VIURE DUES VEGADES


VIURE DUES VEGADES

*

7 - 2 - 21

*

 

L'escriptora Virginia Woolf va destacar la necessitat de la dona de tenir una cambra pròpia. ¿Per fer què? El que a la dona li vingués de gust. Com ara escriure  en privat sense haver-ho de fer a la punta de la taula del menjador.

          El que en realitat vol dir "habitació pròpia" és la llibertat i la independència de la dona. Ara em trobo que tinc tot el pis propi. És a dir, el meu pis és buit i puc escriure on em sembli. Aquesta buidor no l'he volguda, no m'agrada. Però n'hi ha una altra.

          Remenava papers per buscar un arxiu ja molt vell, que em feia falta. Algunes carpetes contenien escrits que vaig voler llegir; els anava repassant i em queien les llàgrimes: semblaven fets d'ahir mateix... i entremig s'hi havien escolat 20 i 30 anys! El meu temps s'havia encongit, i de quina manera. Ahir lligava amb ara mateix. ¿Què se n'havia fet, d'aquells anys?

          Fa pocs dies, al "Punt/Avui", l'escriptora Teresa Juvé declarava que ella no comptava el anys. Continua escrivint a prop dels 100. Jo sóc dels que sí que els compto. I, si puc, els rescato, i aconsello que es faci així. Ja sé que hi ha gent que odia Proust, però jo seria del seu club, i del de Tolstoi, Truman Capote, Giorgio Bassani, Fellini, Bergman i altres excel·lents escriptors i cineastes que així ho han fet. D'aquesta manera viuria dues vegades. L'inconvenient és que cal arribar a vell per  recrear aquesta segona vida.

=================================

Il·lustració: Dona escrivint - Carl Larsson - 1906

 

13 comentaris:

M. Roser ha dit...

Hola jo també tinc "habitació pròpia" com dius tu, ho sigui que tinc tota la casa per mi sola i puc fer el què vull, on més em vingui de gust...
Jo també trobo que el temps , de vegades no sabem pas on s'ha ficat, perquè recordem coses de fa una munió d'anys però sembla que hagin passat ahir...
I jo sento un gran respecte per aquestes persones tan grans, que continuen escrivint amb la mateixa sensibilitat de sempre!
Petonets i bona nit, Olga.

Helena Bonals ha dit...

Algun poeta que he llegit, em sembla que era l'Alzamora, deia que la poesia és la segona residència de l'amor. Els que escriuen tenen la sort de reviure la seva vida com Proust, tant com d'anticipar el futur. De viure el doble que no l'altra gent. I de ser feliços al quadrat, perquè la millor poesia que jo he fet ha estat per fer-me feliç quan ja sóc feliç. És una sort en tots els sentits, Olga.

espai de contes ha dit...

És un plaer tenir una habitació pròpia, per poder desconnectar a estones i trobar-se amb un mateix.
L'escriptura és una bona companya de vida, per poder treure les emocions que portem a dins, deixar volar la nostra ment a llocs on mai no hem estat, expressar els nostres sentiments i trencar la rutina. A vegades, és saludable recordar els bons moments que hem viscut, la vida passa molt ràpid i també cal aturar-se i recordar el camí que hem recorregut.
Olga, escrivint els teus llibres has viscut moltes vides i has fet que molta gent, també visqui amb tu, les aventures dels personatges que has creat.

Carme Rosanas ha dit...

Viure dues vegades, és una sort i un privilegi... cal aprofitar-lo.

Jo també compto els anys, i m'agrada tenir referències de temps clares per saber quan van passar les coses, que penso, que parlo amb algú, que recordo.

Una abraçada, Olga!!!

sa lluna ha dit...

De vegades també remeno i vaig trobant fotos que fa molta estona vaig fer. Com bé dius, et torna a un passat i és com si els anys no haguessin fet via. És com tornar-les a viure.

Segurament el lloc triat per escriure és on ets sents més a gust, pots tenir moltes habitacions, tot l'espai del món, però sempre hi ha un lloc...

Aferradetes, Olga.

xavier pujol ha dit...

Com m'agrada llegir els teus raonaments que deriven dels teus pensaments.
A vegades quan veig una foto de quan era molt jove, em costa reconèixer que aquella persona i l'actual siguem la mateixa. Indubtablement som la mateixa persona, però com bé dius, d'una altra vida.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Jo encara vaig viure l'època en que els Germans de La Salle l'habitació era tansols per a dormir i treballavem en la "sala de comunitat", on teniem l'escriptori. Per sort això ja és història.
Reviure és bó. Sobretot els bons moments, Però també els dolents que ens han après a tirar endavant. Una abraçada.

Júlia ha dit...

La vida és massa breu, per anys que es visqui. Ahir mateix tornava a mirar El Gattopardo i em tornava a meravellar i sorprendre amb el que té de reflexio sobre el pas del temps i els canvis que no ho son tant. Un problema dels humans és que, a banda del fet que l'experiència es molt poc valorada, per tal d'assolir una certa saviesa et cal envellir. Penso que, en el fons, l'afirmació de Juvé és retòrica, una certa autodefensa, encara més quan va perdre el company tan aviat. La vida passa, vet-ho aquí.

Una abraçada, Olga, molt contenta de llegir-te.

... i escaig ha dit...

100 anys i en actiu! Un segle de vida deu donar per viure les vegades que et calgui. Com a concepte és un plantejament nou.

Alfonso Robles Motos ha dit...

Olga ho dius molt bé. A mi també la vida m'ha deixat sol, de vegades et proporciona una llibertat que gaudeixes, però en moltes altres ocasions et oprimeix fins dominar-te.
També sóc de guardar-ho tot i de tant en tant navego per aquests papers envellits. De vegades em sorprenc del que escrivia i penso: "coi això ho has escrit tu". M'encanta tafanejar en tot el que guardo del meu pas com a mestre per Balsareny

August Garcia i Orri ha dit...

Benvolguda Olga, llegeixo les teves paraules i no puc més que assentir. No per l'habitació pròpia -que la tinc tot i tenir encara feliçment parella, però aquesta és on em "tanco" a fer les meves produccions musicals- sinó per allò de l'estranyesa de reconèixer-te en textos teus de fa tants anys. A mi també em passa, cada cop més. Segurament és per un tema d'edat. El pas del temps ens va situant en noves perspectives davant dels altres i de nosaltres mateixos, davant de la vida al capdavall. No em molesta sentir-me reflectit en aquests textos llunyans en el temps que sento tan propers ara. Al contrari, em fa relligar-me amb aquell que vaig ser i del que encara mantinc una essència, crec. És com anar a beure a la font d'un mateix. Retrobes aquell gust, aquella frescor i deixes que l'aigua s'escoli dins teu un cop més i et refaci del cansament del camí transcorregut...
Gràcies per les teves reflexions, Olga.

Teresa Duch ha dit...

Hola, Olga, a mi de moment no em produeix tristesa recuperar sentiments descrits en un paper de temps passats, però sí que també tinc aquesta sensació de que va ser ahir i no pas fa trenta o quaranta anys i d'això m'agrada treure'n alguna idea i reflexió, fins i tot literària. Sobre l'habitació, fa una mica de vergonya, però no la tinc "encara". A temporades tinc tot el pis per mi i em poso on vull, però sempre acabo al mateix lloc. No sé si és que em resisteixo a deixar un lloc que em deixa lliure pas a la inspiració o què caram em passa. Una abraçada!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La meva mare parlava dels beneficis de tenir un bon rebost de records... Ella, pobreta, no n'hi tenia gaires, però els repassava i, com tu dius, els vivia dues vegades. Abraçades, amiga.