8 – 8 – 20
*
TRISTESA
*
He estat cinc dies a Viladrau amb un grup reduït d’amigues vìdues d’una edat semblant.
A Viladrau hi havia estat molts anys enrere, a l’Hotel Santa Fe, una setmana santa, quan la neu impedia obrir les portes dels cotxes.
Més endavant vam ser a l’Hostal de la Glòria. Era un temps que Vicenç i jo encara podíem anar a descobrir els boscos i les fonts, exuberància i bellesa, frescor i plenitud.
Ara... per força tinc present com un mirall el text de Simone de Beauvoir a “La força de les coses”, sobre la vellesa.
L’edifici on hem estat, modernista de transició, és impressionant com una fortalesa. De la segona meitat del XIX, amb les estances de l’època, detalls notables, tracte exquisit i menjar excel·lent. Però... jo ja hauria tornat amb el mateix taxi: no hi ha ascensor ni aire condicionat. La calor, intensa. 27 esglaons carretó amunt, 27 avall, tot i que alguna vegada el personal el pujava.
Ens van dir que el fundador de la casa era un dentista de Barcelona que recomanava el clima als seus pacients, amb un autobús a disposició que els portava des de la capital. Em vaig fer amiga d’un grup local que prenia cafè a la terrassa i fins i tot Ramon Calm em va regalar la seva autobiografia, “Roses i bardisses”, interessantíssima. Aquesta gent em va aclarir que el pacients del metge eren tuberculosos que s’anaven a guarir al casalici de Viladrau. Així s’entén millor.
Al poble hi ha altres cases modernistes, amb el cartell per vendre. Aquestes circumstàncies em van portar a escriure el poema que poso a continuació:
JARDINS TRISTOS PER A NOIES TRISTES
El nom encara es veu
al marc de la finestra en pedra.
Vidres tancats, polsosos.
Parets lleument escrostonades
1853
La noia trista ja no hi és;
les camises i les tovalloles
eren brodades per les monges.
Família benefactora,
fabricants enriquits,
nits de Liceu i torrons per als pobres.
La noia llegia,
ulls enfondits i pell groga;
sense força a les mans
deixava anar el llibre
sobre la vànova brodada.
Feia lliscar els ulls
pels vidres de colors,
ara blaus, ara grocs, ara vermells de sang,
cap al jardí de sota, ben retallat d’hortènsies,
boixos i troanes, amb el gran meliner,
l’auró amb el gronxador, encara,
de quan ella jugava, de nena.
Un brollador de pedra,
peixos japonesos, paraigüets.
Els ulls se li apagaven
i es perdien als núvols indolents.
Ella també es perdia.
I van tancar la casa.
=============================
11 comentaris:
Un lloc molt bonic, malgrat els inconvenients que menciones i que no cal menystenir, preciós poema. Una abraçada virtual en aquest estrany estiu que ens ha tocat de viure.
Tornar a un lloc volgut porta nostàlgia però també bons records que cal gaudir.
Salut i poesia!
Jo també estic en un lloc de records. Sant Martí de Sesgaioles. On vaig fer el noviciat. Altres anys estava plè amb la gent dels Amics de la Gent Gran. Jo tampoc he pogut fer l'estiu solidari, aquest any Madagascar. El fotu virus ens ho ha enredat tot. Una abraçada.
Viladrau és un bon lloc per evitar la calda. Jo hi tinc bons records, allà.
27 esglaons! ��
M'agrada el poema. L'he entès, almenys en un sentit...
de vegades, la tristesa és més difícil de pujar que els esglaons
Aquest paisatge té color de tristesa...El meu pare, de jove, es pensaven que tenia tuberculosis i el van tenir una temporada al sanatori de Viladrau, però ves per on no en tenia, era una petita vena suposo que massa prima...El més curiós és que no s'ho va encomanar i això que no tenia manies i ben segur que menjava amb la mateixa cullera d'algun malalt...
La noia també era trista com el poema i el paisatge...
Espero que estiguis bé Olga, bona nit,
Un post muy valiente y generoso, Olga Xirinacs. Y un poema bellísimo. Revelar la tristeza es algo así como la máxima confesión.
Em sembla, Olga, que malgrat que hauries marxat amb el mateix taxi d’arribada i també malgrat la tristesa i la nostàlgia, has aprofitat molt bé aquests dies: parlant amb la gent i escrivint sobre la tristesa que ja és una bona manera de canalitzar-la. Aquesta noia que ens descrius, ens la fas conèixer de prop. Ja no hi és i nosaltres revivim els seus dies. Una abraçada, Olga!
Haver de deixar anar el llibre... el pitjor que et pot passar, no poder llegir.
Tot i que a Viladrau hi ha algunes incomoditats, espero que hagis gaudit d'aquest dies de descans en bona companyia.
Un poema amb un aire a nostàlgia. Això vol dir que aquest lloc tan bonic t'ha inspirat!
Petons.
Un poema que és una història. Molt trista la manca de salut de la noia.
Publica un comentari a l'entrada