ELS NIUS AL
FORAT DELS ARBRES - 1
*
Quan jo era
petita i estava malalta al llit, la meva mare s’acostava per explicar-me algun
conte que solia improvisar, amb la seva fecunda imaginació.
Els arbres del bosc. Al forat d’un
pi hi vivia una família de ratolins. En un altre forat, una d’esquirols; més
amunt, el mussol, que tot ho vigilava.
Els ratolinets tenien el seu niu
calentó, amb cobrellits que els feia la mare rosegant llana. Dormien sobre els
flocs de llana dels bens dels ramats, que els animals es solien deixar
enganxats a les bardisses. El pare havia fet un rebost on desaven les
avellanes, els pinyons, glans, galetes i formatge que portava del rebost
d’algunes cases on entrava per escletxes o finestres mal tancades.
La mare ratolineta tenia un saquet
on desava totes les dents que recollia de sota de les coixineres quan als nens
de les cases els queien. De tant en tant se les mirava, les remenava una mica i
tancava el sac, contenta de tenir aquell petit tresor.
Una vegada la ratolineta va entrar
en una casa on tenien piano: va veure les tecles i li van semblar les dents de
la canalla que ella tenia al niu: quina boca més gran, va pensar.
La família es trobava còmoda, allà
dins.
Igual que jo em trobava còmoda al
meu llit quan la mare em contava la vida al bosc i als forats dels arbres.
*
EL NIU A LA
CATEDRAL - 2
*
Un dia de festa
vaig entrar a la catedral, on deien missa cantada. Jo escoltava des de l’últim
banc, la vista posada al cambril de l’orgue, on brillava una llumeneta com un
far en la llunyania.
L’organista va pujar l’escala fins
al teclat de l’orgue. L’orgue era un aparell imponent muntat sobre i dins del
lateral esquerre, ocupant tota la paret. Dins, a força alçada, hi havia el
recinte que albergava el teclat i l’organista. Déu nos guard d’una caiguda.
La fusta fosca treballada que cobria
la façana de l’aparell, rica de columnates i plafons esculpits, la vaig
començar a veure com l’arbre gegantí, potser una magnífica sequoia on, a recer
dels predadors i gairebé tocant el cel, hi havia el refugi, el niu que acollia
el músic. Els grans tubs formaven part del bosc figurat.
Vaig començar a demanar-me si el
músic s’hi sentiria còmode, allà dins; i proveït, però, ¿de què? D’aigua,
segur, i potser d’alguna galeta o avellana per a les pauses o el sermó. A la
cofurna, ¿hi passava l’aire?, ¿hi feia fred o calor? I, molt important per a
l’analogia amb el relat 1: ¿hi havia ratolins? Al recambró d’un orgue hi pot
haver elements per ratar. I moltes dents, massa dents per als petits
rosegadors.
S’acabava la cerimònia i l’organista
feia els acords finals. Quan ja era a punt de baixar, vaig veure que al refugi
hi entrava una dona rossa vestida de vermell. Ja vaig marxar.
Pensava, vista la concurrència, ¿que
potser algun organista tot assajant hi berenava, allà dins? ¿que potser els
ratolins sí que hi trobarien alguna resta profitosa, com ara formatge? I la
dona del vestit vermell, ¿que potser portava pastes? Les possibles derivacions
les deixo per a un altre dia.
*
Original d’Olga Xirinacs
*
