*
ROSES I AMORS
*
27-4-18
*
Montserrat. Aquests
dies hem parlat molt de roses: n’hem comprat, n’hem rebut, n’hem retratat. Hi
haurà qui, en cerimònia privada, n’haurà escampat pel cos dels amants. ¿Qui no
recorda “L’amant de lady Chatterley”, de D. H. Lawrence, en cinema? ¿I més
recent, “Lady Chatterley”? M’agradava la versió anglesa on George Peppard feia
de mosso d’estable, convincent, imaginatiu.
Hi va haver el temps de portar roses
a la mare de Déu a la catedral. Hi anàvem una cosina i jo amb els nostres fills
quan eren petits. No sé si els fills en recordaran el costum; els hem ensenyat
tantes coses ara perdudes...
Aquesta princesa dels catalans i
estrella d’Orient dels espanyols contempla els desficis del seu poble des de la immutable muntanya. Les pregàries a ella adreçades fan un oceà als seus
peus i a vegades les aigües són amargues. Princesa, llança al vol unes quantes
de les teves roses, que la nostra terra també vol carícies, no pas càstigs, i
ara estem ferits, els botxins s’acarnissen i ens ofeguen. Deixa el nen un
moment a mans dels monjos i allarga’ns roses de tija llarga, perquè ens hi
agafem i ens salvem de morir d’asfíxia.
*
8 comentaris:
Estic a Madrid. aquí, a la pregària, no han no anomenat a la Mare de Déu de Montserrat. M'he sentit molt sol.
Li cantarem un trosset del Virolai a veure si ens escolta:
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Clar queel tros més conegut dels Pilars de fortalesa,tampoc ens vindria malament.
Una abraçada, Olga!
"Amb Vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí,
siguin per tots l'escala de la Glòria,
eixos penyals coberts de romaní"
Que Ella i faci més que nosaltres...
Amb aquests versos de Mossèn Cinto, intento que mantinguem l'esperança!
Bona nit Olga.
"Amb serra d'or els angelets serraren
eixos barrots per dar-nos llibertat...
Rosa d'abril...."
Olga, sempre ens agrada que expliquis les teves vivències i opinions.
Possiblement la nostra Verge s'ho mira tot plegat ben preocupada, des del seu tro privilegiat de la basílica. Deu pensar que és ben trist que els homes i les dones no tinguin la intel·ligència necessària per resoldre els seus assumptes per sí sols i s'adrecin a Ella amb un darrer bri d'esperança...
en l'espiritualitat trobem confort
i encara més si, per motius de pertinença, en fem devoció
preguem flors!
.
Catalunya deu ser una mica com una dona, Espanya com certs homes, massa homes.
La comparança que l'Helena Bonals fa de Catalunya-dona / Espanya-home és així, ho explica la psicologia dominant en un i altre lloc.
Publica un comentari a l'entrada