SÓN NOSTRES

*

Aquest pobre pagès s’hi pensa molt abans de començar a foradar la carbassa per fer-li els ulls i la boca. Un exemplar de 711 quilos... ni el Pare Carbassot.

Hem de saber i pensar que els costums que en diem equivocadament nord-americans provenen gairebé tots d’Europa, és a dir, són nostres, i així els reconeixem i acceptem. Tot es va exportar. L’arbre sant era l’avet que protegia els primers cristians en terres nòrdiques quan esforçats missioners hi anaven a predicar i hi deien missa sota. Sant Nicolau de Bari (Itàlia), Niklaus, Klaus, és advocat dels infants i els porta joguines. El pessebre el va inventar sant Francesc d’Assís. El tió és un costum ancestral de molts pobles, senyal d’escalfor i llum a la llar. Els Reis –excepció- són d’Orient. El costum de menjar raïm per de Cap d’Any prové d’Alacant als anys vint, quan hi va haver excedent de collita de raïm de taula i calia promocionar-lo.

Les carbasses són també exportades d’Europa. Els nostres pagesos antigament ja les buidaven i hi posaven espelma: havien de guiar les animetes dels difunts que surten, com tothom sap, a visitar les famílies, i es perden si les llums que manté la bona gent a les finestres no les encamina altra vegada a la sepultura. Per això la festa de Difunts- Halloween, és nostra: no torna d’Amèrica sinó el nom, que no cal que diguem si no ens agrada. Hem de conèixer els orígens de cada cosa, i tots aquests costums s’han propagat pel món, però no són pas americans.

Per no tenir, no tenien ni la coca-cola, que era una beguda de cola que es fabricava a Europa a partir de l’arrel d’arítjol (“zarzaparrilla”). Va passar a Amèrica i, transformada, també ha tornat a casa.
*

*

*

Foto: National Geographic.

FUM DE CASTANYA

*

La tendresa del gest de la castanyera ens fa somriure en la que hauria de ser una nit freda, segons el suggeriment del pintor Ramon Calsina (1901-1992). Certament, almenys aquí a la costa enyorem el fred, aquests matisos del blau que fan més amable l’escalfor dels fogons.

Per tot el país s’escamparà el fum de torrar castanyes, que és un fum urbà, no pas de camp. Els estudiants en molts llocs hauran substituït les castanyeres, que ara només són il·lustració de contes entranyables. Però sigui qui sigui el que torra castanyes i moniatos i cou panellets als forns industrials o casolans, almenys ajuda a conservar els nostres costums i tradicions. Quatre xitxarel·los amb el cap mal endreçat pretenen eliminar el nom de les nostres festes. Canviar els noms que ens han fet tal com som i que hem de transmetre als fills i als fills dels nostres fills. Pretenen segar-nos l’herba sota els peus.

Som fluixos en moltes coses i cedim en moltes altres, sinó la nostra situació política i econòmica seria molt millor. Però almenys diguem les coses pel seu nom, i no ens deixem prendre Tots Sants, Difunts, Advent, Santa Llúcia, Nadal, pessebre, Reis, la vella Quaresma, Setmana Santa, Pasqua ... i tots els dolços que acompanyen aquests dies tan rics.

*

*

*

Pintura de Ramon Calsina.

NEGRES I ESPIRITUALS

*

S’acosten els sants. Tots som sants, ja els anem sentint, ja els veiem arribar. Des de l’Àfrica màrtir fins Amèrica primer, passant pel dolor. Després, des de les esglésies evangèliques de Nova Orleans, una onada de sants va envair el nostre país cap als anys 60 i 70. Les veus de Mahalia Jackson i de Louis Armstrong alegraven els aires a una banda i l’altra de l’oceà i tots cantàvem: “ Jo vull ser aquí quan arribin els sants, quan desfilin els sants, jo vull anar amb ells...”, i a pas de marxa ens movíem somrients i ens semblava que anàvem a algun lloc feliç, que després de la feina podríem trobar-nos tots plegats i cantar amb els sants, amb Jackson i amb Armstrong.

Ara arriben els sants, tots sants, nosaltres també. Els ecos d’aquella marxa ja s’han esvaït, l’entusiasme ja no brilla als nostres ulls. No som negres, però no en tenim cap culpa. Som sants, sí, però no sé si som espirituals.

*

*

*

Foto: National Geographic.

CANANEU, TADEU I ALÍ BABÀ

*

Diu el Calendari del Pagès que avui se celebren sant Simó el Cananeu i sant Judes Tadeu, tots dos apòstols. Simó era independentista zelot i es barallava amb els romans; també era integrista jueu, home de geni fort, doncs. L’invocarem com cal en el nostre via-crucis independentista.

Judes Tadeu era pagès. Uns diuen que va morir pacíficament i altres que va ser martiritzat. Fa tants anys que aneu a saber. En tot cas, és patró dels casos desesperats, com el de la nostra independència, i avui l’hauríem d’honorar.

Sembla que Judes Tadeu era el nuvi de la cèlebre boda de Canà, i que el vi que es va servir al banquet de noces era de la seva collita, fins que es va acabar i Jesús va fer aquell miracle que tots envegem.

El seu confrare Simó va regalar als nuvis les grans gerres pel vi. Després sembla que les van vendre (jueus o catalans, tant se val) i van ser utilitzades per amagar els 40 lladres de la companyia d’Alí Babà, perquè el material era resistent. Diuen els diaris que encara se n’ha vist alguna per Suïssa, i és que Alí Babà no mor mai.

*
*

*

Els sants Judes Tadeu i Simó el Cananeu.

UN ANY

*

Avui fa un any que vaig començar aquest blog gràcies als ànims i bons oficis de Maria Victòria Gironès, una crac en informàtica, que em va tutelant. Encara em queden moltes coses per aprendre i perfeccionar, però el propòsit de fer gimnàstica mental cada dia m’ha portat a l’addicció, ho confesso.

M’agrada posar, justament avui, el retrat de la meva àvia Lola quan teia 17 anys. Ella i l’avi Gustau presideixen el piano, però avui la tinc davant del teclat i la interrogo. Els avis no els coneixem de joves, per això vaig escriure “Interior amb difunts” ( Destino-Premi Josep Pla )-, per retornar-los aquella etapa de la seva vida. La miro als ulls i li ensenyo el que estic fent: “¿ho veus? ¿Ho hauries dit mai, això?” Ella cantava amb molt bona veu, ensenyada pel professor de piano del meu pare. Jo no he heretat la veu, però sí el gust. Vaig viure amb ella des dels 11 anys, quan va morir l’avi. Una llarga etapa, una tranquil·la companyia, amb enyorats estius a Rubí.

Aquesta casa on vivim era casa seva. Ara és meva perquè me la va deixar. Lola també em tutela, com ho va fer sempre. Em va impulsar a aprendre música i ara em vigila els dits al teclat de l’ordinador. Ella delicada, amb brodats i puntes. Jo, amb el meu cafè. Hauria estat contenta, bona lectora com era, de llegir tants de llibres com he escrit. Crec en la seva presència vora meu, sempre benèfica precisament perquè li guardo la memòria i a ella la faig immortal mentre jo la recordi. Seu al meu sofanet i mira el mar i les palmeres. “Lola, ja fa un any que escric aquestes coses, i sempre trobo una resposta o altra. ¿Què et sembla?”
*

*

*

Lola als 17 anys. Foto Napoleón-Barcelona.

VERTIGEN I EQUILIBRI

*

De tant en tant els llibres surten del seu lloc per trobar-se els uns amb els altres. Has d’agafar l’escala i tornar-los on els correspon. Ahir a la tarda m’hi dedicava i, cosa curiosa, “L’equilibri de l’acròbata”, d’Israel Clarà, s’havia agermanat amb “El vertigen del trapezista”, de Jesús Tibau, i jo dalt de l’escala intentant no perdre l’equilibri i evitant el vertigen.

La tarda s’enfosquia més aviat per l’absurd costum del canvi d’hora. Has d’equilibrar els rellotges i vas remaleïnt l’invent que causa molèsties al personal. Després d’un estudi acurat als diaris, i de no saber respondre ningú en què ens beneficia el canvi d’hora, si no és per encendre els llums més aviat i gastar energia, perquè les indústries no funcionen amb llum solar, els savis arriben a la conclusió que s’estalvien 7 (set) o 8 (vuit) euros per casa i any. Així ho escriuen als diaris. Llavors t’agafa el vertigen i perds l’equilibri, convençuda la persona que algú li aixeca la camisa i es fot de tots nosaltres.

