.
Recorde que ensomiava que mos entraven en la casa per la part del raere, pel corral, varem haver de fer algunes reformes i, hui està esplèndida, hi ha un bar i té l'aspecte d'una casa en solera. Pero quins recorts guarde d'eixe carrer, el de Puerto Rico.
Ara, que en el segon grup d'amics, que mos reuníem en el barri de Russafa, en el carrer de Dénia, a on estava ma casa, tots parlàvem en llengua valenciana i, gràcies a mi, que sempre parlava en ella i molts, que sos pares no els havien educat en ella, la prenien com a seua, la meua joventut, al contrari que la meua infància, va ser tota en esta llengua.
I creu-me que estic orgullós per haver fet que més de deu persones la parlaren, puix aixina ho feyen sos pares i no els costava res escomençar. I a lo llarc de la meua vida molts l'han parlat gràcies a mi i, és que l'amor que yo li tinc i tenia a mon pare, en el que vaig conviure dèneu anys va ser immens.
En fi, mos hem contat algunes intimitats, que encara no havia contat, com els ensomis. Que tingues una bona vida, Olga i que seguixques escrivint molts anys, tota la teua vida, yo t'ho agrairé.
Un abraç des de Valéncia ben fort per a tu i tots els teus.
Vicent Adsuara i Rollan
Si ets doble roca també tens doble balcó. Malgrat la modernització de la façana, gaudeixes del teu balcó que és a sobre de l'altre balcó.
Ets història viva de Tarragona i de Catalunya sencera. M'afegeixo al desig d'en Vicent, Olga: segueix escrivint tota la vida.
Gràcies per anomenar-me, senyor Pujol.
Vicent Adsuara i Rollan
A mi també m'agrada molt comparar les fotografies antigues dels llocs amb les d'ara. M'han agradat les teves fotografies i també la que ens ha afegit en McAbeu. Es veu molt bé la casa, tan bonica! Quina llàstima que es perdin aquestes cases i es canviin per d'altres que no tenen gaire (o gens) de valor artístic. Quina sort que puguis continuar al mateix lloc gaudint del balcó!
Una abraçada, Olga! Tu sempre escriuràs, n'estem ben segurs, i agraïts.
Quina merda de transformació, a pitjor...! Casa teua (el pis) és maca, i la situació és privilegiada, padrina. Me'n recordo molt de quan vaig venir.
No deixis d'escriure, sisplau. Una abraçada molt forta de part meua i dels meus fills.
A Marça gracies a Deu encara ens queda alguna pedra de bon gust.
Això de casa teva seria una imatge del que ha passat amb la teva obra, t'han substituït per d'altres que no t'arriben a la sola.
Trobar una bona pedra assegura l'estabilitat. Però compte! Mira al Louvre què ha passat! Conserveu la vostra pedra de qualitat per molts anys.
En realitat, realitat, tot és efímer a curt o a llarg plaç... però mentrestant vivim el mentrestant... Abraçades
Publica un comentari a l'entrada