EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA
*
19-5-20
*
Quan s’ha pogut
sortir a passeig, he fet cada dia la mateixa ruta. Vorejo casa meva,
ressegueixo la paret de pedra que, tot seguit, és base de l’hotel i va fins la
carretera (v. foto.)
La meva contemplació de cada dia és
comprovar el ràpid creixement dels lletsons, de l’heura i de la morella roquera
entre les pedres.
Al Passeig escolto la merla, que és
territorial i fa concerts esplendorosos. Algunes vegades sec en un banc, a
escoltar-la, i jugo a veure-la. Aquests dies hi ha les mèlies florides, de suau
olor violeta.
Aquest recorregut és ombrós: baixo
pel Vial Bryant i entro al jardí romà de l’Amfiteatre, on les rampes fan de bon
passejar, perquè el carret m’acompanya. S’agraeixen les rampes i més en una
ciutat costeruda com la meva, però no es prodiguen gaire. Ja em veig tot
l’estiu comptant els mateixos passos. A vegades sec en un banc i escric un
petit poema quan un gat negre recorre el monument, amb el mar al fons.
El que no podré constatar és el lent
creixement de les fitolaques. Fa anys que són escultures afermades a terra,
sòlides, robustes, amb una força samsònica dominant. Ara fan el seu delicat raïm
verd clar amb filigrana de serrells. Però si compto els anys que tinc, vaig
néixer quan era el Passeig de les Palmeres i n’hi havia, i les fitolaques les
he vistes plantar.
El meu passeig és solitari, però ja
el primer dia m’hi vaig sentir bé. Sortia d’una opressió de tancament angoixosa
en el silenci i soledat del pis. Veurem quan la calor avanci. Dels petits
passeigs agradables els francesos en diuen “routine”, ruta petita. La rutina a
vegades resulta convenient, et sustenta i et cura.
======================
11 comentaris:
M'has fet pensar que cada dia faig la mateixa rutina. Amb el confinament em costa saber en quin dia sóc. Tots són iguals. No saps el que trobo a faltar el nois i noies, els nens i nenes corren per l'escola. Esperem que tot pugui torna a la normalitat, que precisament no és la rutina. La "normalitat" en una escola és el canvi continu que produeixen els infants i adolescents. Una abraçada.Cuida't
Llegint l'explicació del teu passeig m'ha semblat que anàvem de bracet Olga. Quin goig escoltar els ocells, especialment la merla.
He intentat llegir de reüll el poema que escrivies.
M'estimo més que ens el llegeixis un altre dia.
Bona "desescalada" i molta salut.
Quin arbre més original la fitolaca, no n'he vist mai cap.
Les petites passejades són molt bones per aclarir la ment i fer un xic d'exercici. Una descripció del paisatge molt bonica i acurada, tot un privilegi viure en un lloc tan preciós com Tarragona.
Molts petons i una forta abraçada!
Els arbres que ensenyen o deixen veure les arrels són sempre més atractius. Amb aquesta grapa agafada al peu que és l'origen del tronc.
Bona passejada! Què faríem si no tinguéssim la rutina diària?
.
Quina passejada més maca i més plena, la podem compartir amb tu,com si t'acompanyéssim.
Les rutines a vegades van prou bé! Tants dies de tancament ja no van tan bé. Agraïm poder sortir. Bones passejades, Olga. No coneixia la paraula Fitolaca. Un arbre més que conec. És un regal, gràcies, Olga!
Les rutines tenen la seva grandesa i mai no son repetitives del tot, una abraçada, Olga.
Flâner, en diuen també en França. A gaudir del passeig.
Salut i poesia!
Jo vaig seguint itineraris diferents, en les meves passejades, sobretot buscant les ombres que sembla que estem al juliol...
I també observo les flors que hi ha a la vora dels camins i el seu perfum m'embadaleix...I els ocells, mare meva quina gatzara, mai n'havia sentit tants de diferents; el que més refila és la merla, que jo sento el seu cant des de la matinada, fins el vespre...Quin arbre tan bonic, no el coneixia pas jo.
Bon confinament Olga i bona nit!
Per rutinària que sigui la teva sortida, segur que és molt millor que estar tancada a casa.
Jo des que va començar el confinament estic molt creativa, no em puc queixar. És una manera de sortir, de volar.
Benvingudes les rutines, Olga, si són com aquesta que ens expliques. El gaudi que et deu comportar el teu passeig segur que no pot pagar-se ni amb tots els diners del món. Que per molts anys més puguis fer-lo, estimada poeta, amb caminadors o amb el que sigui! Per sort, la teva ànima vola lliure i lleugera, i això és el que compta.
Una abraçada tendra!
Encara que tard llegeixo el text de la passejada i comsempre he gaudit del teu llengüatge descriptiu.
Estic llegint"El rec" i m'ha emocionat el capítol on anomenes la teva amistat amb la germana Mercé del nostre col.legi. Jo també l'apreciava , intercanviavem correo electrónic i la vaig visitar en els útims mesos de la seva vida. En la teva intervenció el fia del seu funeral s'endevinava que compartieu la mateixa malaltía...em sap molt greu i dessitjo de tot cor que et milloris dins del possible.
Una abraçada
Immaculada Closas Melendres
Publica un comentari a l'entrada