EL BESTIAR, EL
DRAC I EL CEL
*
9-2-19
*
Un vagó de trasllat
de bestiar per als empresonats. Viacrucis d’hivern. Un drac de tres caps que
treu foc pels queixals brama lliure i rabiós sobre la terra que ens aguanta i
sobre els cels que estimàvem. El que no sabem és si els cels ens estimen a
nosaltres.
*
Imatge: Internet
10 comentaris:
Els cels dels dracs dels tres caps rabiosos segur que no ens estimen.
Els cels europeus no ens veuen, ni escolten els nostres gemecs.
Sant Jordi enguany tindrà més feina que mai. Tres caps per abatre... o més!!
has fet un escrit breu però complet i encertat
sembla que la mandra pot més que el compromís en segons qui allà més endalt de dalt, i això em sona a excuses de mal pagador
en fi, tants caps tants barruts
.
Llarg està fent-se el viacrucis, sí.
Salut i poesia!
Quina incertesa i tristor al cor.
Mals temps ens esperen, Olga, des de la tristíssima percepció que no som pessimistes sinó prou realistes... Quin dolor al cor, per ells, pel país, per tots nosaltres...
He arribat a la conclusió que els cels, els déus o l'univers, (diguem-ho com vulguem) són completament i diferents als patiments de les persones humanes, siguin d'on siguin. Per tant, només ens tenim a nosaltres. Malgrat tot, potser sí que algun Sant Jordi o la moreneta, estan de part nostra. No perdem la confiança, no perdem les ganes ni la capacitat de fer coses i al final guanyarem. Si no ens ho creiem nosaltres, malament. Si els presos estan convençuts que el seu sacrifici és útil pel país i que el judici és una oportunitat per acusar l'estat, nosaltres ens ho hem de mirar de la mateixa manera. Sempre endavant, estimant la terra més que mai i els cels que la cobreixen més que mai.
I una abraçada per a tu, Olga. Nosaltres també hem de cuidar-nos els uns als altres més que mai.
Segurament sí que hi ha cels que ens estimen...
Darrerament penso que som molts els que el pessimisme ens està envaint. quan sempre havíem fet gala del nostre optimisme.
Ahir vaig rebre una carta de LLedoners, positiva i plena de dignitat!
Bona nit Olga.
Hi ha molta dolenteria, la qual es manifesta cada vegada que tenen ocasió de fer mal.
És com allò que feia dir Forster a Margaret Schlegel a Howards End (no recordo les paraules exactes): si els alemanys confien en Déu i els anglesos també, de qui està a favor Déu?
Temps difícils per a Catalunya. Però no perdem l'esperança. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada