*
DESPRÉS D’UNA TEMPESTA, UNA ALTRA...
*
Són els senyals del temps. Meteorològics i polítics. Contrastos i gent i més gent que entoma el que li cau al damunt. Alguns en seran esclafats i es quedaran pel camí com piltrafes. Submergits en el fang i sense nom ni memòria. Alguna mare potser enyorarà el fill...
Ahir em prometia una tarda de tempestes que s’anunciaven des de les quatre: tot es va quedar en res per a la meva decepció. Ni la negror intensa d’última hora va aportar cosa fora de quatre gotes que no mullaven rajola. Increïble. Sort que miro pel·lis on sol ploure, tronar i nevar, i això em transporta per un moment a imaginar l’olor de la terra molla, a refrescar el cervell i a sentir floc lleus sobre la cara. Per cert, ahir llegia un article on s’afirma que per ajudar a disminuir els símptomes i efectes dels ictus convé refrescar el cervell; l’escalfor no prova. Ves si devia ser veritat l’antiga dita: “cal mantenir els peus calents i el cap fred”. I no es deia en el sentit de l’article, però resulta que valia i val.
Avui, endemà de la negror traïdora (per buida), alço la persiana i em trobo un cel net i tallat, amb el mar tot picat de mestral. “Si passejant / tranquil·lament / trobes el vent descaradet / vés molt amb compte amb el barret...”, cantaven Brassens / Espinàs. Aviat s’apleguen al balcó la tropa que veureu a la fotografia, demanant dignitat, respecte i treball, no als ajuts ni als retorns. Toquen trompetetes, despleguen pancartes i, com a símbol, permeten que hi vagin dues nenes, cap tapat, portant una pancarta. I tres nens amb una altra. De dones no en protesten, es veu, però sí homes amb vesta. A mi em recorden les pintures del malaguanyat Francesc Espriu, cosí de Salvador. Va viure a França molts anys; català de pedra picada i molt bon pintor poc reconegut. La seva dona, Maria, estampava mocadors de seda per Dior. Es van venir a retirar a Vilaverd. Doncs Francesc Espriu pintava moltes vegades dos bàndols enfrontats a punt de l’atac: els del no i els del sí. Només portaven aquestes dues divises i ja n’hi havia prou per fer la guerra. La guerra de cada dia, la pretesa llibertat de la persona.
*
10 comentaris:
La guerra tan sols necessita una excusa i una mica de llenya seca. El que no és guerra no és ben bé pau, és tan sols absència de guerra, que ja és molt, però que resulta sempre fràgil.
Francesc Espriu, un anticànon en pintura que no coneixia! No en veig cap obra a internet. Si val tant com Espriu, que també s'està convertint en anti...
Com deia Machado, a través del Juan de Mairena, el que importa no és tant la llibertat d'expressió com el pensament lliure. Aquest sí que costa, l'eternitat i un dia com a mínim. Quan l'oratge fa carasses i es queda en no res a mi també em dóna molta ràbia.
Tempestes per a tots els gustos i colors. I la que ens espera. La calamarsa ja s'albira...
Potser per estar tan submergits en oratges polítics, és tan important trobar bellesa en les petites coses que ens són més properes.No és tan sols pel gaudi sinó per enfortir les nostres revoltes.
Molt bó això de refrescar el cervell per prevenir l'ictus! Caldria refrescar-ne tantíssims, de cervells, Olga, per protegir-nos dels xàfecs que ens vénen al damunt, i no precisament d'aigua...
Sempre hi ha saviesa en les teves lletres. Jo vull que plogui de debó sense fer mal a ningú però atorgant-me la sensació de respirar fresca clorofila.
Salutacions, Olga!
La meteorologia, malgrat que no plou, dóna per a observar molt. Com la tempesta que descrius, seca, però reeixida.
I les tempestes interiors? Tot un món, a dins, encara que no es vegi o només es vegi a mitges...
Olga, jo trio les tempestes meteorològiques encara que a la matinada em despertin les llanternades dels llamps i el terrabastall dels trons...
Bona nit.
Publica un comentari a l'entrada