VIATGE AL FONS
D’UN PAISATGE
*
27-5-18
*
He perdut els
paisatges de muntanya que havia admirat i recorregut quan era més jove. La
muntanya del Pirineu i la “meva” de Mont-ral.
Simone de Beauvoir, a “La força de
les coses”, diu: “(...) Un darrere l’altre es trenquen els llaços que em
retenien a la terra. Sí, ha arribat el moment de dir: ¡mai més! No sóc jo qui
es separa de la meva vella felicitat, és ella la que es separa de mi: els
camins de muntanya refusen el meu pas. Mai més em deixaré anar, cansada, sobre
l’olor de l’herba tendra; mai més lliscaré solitària per la neu dels matins
(...)”
Els llocs que tant he viscut que ara
em fa mal recordar; els llocs on he deixat tanta vida, ara m’abandonen a mi, i
ho contemplo astorada, incrèdula. El meu és un dol per la terra, també, i ploro
només de pensar un bri d’herba, una petita orquídia porpra o blanca, una mata
de veces o un grup de trèvols i escabiosa.
Llavors, en posar el cap al coixí,
sigui de dia o de nit, començo a enfilar camins i, perquè els recents no siguin
tan dolorosos, m’endinso en els que vaig pintar de noia, de jove, en viatges
que havien estat feliços; potser aquestes ribes són les del Varradós, pujant
cap al Salt del Pix; al fons, Palomèra i Es Arméros. Les dues artigues de
l’Aran, en direccions oposades, són belles totes dues, amb imponents muntanyes
de fons: a Lin, el Pas dels Aranesos, Maladeta i Aneto.
Pedra per pedra, mata per mata; la
blava genciana, els narcisos, els botons d’or, algun cep a l’abric dels vells
faigs; aquell saltant d’aigua, no cal que sigui molt gran per pintar, així, per
mullar-s’hi els peus i veure passar un bocí de temps que ja tinc per sempre,
escrit i pintat. Aquesta és la rima de la meva vida: viatge al fons d’un
paisatge, i que la memòria hi posi el que hi faci falta.
*
Olis d’Olga Xirinacs
11 comentaris:
Expliques l'enyorança cap els paisatges, les muntanyes, l'aigua, els vegetals d'una manera que ens fa percebre fins i tot l'olor enyorada de la naturalesa quan no la podem haver.
Has conreat moltes arts Olga: la literatura, la poesia, la música, la pintura, el collage...
Per Sant Ponç, caminant per la fira de confitures i herbes remeieres del carrer Hospital de Barcelona vaig pensar en tu i el teu natalici: per molts anys!!
No has d'estar trista, Olga, els camins que has fet per la teua terra els has fet, i els has plasmat en escrits, en pintures, i, per tant, seran eterns.
Uns paisatges preciosos! Ets una artista ben completa...
Un viatge, un passatge a la teva vida. Ets rica en el passat i per tant també en el present.
Preciosos paisatges. Quan era petita imaginava que em podia ficar en els pocs quadres de paisatges, làmines més aviat, que teníem a casa i també imaginava la gent amb la qual em trobava. Crec que en un conte d'Andersen un nen se'n va a viatjar per dins d'un quadre amb L'Homenet de la Son. També hi ha una llegenda d'un pintor xinès que se sent esclau a la cort i acaba per fugir per dins del quadre que ha pintat.
Poder haver-te expressat de tantes maneres dóna molt de sentit a la vida.
Tots portem un bagatge de paisatges que probablement no tornarem a veure. Intento que el seu record, no m'entristeixi, sino que em doni forces per seguir endavant. Una abraçada.
Es que amb el pas del temps, anem perdent coses, és llei de vida, el què passa que hi ha coses com els paisatges , la natura en general que segurament ens dolen més, sobretot quan ens hi sentim identificats...Jo recordo que quan em vaig prejubilar, sempre deia que anava tancant portes, perquè hi havia coses que savia que no les tornaria a fer, com per exemple anar de colònies amb la mainada...Però mira, no diuen que quan es tanca una porta, s'obre una finestra?
Doncs ens haurem de conformar amb això...
Bona nit, Olga.
El sentiment de pèrdua sempre és trist i dolorós, Olga, malgrat els recursos que tu tens. De totes menes els tens: artístics, literaris, i de vida viscuda. També d'aquesta teva capacitat de recordar i de somiar el passat. Aquest viatge per les teves pintures és un bell viatge i encara més compartit amb nosaltres. El primer és un paisatge molt alegre, perquè té el rierol. M'hi mullaria els peus. El segon és més nostàlgic i dona sensació de solitud. També de calma. Sec en aquesta pedra i contemplo el paisatge de muntanya sempre tan bonic. Ja soc dins del teu quadre...
la satisfacció de parlar des de l’obra completa, quan és un tot i la part, testimoni d'un temps
crear, quin verb!
.
La meva mare també ho diu, que les coses l'abandonen... Arriba aquest moment si vivim, és clar. No és fàcil fer-se'n a la idea, i tu ho dius tan bé... L'art no substitueix la vida, però és una altra forma de vida.
De tots els viatges tenim records que mai ens abandonen, Olga.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada