FRAGMENT D’UNIVERS
Després d’anys, torno a mirar «La mort a Venècia», de Visconti, pel·lícula de la meva devoció.
A poc a poc, una onada molt llunyana i profunda m’arriba des del Gran Hotel de Venècia, on von Aschenbach escolta la suau música nostàlgica tot observant els hostes sumptuosament abillats del menjador.
Una onada. Sento com m’arriba a través dels gens, tant és el poder de la vida i de la mort. A través de la meva àvia i del seu gust exquisit per la música, el vestir, el perfum i l’ambient dels que ella em parlava i que la guerra es va emportar. Si a «La mort...» és el Gran Hotel de Venècia, el seu va ser el Gran Hotel Mariahilf, de Viena. No ho he perdut. Perviu en mi a través seu i el retrobo en aquest camp gairebé infinit que és la memòria.
I ... en una saleta comença entre el músic (potser el mateix Mahler?) i Ashenbach una discussió de les que ja no podré tenir mai més: «Creu vostè que la bellesa és fruit de la feina, d’una elaboració?» «L’art és la millor forma d’educació». S’enardeixen, s’exalten, criden... Noces de la intel·ligència i els sentits. Sí, això ho diuen ara alguns dels nostres psicòlegs i filòsofs. I no és altra cosa que cercar en el gran rebost del cervell.
Contemplant el rellotge d’arena, Aschenbach hi veu el pas inexorable del temps i en constata el final. El seu. Com el mateix Aschenbach, jo també sóc al final de la meva vida i totes les belleses em són esborrades encara que dins meu estiri els braços en un camí d’impotència.
Les notes de l’Adagio de la sisena simfonia de Mahler em porten a límits que em sembla que gairebé no puc resistir, mentre continuo mirant. Com si em faltés l’aire, i aquesta falta de respir em portés enrere, als espais ja eixuts per sempre. Espais enfondits, distants, provocadors d’un plor profund: per allò que he sentit i que no he pogut expressar, i que ningú haurà pogut endevinar, de tanta amplitud i sentiment.
Poder de possessió de la música? De la imatge? No: identificació amb el desig i la pèrdua expressats en l’art que ara desfila pels meus ulls. Temps no pas oblidat ni passat sinó perpetuat i ferm con una roca que forma part, amb mi, de l‘univers desconegut en el que visc.
Olga Xirinacs
2 – 6 - 25
14 comentaris:
Com sempre que en publiques he gaudit dels teus collages i, sobretot, dels teus mots i els teus pensaments.
Encara que sigui una mica més jove que tu, també tinc molts anys i conec la sensació de la que parles quan escoltes una música que t'entra molt endins. Dius:
"Com si em faltés l’aire, i aquesta falta de respir em portés enrere..."
Ho has descrit perfectament. A vegades he hagut d'aturar alguna música si em porta records llunyans.
De totes maneres, generalment no podem saber el temps que ens queda.
En Raimon ho va expressar molt bé en una de les cançons del seu disc "Rellotge d'emocions":
"El temps cantat, el temps contat,
el temps comptat, que ara em queda
I que no sé si el cantaré, si el contaré,
si el comptaré, ni si me'n queda."
Una abraçada molt forta, Olga. I que el temps que ens quedi, el poguem viure amb bellesa i amb el màxim de salut i benestar possible.
Precioses i sàvies reflexions, una abraçada
Un text genial, estimada amiga. L'emoció de la qual parles i que t'omple sencera fins als límits... esqueixant-los! Difícil d'explicar-ho i, això no obstant, hi has reeixit!
Reflexions i sensacions que conec molt bé, tot i no saber explicar-les com fas tu.
Del rellotge de la vida fa temps que corre molt de presa... intentant aturar-lo, admiro la bellesa de les paraules, de les imatges, de la música i poc més...
Aferradetes dolces, Olga.
Un text molt colpidor. M'ha fet pensar que, d'alguna manera, sort en tenim d’aquests “fragments d’univers” que mantenim vius dins nostre, malgrat el pas del temps, i que ens permeten reconnectar amb allò que potser ja no hi és, però que, en realitat, no hem perdut pas.
Una gran reflexió, la teva. Gràcies per compartir-la!
M'has fet rumiar i recordar que la bellesa, i l'art tenen aquest efecte, a mi també em passa a vegades, però per a mi, no és només l'art, la natura a vegades em talla l'alè i les emocions lligades a les persones, a l'amor, també.
També penso que per ben acompanyats que estiguem, en aquest aspecte sempre estem sols.
Connectar amb nosaltres mateixos, amb temps passats, amb persones que sempre duem a dins,encara que no hi siguin és un autoregal de les nostres emocions a nosaltres mateixos.
Olga, ens fas una gran i sàvia reflexió. Tant de bo les persones trobéssim la manera de saber-nos acompanyar millor.
Abraçades, estimada Olga.
Gran música la de Mahler, m'encanta l'adagieto de la quinta simfonia, que no sé o no me'n recorde que ixca en la película.
Pero com que també la dotoreria ha format part de la nostra naturalea, la de l'Home, et contaré lo que em digué una dòna, de la que no desvelaré el nom. I és que Mahler anà a consultar a Freud sobre una afecció sexual i, este alhora que en una primera vista adivinà el nom de la seua dòna li va dir, acabat l'anàlisis, que ell l'havia curat, pero no per a la seua dòna. La vida de tant en tant pot ser cruel, pero Malher no "era".
T'ho dic perque estiguem en el "Ser" o en el no ser, recorda la cançó de Gardel 'Cuesta abajo', la vida és igual de dura, Olga i, potser, arribem a confondre a moltes persones, quan estem en el "ser" en lo que no són ni han segut mai, yo vaig "ser" i per ad això ho sé, pero és normal i hem, yo crec, de comprendre al nostre atre.
Si no fem l'esforç, que la vellea mos dona de conéixer al nostre atre i saber qué és lo que necessita, alhora que qué és lo que mosatros necessitem, no fem res i, ho adeprenem quan toquem la mort, en eixos moments, que diu el paisà teu, el doctor Manuel Sans Segarra, que freguem la supraconsciència.
Yo fiu i deixí de ser, igual que mai no he enganyat a la meua dòna, pero et puc assegurar que deixar-se dur per Déu o la supraconsciència, havent pagat tots els deutes et dona moments de gran pau.
I ara, més relaxat, et dic, quan yo et diguí quinze, no era debades, Olga, tin fe, et queda lo millor de la teua vida, la vida conscient i, apegada al mant de Déu.
Yo també estic en eixa fase de la vida en que tinc l'espasa de Dàmocles sobre el meu cap, pero sé que Déu no em donarà res que no puga resistir, ni l'entrada en la Porta del Cel si l'espasa m'alcança.
Només he volgut portar-te un poquet d'optimisme, pero l'important és saber, una volta acabada la partida d'escacs, Olga i, guardades les peces en la caixa, saber quina peça som i, tu ho saps.
Que Déu et beneïxca, Olga i un abraç des del barri de Russafa de Valéncia, fins un atre artícul, no, si puc, deixaré de llegir-te, mentres vixca.
Vicent Adsuara i Rollan
¿De verdad crees que tus rojos se han oxidado, Olga Xirinacs? ¿Acaso no ves hojas verdes en la punta de las ramas?
Chiloé
El trobo sublim, aquest text teu, com el Lamento de la nimfa de Monteverdi, voldria que no acabés. En "el gran rebost del cervell", el nostre bagatge, i la darrera frase, que parla del passat "ferm com una roca", m'hi veig reflectida.
Padrina... molts petons i música que et cuidi.
Hola, Vicent, com que no he sabut trobar el teu blog et responc aquí.
Primer, dir que em vaig equivocar: era la cinquena simfonia de Mahler, amb l'Adaggietto, que és que sentim en tota la pel·lícula. La resta, el mateix: aquests textos, música i pel·lícula seran immortals. El cineasta que ha sabut recollir recollir tanta variació i profunditat local, mereix el record.
Celebro que coincidim en l'estimació de tan belles i escasses obres, que ens endolceixen la vida.
Que passis un bon estiu i la natura et conforti. Una abraçada.
Sí, Chiloé. Vaig guardar algunes branques de les petites flors que es morien. Les vaig portar a la cuina, on veien el mar i sentien altres veus. A poc a poc, uns brotets van aparèixer amb timidesa, com l'orelleta d'un conillet espantat. I van creixent mentre les contemplo amb esperança. Una abraçada i bon estiu.
i
Moltíssimes gràcies, Olga, per enrecordar-te de mi.
No et vullc enganyar, tinc un bloc molt prop del teu i meu comentari, pero tinc por a fer mal en les meues paraules, serà eixe bloc, junt a atres espases, una de les meues espases de Dàmocles.
Per als amics, com tu, directament guarde els millors presents.
Un bes i un abraç sincer, Olga, per molts, moltíssims anys, sempre hi ha tiges verdes, que cultivar, moltíssimes gràcies, Olga, de veres.
Sóc Vicent Adsuara i Rollan
Publica un comentari a l'entrada