LA MAGRANA VIOLENTA


LA MAGRANA VIOLENTA
*
21-10-15
*
La magrana va entrar a la meva consciència  a través d’un poema que ens feien recitar a col·legi i que deia: “... y arrancad uno por uno / los granos de esa granada / como dijo el gran Fernando / antes de ir a conquistarla.”
          En temps de Mario Lanza i uns quants més, se sentia cantar de forma arravatada: “Granada, tierra ensangrentada en tardes de toros...” Fantàstic.
          Guerra, sang i toros, doncs, per a la magrana, millor dit Granada.
          Perquè als horts de la infantesa ens fèiem pipes amb la coroneta de la magrana, amb uns pistils que semblaven el fum de la pipa i tot. O sigui, nosaltres, més pacífics.
          I és que ahir, en tornar de prendre una transfusió de sang que no em mereixo, sang anònima, sang de vida i no de mort, em vaig trobar a casa un plat portentós de magranes, ja badades, dignes dels millors pintors barrocs i de natures mortes. Gràcies siguin donades per la vida, per la fruita, pels horts i pels infants.

            ***

16 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Salut i magranes!
I llarga vida a la ironia.

Helena Bonals ha dit...

És l'edat roja de la tardor que es manifesta en aquest fruit.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Menja-te-les o menja'n alguns grans, o si no fes com si desitjares menjar-te'ls, eixos grans són el contracte de la teua vida. La "mangrana" com diem ací a València és el nucli de la vida, cada gra és com una cel·lula i una mangrana sencera és com el cos.
Gràcies, Olga, hui sóc feliç.

Vicent

Cornèlia Abril ha dit...

Salutacions, estimada Olga!
'...nosaltres, més pacífics', i, segurament, més contents.

Petons

Cornèlia Abril ha dit...

Vols anar a fer un tomb?
Em sembla que aquest és l'enllaç.

;)

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Persèfone, la jove deessa, filla de Demèter, va menjar una magrana. Aquest fet la va lligar per sempre a la natura... La meva mare me'n donava un plat pel meu sant, i feia tanta festa... Abraçades.

Júlia ha dit...

Quan era petita els grans em semblaven fanalets, és un fruit molt bonic, com ho són les seves flors, no és estrany que l'hagin pintat sovint

M. Roser ha dit...

De tant en tant, va bé tenir un premi que ens compensi dels mals moments...Trobo que les magranes són una obra d'art de la natura!

Petonets, Olga i bon profit!

Carme Rosanas ha dit...


Són precioses, aquests granets vermells o grana brillants m,encsnten i el seu gust també.
Un plaer de regal que segur que et mereixes, la transfusió també!

Joan Josep Tamburini ha dit...

De petit a Córdova les xafava amb una pedra per obrirles i menjar les grans. Ara m'agraden barrejada en l'amanida. Una abraçada i ànims!!!

Unknown ha dit...

El grans són perletes vermelles.
Rep tota la sang de vida que necessitis i pensa en la magrana, no com una natura morta sinó com una de ben viva, humida i lluent.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Bé, malgrat estar en ple procés de recuperació la creativitat està molt alta; tant com la moral.

Jacqueline ha dit...

Que gaudeixis molt del simbolisme de la magrana,fruita preciosa i de les seves perles de vida.
T'estimem Olga,
Jacqueline

Montse ha dit...

Que bona, la magrana! m'ha agradat, aquesta entrada. La sang, sempre per a la vida, no per a la mort! Una abraçada, Olga!

Galionar ha dit...

Gràcies siguin donades per la vida, Olga, i sobretot, nosaltres, pel plaer de saber-te i sentir-te tan propera!
Una gran abraçada!

Maria Dolors Giral ha dit...

També en la ceràmica, a traves de la història, la magrana ha estat símbol d'unió i de família. Tant de bo fóssim capaços "d'emmagranar" la nostra vella i salvatge terra i amb el suc fer-la lliure, desvetllada i feliç. Que el símil també t'ho concedeixi a tu.