LLIBERTATS DE TARDOR

LLIBERTATS DE TARDOR
*
17-11-16
*
Ara caminem un paisatge de tardor i ens sembla que anem lleugers i som lliures. Com l’ocell que s’envola i l’esquirol que procura per al seu rebost.
            Colom es pensava que descobria l’Índia i es va equivocar. Aquests immigrants kurds amagats en un camió i trobats a Lliçà d’Amunt es pensaven que eren al Regne Unit o que hi anaven. Grans diferències, a fe. Un desengany. Per desenganys, ja no parlo de llibertats polítiques.
            Ni que no vulguem caminar, la vida porta allà on ella vol, tant si ens ve de gust com si no. Posem que em quedi tot el dia escrivint, com que ho faig de cara a l’est i estic asseguda; la Terra va fent la seva volta de nou cap a trobar en sol i primer em passarà per la nit, rodant rodant. Potser m’hauré quedat adormida sobre el teclat i em despertarà la llum matinal de la volta sencera. M’haurà portat, com cada dia. No hi puc fer res.
            Moltes vegades he dit que no som lliures. Ja veiem que no. Les mateixes servituds corporals que no podem negar ens ho demostren. Sóc lliure d’escriure o no, i el paleta que treballa sota de casa pot trencar una rajola si fa sabotatge a l’empresa.
            És tardor, la més bella de les estacions, i escric. Com cada dia, vindrà el carter. Arribaran correus digitals, també. Però un dia, encara que el carter truqui dues vegades, ja no el sentiré, ni podré veure quin correu m’envien per Internet.
            *
            Collage de la col·lecció “Paisatges caminats” 

13 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Ai, aquells dia que dius que no sentirem el carter! I que no podrem fer ni tan sols el gest d'obrir el correu electrònic.
Fa anys, s'explicava un acudit. A una persona, quan anava al bar, li agradava llegir les esqueles del diari.
"quina llàstima" va dir un testimoni d'aquest fet. "Avui que hi surt ell, no ha vingut i no ho podrà llegir."
Olga, que puguem llegir el correu encara moltes tardors!

novesflors ha dit...

Som relativament lliures. Mentre no arriba la tardor darrera, gaudim de les que encara ens resten, petits detalls que ens omplen la vida.

... i escaig ha dit...

ara mateix, no som lliures, més aviat som lluny fins i tot d'una realitat que ho sembli
i dels desenganys, buuf! segurament paguem pels vicis perdonats durant massa temps, coses que se sabien i no es van acotar quan tocava, i ara les hem de patir com un càstig

però aquesta és l'època més bella, la tardor, ben cert, això no ens ho treu ningú, i escrivim, com un acte reflex de la llibertat que anhelem i no tenim

per sort, el pensament serà sempre lliure
i amb el pensar, ens alliberem






Júlia ha dit...

La llibertat sempre té condicionants, què hi farem, ho som poquet i de tant en tant. En el fons, és un miratge, com tantes altres coses, el que passa és que te n'adones amb el pas dels anys i potser està molt bé que sigui així...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

No som lliures, és clar que no, estem condicionats i limitats per tantes coses.
Amb tot, en allò que sí que hi podem fer alguna cosa, fem-ho... Alguna parcel.leta tenim a l'abast...

Oliva ha dit...

LLIBERTAT?...OCELL ESBOLOTADOR.
LLIBERTAT?^...SOMNO ETERN DE L'ANIMA
LLIBERTAT?...VIRAGE DE L'ENTENIMET
FORÇA PER CAMINAR VERS L'AUTOPIA¡¡¡

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Efectivanent, Olga, tot està decidit d'antuvi, però tenim la llibertat de poder fer, ¿canviar-lo? ací rau el miracle, el misteri que s'amaga en la contradicció paradoxal de la finitud i infinitud d'un simple segment.
Però el que ens planteges és la teoria dels budistes, tot forma una Unitat, i amb ella cal acceptar-la i acceptar-se amb ella, amb Ella, és difícil d'explicar, tu has arribat, ara, cal que ens fem forts en l'idea, jo no ho sóc encara, tot i que la comprenc, ara, quan t'escric no la tinc present, i em dol, se m'ha anat una mica de la consciència.

El lliure albir, un gran misteri, jo no hi seré dins d'un temps, però jo hi seré en els que em vidran.

Vicent

Joan Josep Tamburini ha dit...

A mi m'agrada l'imprevist. A mí, m'han passat moltes coses a la vida que mai havia somiat. La vida me les ha donades i n'estic agraït. No sé si això m'ha fet menys lliure; Però m'ha donat moments de felicitat. Una abraçada.

Alfonso Robles Motos ha dit...

Aquesta idea que la terra gira i gira, aliena a les nostres voluntats i, que en la majoria dels casos ens convertim en mers espectadors o patidors dels seus vaivens, és molt freqüent entre les persones d'avui.
Així, com vam avançar en la tardor de la vida, els conceptes de llibertat es modifiquen. En els moments que em trobo ara, em considero lliure quan assoliment gaudir del que faig en cada moment, llegir, escriure, anar en bicicleta, passejar, cuinar ... sempre que gaudeixi seré lliure.
Bona nit Olga

Carme Rosanas ha dit...

Hem de creure en la llibertat, encara que no siguem lliures. Mai no som lliures del tot, però si creiem i volem la nostra llibertat aprofitem més la petita part que ens en toca. Ho dic així, com un propòsit d'aprofitar-la al màxim.

Unknown ha dit...

Estic d'acord amb el què diu la Carme. S'ha d'estar molt malament perquè cada dia no tingui aquell sabor de vida que li dona sentit. De vegades només és la claror d'un llum que s'encén un segon, de vegades l'espelma que encenem, anat en compte, quan s'imposa la tempesta i ens deixa a les fosques i ràfegues que volen com ocells il·luminen racons que ja no recordàvem.
Molta, molta vida, Olga!

Helena Bonals ha dit...

Es tracta no pas de fer el que es vol, sinó de voler el que es fa. Un clau treu un altre clau, i tant és treballar com fer feina. Jo, després de molta estona fent feines mecàniques, me'n surto amb les creatives, i viceversa. No entenc cap vista sense el marc de la finestra, ni les pedres sense la vegetació, ni el sol sense els núvols, necessito "my working week and my sunday rest".

Galionar ha dit...

Olga, jo penso que no cal trencar-se les banyes lamentant-nos abans d'hora de tot allò que un dia ja no podrem fer. Al capdavall, ja no hi serem per adonar-nos-en. Sí, en canvi, que podem intentar gaudir ben intensament de tot allò que se'ns és donat i que encara tenim. Mentre puguem, visquem, que després ja no ho veurem!
Una abraçada, poeta!