7-5-24
Festejaven. Seriosos. Ell portava bigotet retallat. Ella semblava dòcil. Els vèiem sovint per la ciutat, perquè en una ciutat mitjana ens retrobem sempre els mateixos.
Aquells dies Antonio Machín cantava «Un compromiso», lent, to menor, melangiós. Era el temps que tots ens vam començar a enamorar.
*
Han passat molts anys. No els he vist més, però quan els penso em venen aquestes imatges: una habitació en penombra. Una capsa amb sabates d’home desada al fons de l’armari. Silenci, amb alguna remor molt endins de la casa. El retrat de la parella emmarcat en grisos. Potser una vella olor de càmfora, esvaïda.
Ja de nit entra ella. Sola. Encara guarda les sabates de ballar, de mig taló, que va embolicar amb paper de seda. Les agafa una estona, la justa per tornar al compromís, a Machín i a vessar una llàgrima també grisa.
Baixaven pel Passeig i el roig daurat de ponent senyalava el final del dia sobre el mar. Era el mes de Maig i es sentien les granotes de l’estany del parc. Havien segut una estona al banc i s’explicaven les feines del dia, perquè es començaven a conèixer.
S’havien trobat a les sis, segons el bolero «Cita a las seis», de Lorenzo González. Ella el trobava un cantant massa apegalós i s’estimava més algun altre intèrpret més moderat. A ell tant li feia, mentre es poguessin donar les mans.
Quan es van casar, el sabater pegot de l’altra banda de carrer li va regalar unes sabatetes ballarines que va fer servir pel viatge. Una de les camises de dormir que estrenava, estampada amb floretes, la van fer amb el tergal que es baixava d’Andorra d’amagat. Tot era nou, llavors, i el sol de les cites encara no s’havia post del tot.
***
Van passar molts anys. La roba d’ell la va donar tota. Ella, que encara guardava l’estereoscopi dels avis, havia desat totes les pipes d’ell, el bastó de muntanya i el llaç de la corona que l’empresa va oferir per al seu enterrament. Algunes vegades, quan es miren els ulls als retrats, ella li diu: «quan tornis te la posaré en banda, com un príncep».
13 comentaris:
Boniques i nostàlgiques històries, Olga!
El temps i les persones passen, però els records queden.
La nostàlgia sovint és agradable, sino li deixem passar la ratlla de la tristesa.
Una abraçada molt forta,Olga!
Poètiques evocacions, el pas del temps sempre 'és el gran tema'. Una abraçada, Olga!!!!
No és incompatible dir adeu als anys i recordar vivament el temps gaudit. Bella reflexió, Olga.
Salut i poesia!
Molt maco, trist i tot.
Bellísima historia, Olga Xirinacs, y probablemente analgésica. Con una pareja abrazada, liviana y aérea, en la semioscuridad de la puerta.
Chiloé
De com passa el temps i els records es mantenen sempre vius.
M'ha agradat molt llegir-te.
Aferradetes, Olga.
Una història entranyable, Olga. Com passen els anys..., però per sort alguns records es mantenen ben vius.
Una forta abraçada de part meva.
Collons, Olga, m'has fet plorar. I t'ho jure que ara mateix anava al teu bloc, tu tens sort que encara el conserves, mira ves per on, a donar-te el bon dia i, a fer-te una miqueta de companyia i, he vist agradablement que ya havies escrit, yo, que t'anava a demanar que donares senyals de vida, que tu vals molt, Olga.
Hui he posat en un comentari en una xàrcia d'Internet que quan veem la mort als ulls escomencem a viure i, és cert, vivim no la primavera ni l'entretemps, sinó l'hivern, pero és en l'hivern on les fulles cauen i el paisage, si estàs a recer i baix un fumeral en casa calent, com millor es veu el bosc des de la finestra.
No desmayes, que yo estic a l'atre costat i, sé que els hòmens del discurs de l'analiste o de l'histèric, els que disfruten del saber en cos propi o de salvar el món tenim la potestat de Déu de curar, yo no sé exactament el be o mal que et faig, pero sé que viuràs i més que yo, perqué tens una llabor immensa en la teua llapissera, la d'escriure tota una vida, que ha segut i seguirà sent magnífica.
Olga, espere que sàpies posar-te mans a l'obra i que nos dones moments d'alegria com de tristea o de nostàlgia, com el de hui.
A Machín el tinc en la meua memòria quan jugant als escacs i en èpoques on la meua sexualitat no era la d'ara, diem quan teníem una debilitat en l'estructura dels peons, un peó doblegat, o una mala posició, diem, o millor, cantàvem, tengo una debilidad...
Les debilitats fan crear i, tu ho saps molt be, Olga, hui estic feliçment casat i, espere que la meua dona a la que ame, goge, desige i estic compromés ab ella falte despuix que yo, pero a tu també et vullc vore el meu últim dia per les pàgines de la xàrcia.
I espere que es farà realitat, encara que vullc o voldria viure, si Déu vol, alguns anyets més, si tu estàs a l'atra part del país pero activa, ho conseguiré.
Un gran abraç, Olga i ya em passaré si tardes molt en publicar. Ara vaig a tornar a llegir el teu artícul lo més calmat possible, novament.
Vicent Adsuara i Rollan
(Para ti Olga Xirinacs, en tu Cumpleaños)
Ella apunta con la flecha al árbol. Cae fruta madura.
Los pájaros la comen en sus manos.
Chiloé
Feliç aniversari, Olga, la vida vol seguir ab tu, aprofitar-la.
I seguix donant-nos fulles plenes de sentiments i de vivències, si tens amics convida-los a un berenar i si estàs sola obri una botella de vi, que la meua dona i yo obrirem una atra a la teua salut.
Un fort abraç des de Valéncia cap a Tarragona ab carinyo.
Vicent Adsuara i Rollan
Bon dia, Olga, t'he de dir adéu, estic be, per ara, clar; pero en termes generals estic be, no em preguntes, yo sé el be que et feya, pero t'he de deixar, més que res, m'ho he estat pensant dos dies i he decidit que he de fer el be, no puc indirectament ni tan sols fer el mal, encara que atres el vullguen per a mi.
Yo no importe, importen les persones que m'envolten, tu una d'entre elles.
Pero diuen que dels pijors finals escomencen els millors principis, agarra't al conte i fes-me cas, et queda molt per a viure, Olga, aprofita-ho.
No, no som un país ni un món normal i, ya em calle, podria estar parlant tot un dia, pero no ho faré, també pel be dels que fan el mal.
Un abraç i et seguiré llegint, no et comentaré, pero et seguiré llegint, ya només em quedaven dos amics catalans, ara ya no tindré contacte directe ab cap d'ells.
Vicent Adsuara i Rollan
Jo também'he emocionat. Amb quina prosa tan poètica ens has explicat aquesta història de (gairebé9 tota una vida.
Una abraçada.
Quantes coses es concentren al mes de maig. Per molts i molts anys, Olga! Jo per molts anys que visqui no escriuré mai com tu.
Publica un comentari a l'entrada