*

*

*

Blue moon. Collage d'O.X

" VAGHE STELLE DELL'ORSE "

*

Delícies d’aquest món, afinitats, admiració de l’obra mestra. Hem tornat a mirar “Vaghe stelle Dell’Orse”. 1965, any de gràcia. Un director com Luchino Visconti té els déus al pensament: la pel·lícula es basa en les primeres estrofes del Cant XXII de Leopardi, “Els records”, que recita Jean Sorel amb una intensa lentitud apassionada. Claudia Cardinale. El majestuós Preludi, Coral i Fuga (1884) de Cèsar Franck en tota l’obra. El palau Incontri-Viti de Volterra ¿Què més podríem demanar?

CANT XXI- ELS RECORDS-

“No he pensat, estels vagues de l’Óssa,
tornar encara, com ho feia, a contemplar-vos
sobre el jardí del pare, titil·lants,
i a parlar-vos, el colze a la finestra
d’aquesta casa on vaig viure de nen,
i on vaig veure la fi de l’alegria.
¡Quantes quimeres, quantes fantasies
neixien a la ment només de veure-us,
i els astres veïns vostres! Ja llavors,
taciturn, assegut a la gespa,
em passava gran part de la nit
mirant el cel i escoltant el raucar
de les granotes lluny, allà als seus camps.
(...) “

*

*

*

Dormint amb estrelles-Autobiografia. Collage d'O.X.

Traducció del fragment: O.X.

LES HORES BLAVES

*

Vaig prometre que explicaria les hores blaves, que he inclòs a la meva autobiografia en collages, sense paraules. Un àlbum que m’he fet per a mi sola, exemplar únic que també comparteixo al blog. L’autobiografia només comprèn la infantesa-adolescència i poca part de joventut: la dona gran que sempre mira la nena que va ser. Totes dues figurades, en imatges.


1 – Les primeres hores blaves són a la meva infantesa, vull dir dels 5 als 9 anys aproximadament. Postguerra. Sostres alts. Bombetes de baixa intensitat: el corrent era de 125 i hi havia bombetes de 25 que feien una claror esmorteïda. Fred, i ja sabem que el fred és blau, i el blau un color fred. Portàvem mitjons i faldilleta, de manera que els genolls i cuixes quedaven exposats a l’aire fred de l’hivern. També un cert fred de solitud, encara que no en tenia consciència: en tinc ara. Aquesta alta penombra és un aspecte recordat en blau.

2 – Les hores blaves adolescents i joves. Aquestes són les del desig indefinit, adolescent, el que vol arribar a les estrelles. Són només de Rubí, on vaig viure 25 llargs estius de la meva vida. Els passava amb la meva àvia Lola Palet Llugany, neboda del cèlebre Palet de Rubí, revolucionari. Ella era d’allà i hi tenia casa. La caiguda de la tarda és l’hora blava per excel·lència, la de la nostàlgia per tot allò que encara no es té, i la de la solitud pels secrets que portem dins. Des de les finestres, més enllà del jardí, vèiem la silueta blava de Montserrat, que era el meu punt de referència. M’estava al terrat calent de sol fins que sortia la primera estrella, i hi dipositava tota aquella vida que bull en un cor de noia.

Les hores blaves no s’han tornat a repetir.

*

*

*

Les hores blaves. Collage d'O.X.

SOROLL

*

“No exagero quan dic que el soroll pot provocar morts”, afirma el jurista Lluís Gallardo, especialista en contaminació acústica. Ens vam escriure ja fa anys, quan comentàvem la incidència negativa dels sorolls i jo em vaig fer sòcia de l’Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica (ACCCA). Ara la gent ha pres molta més consciència de la plaga dels sorolls, i el despatx dels advocats de l’Associació resolen amb èxit gran quantitat de casos relatius al soroll.

Porto una lluita llarga contra el soroll EVITABLE. Els grups de skaters que fa anys es reuneixen a saltar davant de casa nostra; i els músics ambulants amb aamplificador o sense, que cobren en diner negre però aprofiten els serveis socials. Per sort ara van de baixa gràcies a les nostres converses amb ells, als raonaments, tot i que a cada advertiment ens planten cara. Un cert suport de fons de la Guàrdia Urbana ajuda, però els nois fugen així que la detecten. Fa uns anys vaig necessitar atenció mèdica per perjudici que em causava el soroll continuat del salt. Ens vam haver d’aïllar la casa i els informes mèdics els vaig portar a l’Ajuntament: els skaters podien canviar de lloc, i els músics també però nosaltres no de casa.

