*
HISTÒRIA D’AMOR
*
Em demana una periodista que li digui quina història d’amor és la meva preferida. Respondre aquesta pregunta significaria revisar tota la meva biblioteca, perquè la veritat, recordo més desamors que no pas amors que m’hagin impressionat. Però el meu pensament manté una història profunda que rellegeixo amb gust i per diversos motius, perquè el llibre és ric: “La mort a Venècia”, de Thomas Mann. És imprescindible associar-hi la notabilíssima pel·lícula que li va dedicar Luchino Visconti, del tot fidel al text. I la música triada, que és l’Adagietto de la cinquena simfonia de Mahler, divulgada gràcies a aquesta obra.
El fragment que vaig enviar a la periodista és el següent:
“Tot tirant-se enrere, amb els braços penjant, aclaparat i estremit per un seguit de calfreds, murmurà la fórmula immutable del desig amorós – impossible en aquest cas, absurda, abjecta, ridícula, però no per això menys sagrada i fins i tot venerable:
“-T’estimo!”
*
Aquest és el pensament de Gustav von Aschenbach a “La mort a Venècia”, de Thomas Mann (1875-1955). Mann fa d’Aschenbach un ‘alter ego’. A mi, com a lectora, aquest desig amorós d’Aschenbach per l’adolescent Tadzio m’arriba expressat com ho ha de fer un bon escriptor per connectar amb el seu públic: a través dels sentiments. Perquè els sentiments són universals, i l’amor el més universal de tots. Als bons lectors i als que aprenen a escriure recomano “La mort a Venècia” on, a més de l’amor creixent, trobaran el mètode literari del protagonista, explicat pel narrador savi.
*
Collage d’OX
8 comentaris:
A mi m'embadaleix aquesta obra, que, segons Pau Gilabert Barberà, és inspirada en Plutarc. El passatge que poses és molt bo.
La inundació també m'agrada moltíssim, n'he llegit el primer capítol.
Doncs en prenc nota, Olga. En prenc bona nota!
Tot i que sempre els desamors, els desenganys, les frustracions i les desgràcies alimenten molt bona part de les creacions literàries.
L'amor, del particular a l'universal perquè som éssers humans i còsmics al mateix temps...
"Mort a Venècia", de Thomas Mann, llibre de capçalera per tants motius, com bé expliques en aquesta entrada.
Suposo que cada persona té la seva història d'amor preferida, que pot coincidir amb d'altres , o no...
N'hi ha moltes de boniques, però ara se m'acut la que va propiciar la construcció del Taj majal, com homenatge pòstum de l'emperador xinès Xa Jahan a la seva esposa, Tage Mehale...
Segurament, ben a prop nostre, en podríem trobar alguna, encara que no sigui tan espectacular...
Se me n'acudeixen moltes i penso que tinc pendent "La mort a Venècia". També em fas pensar, Olga, que cada història de desamor presuposa la història d'un amor. El temps en què un estima és el temps de l'amor i, avui estic reiterativa, la pel·lícula francesa deia "L'important c'est d'aimer". No hi falta res malgrat ens hi deixem la vida.
Amb afecte!
Jo conec "La mor a Venècia" per la pel·lícula, però no l'he llegida.
Però si em preguntessin a mi per la història d'amor que prefereixo no m'ho hauria de pensar gens.
La que expliquen els 4 Apòcrifs de Pedrolo. :)
Per la forma com ho expliques hi hem d'estar d'acord.
Tot tornant de Venècia, on la meva amor també nia, m'he enfilat pel sinuós i suggerent brancam dels anseriformes (els ànecs i companyia, vull dir), i al capdavall un ocellet m'ha sabut dir que no hi ha relació etimològica entre el nom tècnic d'aquests animals amb coll de nansa i el nom que serveix per referir-se a una senzilla nansa. Enfilant-nos molt (gairebé fins a la capçada de l'arbre), sembla que la forma llatina "anser" 'oca' cal relacionar-la amb el sànscrit "hansa" 'cigne'. I no m'enfilo més. No goso, tot i que sóc conscient que aquesta història -aquesta història de mots- dóna per a molt més. Segur que la Teresa Costa-Gramunt ens en sabria dir alguna cosa més.
Publica un comentari a l'entrada