TRES
LLÀGRIMES
*
5-6-18
*
Així
com, al final de la seva vida, la vella senyora sospesa a les mans aquelles
joies que un dia la van il·luminar, i en sent recança, he recordat tres
llàgrimes literàries que el cinema ens ha fet properes; joies, aquestes, que encara
ens il·luminen i que no tothom ha tingut el plaer de contemplar amb amor i
compassió.
*
1 – La
llàgrima del guepard. Fabrizio, príncep de Salina, en l’alta nit al saló on
s’havia celebrat el ball esplendorós, se sent fatigat per dues coses: per les
notícies polítiques sorgides en les converses; i per les parelles que, com
Angèlica i Tancredi, l’allunyen tant de la seva joventut i de l’amor ja
impossible. Lentament, es veu reflectit al gran mirall, es detura en els seus
ulls i li cau una llàgrima, abundosa, càlida.
*
2 – La
llàgrima de Totò. Quan torna Totò al poble de la seva infantesa, les màquines
són a punt d’aterrar el cinema Paradiso. Ja havia mort Alfredo, el vell company
que passava les pel·lícules i que havia acollit la insaciable curiositat del
nen; junts s’havien aventurat en la vida del cinema, on fantasia i realitat els
donaven una complicitat extrema. Quan torna Totò a Roma, entristit, examina el
llegat d’Alfredo: els bocins de pel·lícules censurades pel capellà del poble,
que Alfredo havia afegit per al seu amic. I plora.
*
3 – La
llàgrima d’Adrià. És de nit. L’emperador Adrià viatja pel Nil en exploració de
terres egípcies. Potser perquè els amants són dotats de gran intuïció, troba a
faltar Antínous. ¿On és? Ha sortit en una barca, li diuen. “ Chabrias va trobar
uns vestits plegats i unes sandàlies. Vaig baixar els esglaons relliscosos: era
ajagut al fons, cobert ja pel llot del riu. (...) Tot s’ensorrava, tot
s’apagava. S’aterrava el Zeus Olímpic, l’Amo del Tot, el Salvador del Món, i sols
va quedar un home de cabell gris plorant al pont d’una barca.” (M. Yourcenar:
“Memòries d’Adrià”)
*
Fotografies
d’Internet:
13 comentaris:
Totes tres llàgrimes són italianes. " una lacrima sul viso".
Ja ho diu la frase clàssica: "Ni França, ni Espanya: Països Italians"
hem vist aquestes escenes de pel·lícula, totes, i de cadascun dels protagonistes la versió del seu plor
.
A mi em va emocionar molt la llàgrima de Totò, ja que Cinema Paradiso és una de les meves pel·lícules preferides, i he de dir que quan la miro a mi també em cau alguna llàgrima.
I la música també hi ajuda!
Bona nit, Olga.
De les tres escenes, em quedo amb la de Totó, perquè "Cinema Paradiso" és la pel·lícula que tinc, ara per ara, més propera. Sense que la llàgrima de Burt Lancaster em deixés indiferent, està clar.
Sobre les Memòries d'Adrià, m'has fet recordar que l'he de rellegir. Ja toca.
I sobre la vella dama, el que desitjo per tu és que, quan miris les joies, quan les sospesis, sigui per escollir aquelles arracades estimades, per posar-te-les en sortir a fer un volt per la Rambla, o, si esculls aquell collaret preciós que et va regalar algú amb amor, que sigui per posar-te'l, orgullosa, damunt del vestit o la brusa que t'està esperant a l'armari per anar a qualsevol acte literari, i, en tot cas, si cau alguna llàgrima, que sigui perquè recordes, emocionada, com et va fer de feliç el regal d'alguna preuada joia.
Una abraçada ampla com el nostre mar!
Jo també em quedo amb Cinema Paradiso. I et desitjo també que la teva llàgrima sigui d'emoció per un record feliç. Una abraçada.
Ah, doncs jo em quedo amb la de Fabrizio, tot i que les tres siguin llàgrimes que van més enllà de la vida i de la mort.
Les llàgrimes, a vegades, tenen un valor molt especial... una abraçada, Olga!
La teua sensibilitat en escriure, també es nota en les pel·lícules que tries.
Aquestes llàgrimes amb comptagotes, selectes, són mostra d'una ànima viva però que no fa drames, escarafalls. Dignitat per damunt de tot.
La teva tria és fantàstica.
M'has fet recordar "L'elisir d'amore" i la seva bellíssima ària, "Una furtiva lacrima". Poden ser la màxima expressió del sentiment més sincer, i per tant són capaces d'emocionar qui les contempla...
Una abraçada, Olga!
Jo, la darrera. Per moltes coses que t'he explicat, i que aquí no vull escampar.
Un petó ben fort, padrina. Sempre és bell veure't de molt aprop.
Jo recordo molt la de Fabrizio, i és que "solo digo mi canción para quien conmigo va", encara que pugui semblar que no hi tinc res a veure. Connectar d'aquesta manera amb una obra d'art és una joia.
tres moments gloriosos i tendres i una mica tristos de la història del cinema , tres llàgrimes ben adients .....em deso al cor la llàgrima vessada per la desaparició d'un món d'infantesa del cine paradiso
Publica un comentari a l'entrada