NOIES DE VIDRE
*
12 – 6 – 20
*
Dues noies en
una galeria envidrada llegeixen atentament un mateix llibre amb punt de seda
blava.
¿Què
hi deu haver? Potser un premi dels Jocs Florals. O poemes de Verdaguer, que
també els va guanyar. O unes cartes d’amor de l’àvia... però en un volum tan
gran...No és la comptabilitat dels bancs del pare. Potser els morts de la
pesta... No serien aquí tan ben relligats.
És
el llibre meravellós “El Profeta o l’explorador del futur”, d’Efraïm Alió, que
han descobert regirant armaris. Es posa
el dit sobre el punt que interessa i
surt al marge l’any i la classe de tragèdies que vindran. Les noies no es poden
avenir del que hi veuen. Hi haurà una guerra; no una, sinó tres. ¿Ens mataran a
nosaltres? Quina por... Hi haurà epidèmies diverses, totes amb molts morts. Ai,
mare...
Ens
envairà molta gent estrangera. No hi haurà feina i els pobres tallaran el coll
als rics. ¿A nosaltres també? Hi haurà massa gent al món i els que sobrin
cauran pels costats, condemnats a la foscor i al fred sense fi.
Esgarrifades,
les noies s’espanten i els cau alguna llàgrima.
Prou.
¿Vols dir que és veritat, això? Jo em penso que sí, mira aquestes taques,
semblen d’aigua, però diria que són de llàgrimes. ¿De qui, nena? ¿De l’àvia, de
la mare? ¿Només hem de plorar les dones? Els homes ploren a la guerra. ¿Segur
que hi moriran tots? Si no moren queden molt malferits. ¿Vols dir que no ens
podrem casar? ¿Saps què? Amaguem el llibre que no el vull veure més. Que no el
vulguis veure no vol dir que no passi. Les filles del banquer posen el punt de
seda blau i se’n van a prendre la xocolata.
===========================================
Vidriera
del taller dels Rigalt, de Barcelona.
14 comentaris:
Evocadors i lluminosos vitralls.
L'esglai pot trencar les noies de vidre. Ploren llàgrimes de cristall només de pensar-hi.
Per molt que llegeixin el llibre antic mai no podran saber amb certesa l'esdevenidor. Però el poden intuir.
Són sävies, aquestes noies. La xocolata és molt més interessant!
Sàvies
Davant d' un futur tan incert i aterrador, fan bé les noies de gaudir del present. A vegades, fer plans a llarg termini encara complica més les coses. Una abraçada molt forta!
M'apunto a la xocolata!
Les vidrieres moderniestes són molt maques. La xocolata és una forma de evadir-nos d'una realitat que no ens agrada? No sé. Una abraçada.
"¿Vols dir que no ens podrem casar?": pel que fa a mi crec que no, mai, encara que no hi hagi cap guerra. Inadaptada vaig néixer, i inadaptada continuo.
Aquestes noies de vidre tan roses i boniques, no pot ser que llegeixin un llibre de tragèdies i de guerres...Si ploren deu ser d'emoció, perquè al llibre i deu haver uns jardins amb flors de tots colors i ocellets que fan unes bones refilades( se les imaginen)segur que deixen el llibre amb recança, encara que els agradi molt la xocolata!!!
Bona nit, Olga.
Jo tinc per a tu, Olga Xirinacs, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanc...
Lluis Llach
Fem com elles, Olga, tanquem el llibre i dediquem les nostres pàgines a viure la vida.
M'alegra molt saber que segueixes amb el blog. Una abraçada ben ampla, estimada.
Amb tot el que anem passant al llarg de la vida, qualsevol coneixement del futur segur que porta males notícies, Olga. Crec que fan bé les noies de vidre de tancar el llibre. Això no els estalviarà res, però no saber-ho les permetrà gaudir del present.
Una abraçada des del present!
A la vista d'una obra artística podem imaginar tota mena d'històries, l'art crida l'art... Aquesta és especialment colpidora perquè prefigura coses que han estat i coses que vindran...
De plors hi ha per a tots, homes o dones, majors o menors. La vida és un plor.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada