PODRIA SER
*
El pintor Joaquim Icart,  de culta família notable, prepara una exposició. Joaquim Icart és fill de l’il·lustre Joaquim Icart i Leonila (1910-1997), erudit amb obra pròpia i també traductor de clàssics per  a la Fundació Bernat Metge. Tarragona li ha dedicat un carrer.
            Joaquim Icart el pintor em va voler retratar, i també a alguns altres patricis. Entre marines bellíssimes i extensos paisatges amb les riques tonalitats de les comarques de Tarragona, mai d’un verd exuberant sinó amb els matisos des del plata de les oliveres als torrats de les vinyes o la majestat ornamental dels garrofers, seré present a l’exposició.
            Avui he anat a casa seva per veure la pintura acabada. La mirava, hi penetrava i m’ha semblat que té una semblança intrigant amb la figura de Maria Romana Orsini: aquests ulls pensarosos que absorbeixen un mar domèstic, aquell anar més enllà amb un inici de somriure que sembla dir: “passo la vida, la vida em passa, ¿per què no sóc ja a l’altra banda?” Com més mirava la pintura més m’ha semblat que em participava les seves confidències, perquè aquesta Maria Romana ja ha vist davallar més d’una inundació per les aigües que ara semblen calmes, com ella, però que com ella han estat agitades per poderosos corrents interns. No sé si coneixeu Maria Romana Orsini, però quan us la presentin ja em sabreu dir si hi heu trobat alguna retirada, alguna coincidència subtil.
*
Pintura a l’oli de Joaquim Icart

13 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sí que hi he trobat una retirada entre Maria Romana i la dama del retrat.

El porquet ha dit...

Doncs no tinc el plaer de conèixer-la.

M'ha encantat, però, com has parlat de les tonalitats i matisos que prenen els colors a les comarques tarragonines. Discretes, però belles.

A veure, dons, si té èxit l'exposició!

Galionar ha dit...

Tampoc jo tinc el plaer de conèixer-la, però m'agrada molt la pintura i el paisatge de fons que acompanya la teva figura.
Una abraçada!

Helena Bonals ha dit...

Jo espero que no, no del tot! A vegades la literatura ens permet de portar a terme el que no faríem a la vida, com el Werther de Goethe.

Molt bona pintura.

GLÒRIA ha dit...

Un bonic retrat. Jo veig a Maria Romana més esprimatxada i un pél ullerosa a causa del moment llarg i difícil que ha viscut. La dama del quadre és saludable, distingida i reposada per l'equilibri que dóna viure intensament.
No s'han trobat diaris de Maria Romana? M'he quedat amb moltes ganes de saber més coses d'ella.
Amb afecte, olga!

Joan Josep Tamburini ha dit...

Vaig per el tercer capítol i t'he de dir que des de la segona plana et vaig identificar amb la Maria Romana. I no m'agradaria que et deixesis endur pel desencís com ella. Una abraçada: Joan Josep

Montse ha dit...

Encara no la conec, però ho faré, ja saps que ho faré. Sense presses.
M'agrada molt, el retrat!

Helena Bonals ha dit...

Ja he penjat la ressenya.
Espero que t'agradi!

Joan ha dit...

D'això s'en diu xopar-se del personatge. Però amb mesura, que una cosa és imitar-ne el posat i l'altra deixar-se inundar.

Clidice ha dit...

Deu ser xocant això d'enfrontar-se a una mateixa i descobrir allò que algú altre ha perpetuat i que potser tu ni sabies. Bon retrat i bon cap de setmana!

M. Roser ha dit...

Caram Olga, tan ben immortalitzat, passaràs a la posteritat, com els personatges de la noblesa que solem veure en aquells salons de casa bona...I fas molta patxoca!!!
Avui m'acaba d'arribar, La Inundació,
així que espero conèixer aviat la Maria Romana...
Una estirada d'orelles a les editorials que fan els llibres amb una lletra tan petita, que els que ja no tenim vista d'àliga, acabarem llegint llibres digitals, cosa que em sabria molt de greu...

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Disculpa, Olga, però entre Maria Romana i tu hi ha diferències. Pot ser físicament sí que us sembleu, per bé que tu tens molta més empenta que ella.

Núvol ha dit...

No hi ha moviment, ni vida