El dia que al restaurant que tenim sota del pis van celebrar un casament amb decibels inaguantables, va faltar poc perquè m’haguessin de portar a l’hospital per un atac d’ansietat, sort de la intervenció de la Guàrdia Urbana. Però tenim els sorolls que organitza i permet el mateix Ajuntament sovint i per causes diverses, per exemple, deu dies de balls xumba sota de casa, amb assaig des de les 5 de la tarda i ressaques fins a les 6 del matí, quan comencen els molt sorollosos camions de neteja. Per un motiu o altre, sovint es planten altaveus i amplificadors, i ja tens soroll irresistible. Sempre, això sí, amb autorització municipal segons confirma la Guàrdia Urbana. No arriben a entendre, no els cap al cervell, que només rebaixant els decibels hi hauria un respir en aquest horror sorollós. No ens sentim protegits sinó violats en la nostra intimitat de casa, sense poder-ho evitar, només patir-ho. Llarga i exitosa vida a l’ACCCA.

*

*

*

Autobiografia-Les hores blaves- Collage d'O.X.

BOTIGUES AMIGUES - i 6

*

Reparació de calçat. La maquina és impressionant, gairebé una locomotora, amb profusió de comandaments atesos per dos experts uniformats. El nom de la màquina és “Power”, sense altre adjectiu. Poder en estat pur que ocupa tot el pany de paret frontal.

Seus en una de les dues cadires disposades entre el mirall i l’estora i proves d’identificar olors: cuir nou, cuir gastat, pell girada, betums, pegues, cremes, ferro calent i fred, tints... Al meu darrere hi ha la vitrina expositora: embellidors, plantilles, cordons, calçadors i el producte que ja em va cridar l’atenció fa anys, fins al punt que en vaig demanar un dels cartells de propaganda: “Collonil”. El tinc a la porta de la nevera i és un simpàtic enllustrador amb gorra vermella i mrada picaresca. Resisteix el temps i encara és present al mercat.

Els dos propietaris són en extrem sol·lícits i eficients. La seva botiga taller era abans una polida i romàntica barreteria que es deia La Violeta, i conserva la mateixa façana. Però els barrets ja no es porten i les sabates sí. Els dos nois coneixen els nostres passos, l’anar i venir, la forma dels nostres peus. Si poguessin, quan ens veuen fatigats ens hi posarien ales perquè tinguéssim la rapidesa i la lleugeresa de Mercuri. I, si fossin escriptors, seguirien els camins de les sabates que reben malaltes i tornen adobades.

*

*

*

Collage d'O.X.

BOTIGUES AMIGUES - 5

*

La de dietètica – herboristeria. Quan hi entres les olors et vencen, i de moment no sabries destriar les dominants: totes agradables, totes nutrícies, totes a punt per curar cossos i ànimes. Hi comprem el pa d’espelta, aquest cosí germà del blat; o el pa de lli, amb les llavors barrejades que t’imagines pastat per la mà d’antigues matrones virgilianes. T’entretens mirant tipus de galetes de composicions exòtiques; de pastes amb farines diverses, això sí, totes saludables, certificades; la confitura de poma, les hamburgueses vegetals que a casa barrejaràs amb tomàquet, bolets o verdures en juliana. La suavíssima llet de sègol i totes les herbes aromàtiques que porten l’aroma penetrant de muntanya.

Els prestatges de cosmètics sense efectes secundaris, diuen, i que atrauen tanta gent com els sabons fets a casa i la cera d’abella, aquí no tenen la màgia imaginativa del perfumista però sí la convicció d’efectes saludables, i un consell a temps reconforta el comprador, convençut que la millor defensa és la prevenció

A Mont-ral hi ha un marge de carretera que cada vegada que el seguen fa olor d’herboristeria. Deu contenir alguna planta que coincideix amb els poms secs que pengen de les alçades de la botiga, allà on s’arrengleren les llaunes amb anís estrellat (badiana), el que és ideal per coure les castanyes que ja treuen el cap pels mercats. És botiga d’interiors amables, amb el misteri de coneixements antics i amb rebotiga on els consells són dits a mitja veu, a mitja llum, com en un petit santuari.

