EL CASTELL D'ALADÍ

EL CASTELL D’ALADÍ
*
30-7-14
*
Salutacions de nou, que tinc ganes de tornar al blog encara que sigui des de Mont-ral, on la cobertura és pèssima i cridar Internet, heroic.
A Caldes de Boí, on fugíem quan gairebé no tenia l’alta mèdica, vaig haver d’aprendre a caminar de nou, i no exagero: braç de Vicenç i bastó, un pas darrere l’altre amb gran feinada i esforç. I molt descans perquè el cos no em seguia. Al final de l’estada ja podia caminar amb dos bastons per un senderet verd, ombrós i, això sí, pla.
Ara ja som a Mont-ral i encara arrossego molèsties, però vaja, he pogut fer algun camí dins del bosc que em pensava que no veuria més. Moltíssimes gràcies per totes les vostres amables respostes i desigs de salut.
Aquí la calma és monàstica. Recordo que una de les meves primeres vocacions va ser la de convent de clausura o monestir. No sabem si la vida ens fa complir o trair els camins, i sempre en queda un eco llunyà i amable. Ara faig gairebé la feina de copista medieval: em tradueixo al castellà la meva novel·la “Cerimònia privada” (Columna). Molt disfressada, es basa en la curta i fatal trajectòria d’Isabella, casada amb un Hannover cunyat de Carolina de Mònaco. A les revistes hi ha fotografies del casament d’aquesta parella. Volia saber quins motius podien induir una noia com ella a acabar com va acabar i la vaig situar al nostre castell de Tamarit. Privilegi de pintors, escriptors i també d’Aladí el de la llàntia, això de poder canviar noms i traslladar castells en l’aire. Algunes tardes de núvols rosa encara veig el castell d’Aladí com em passa pel davant, camí de l’impossible.
Ja escriuré el que vaig prometre.
*
L’oca de Taüll. Foto de Vicenç Roca.

14 comentaris:

Unknown ha dit...

Estic molt contenta de que ja hagis tornat, Olga. T'he trobat a faltar i he pensat molt en tu.
Que vagi bé la traducció.
Que no deixis d'escriure.
I que rebis aquests dos petons!

Lapsus calami ha dit...

Doncs sí, quina alegria, Olga. Ben tornada i que la recuperació siga completa el més aviat. Una forta abraçada des del sud.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Jo, Olga, sempre he desitjat ser una mica capellà, sí, d'eixos que estudien teologia i intenten endegar el món, però sense intenció o roïna intenció, però també volia una dona i vaig ser capellà-laic, de quina religió? Posa-li tu el nom, jo el que sé és que sempre intente fer el bé, intente, només, perquè dir que ho faig és com trair en una paradoxa el bé que poguera haver fet.

Una abraçada i dir-te que estic content de la teua recuperació i he estat temerós del teu malestar.

Vicent

Carme Rosanas ha dit...

M,alegro de la recuperació, Olga i de llegir-te.

Encara seguiràs millorant, i el pitjor ja ha passat. Aprendre a caminar de nou, no ha de ser fàcil no.

Una abraçada i que la pau, monàstica o no, t'acompanyi... Jo també necessitaria una pau monàstica uns quants dies...

Galionar ha dit...

Olga, quina alegria tenir-te de nou entre nosaltres! M'alegro que la recuperació vagi per bon camí, encara que una mica lenta. L'any passat hi vaig passar part de l'estiu, als pobles de Boí, i també hi vaig veure oques; he trobat molt divertit que t'hi comparis en el caminar, però sigues optimista: les oques caminaran pr sempre més com elles mateixes, mentre que tu milloraràs! :)
Que et sigui ben grata la resta de l'estiu i una abraçada molt gran!

xavier pujol ha dit...

Quina sort tornar a llegir els teus pensaments. Saber de les teves idees i els teus projectes.
Fa uns 40 anys un santsenc va fer una cançó que no es va fer coneguda: "...el peu és com la mà,
serveix per treballar..."
Estem contents de que els teus peus tornin a fer passes i sobretot, que les mans no hagin deixat d'escriure.
Pau, salut i natura... tots la necessitem.

cantireta ha dit...

Padrina literària....quina joia tornar-te a llegir.

I tornar a veure't, quan sigui possible, poc a poc, com el plançonet també fa.

Un petó d'oca! :-)

M. Roser ha dit...

Hola Olga, ben retrobada...Ja veig que vas recuperant forces, per aquests paratges tan sanitosos, tot i que camins planers, potser no gaires, però com que tens un bon bastó... No vulguis corre però, ja saps,a poc a poc i bona lletra( i bones passes).
Molt simpàtica aquesta oca!
Petonets.

Júlia ha dit...

Endavant, una abraçada.m'alegro de tornar a llegir-te per aquí

Calpurni ha dit...

Com m'alegre de tornar a llegir-te, Olga, i que la teua salut haja millorat. Ara, a poc a poc, a recuperar forces.
Salut i poesia!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'alegra molt tornar-te a llegir, i celebro que estiguis gairebé recuperada. Ara la vida tranquil.la de Mont-ral acabarà de fer la resta.
(L'auto traducció a mi em fa una mandra horrorosa...)

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

És fantàstic que hagis pogut tornat a aquest indret enyorat i màgic!!! També que mantiguis la tenacitat fent de copista. Espero que les fades d'aquest bosc t'ajudin a recuperar-te. Ah! Jo també vaig sentir aquesta vocació i encara la sento, qui sap... Abraçades!!!

Enric H. March ha dit...

M'alegro de tornar-te a veure, Olga. Cuida't i deixat cuidar. I no perdis de vista el castell, però sense deixar de fregar la llàntia per si de cas. Si més no quedarà lluenta.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Estem contents de tornar-te a tenir entre nosaltres, amb les teves cròniques que ens afegeixen una mica de cultura.
Molta salut i fins aviat.