*

*

*

Collage d'O.X

BOTIGUES AMIGUES - 4

*

La de confecció. Fa cantonada i cada aparador és un somni: la roba més subtil, un paradís continu on els núvols fets tul acaricien les mans, i les gases prenen el caient de fulles translúcides sobre l’aparent ingravidesa dels cossos. Mobles blancs, cadires d’un saló a mitja tarda, on els passos es tornen lleus i els consells de les modistes una conversa agradosa. Pells i cuirs, velluts i sedes, darrere un paravent rococó desperten somriures i gestos, extensions en el temps i el desig de les mirades que estimem.

Sembla que el temps es detingui en aquesta atmosfera de vitrina que exhibeix les belleses de l’art efímer de la moda: art per una ocasió que potser mai més no serà viscuda. Perquè ara els vestits de núvia no passen de mares a filles, i si abans les arques contenien les peces d’herència, així com la reialesa hereta i llueix vels i diademes durant generacions, avui les revistes no tenen altra feina que criticar qui porti un vestit dues vegades seguides en un acte social, encara que la despesa sigui a càrrec del poble en el cas de la monarquia.

Retalls, mostraris, ornaments a joc, peces exhibides com les joies de la corona sobre els taulells de vidre, dits delicats que acomoden el setí, que ajusten les costures, converses a mitja veu, i et quedaries a viure en algun dels compartiments de la botiga, com els follets que a mitja nit ajudaven sastres i sabaters a perfeccionar les peces perquè els clients se sentissin com prínceps.

*

*

*

Collage d'O.X

BOTIGUES AMIGUES - 3

*

El taller del pintor. Piques al vidre i et respon. La seva porta sempre és oberta als amics. Olor d’aiguarràs, pintures i vernissos, fusta, ferro, paper. El pintor és erudit. No com alguns que et diuen: “jo pinto i prou”. Ell explica per què pinta, i el seu saber emergeix dels déus primaris que corrien per aquest sol de món tocant la lluna i mullant-se els peus al mar. A l’estudi, estret i alt com una torre amb pinacle, també hi cap l’univers, i la creació s’hi renova, tal com ha de ser, amb repte i moviment, obligant-te a mirar i a avançar, perquè la vida és aventura, un crit en la infinitat desolada i potser una resposta que mai no arriba. Cel buit, carmins i cossos arrelats d’un traç ferm i sinuós que travessa tot el pensament.

Mediterrània i rotunda, simbòlica i decidida, agressiva i suavíssima, l’obra del pintor recorre tota l’escala dels sabers antics i daurats pel temps i corre amb la llibertat del minotaure que porta estrelles als ulls en una cursa que el temps no aturarà perquè ell la vol eterna, per això pinta, per això es materialitza, per això s’expressa.

Seiem una estona i ens ensenya llibres i programes de les exposicions que organitza per fer conèixer joves pintors. És altruista, generós, rotund en les seves afirmacions i clar en les idees sobre l’art. Ha treballat molt i té grans projectes. He escrit botiga, perquè naturalment ven les seves obres. Però el temps el regala en la seva conversa i en l’estona de companyia. La tarda es torna d’ambre i el mar accentua el blau vora les parets romanes.

*

*

*

"El triangle blau". Pintura de Josep Maria Rosselló per a "Càntics profans".

BOTIGUES AMIGUES - 2

*

La del perfumista. Entres en un ambient de vapors blaus i perla. Tot l’or, aquí, és fictici: taps, estoigs, flascons, capses. Els tubs contenen substàncies d’ambre i llet de verge marina a qui es demanen miracles impossibles però potser possibles quan en la il·lusió hi va la vida. Al perfumista se li demana la clau de la joventut eterna. Ell posseeix la lenta gestació de móns exòtics, on neixen la canyella i el cuir de Rússia, la bergamota i l’aigua dels glaciars més purs, el sàndal, les roses, les aranges i els llessamins.

Somrient, impregna una petita cartolina amb essència i te l’ofereix: s’obre per a tu la imaginació i la memòria per l’olfacte, el més primari dels sentits, el que et recorda vivències remotes i et porta a l’Orient o al paradís secret dels amants. L’univers sencer.

Treu dels prestatges de vidre les emulsions que et faran feliç només per la teva fe. T’emproves els colors de l’expositor que transformaran la teva cara i les teves mans en un roserar com el de Regent’s Park de Londres, un dels més bells d’Europa. En un curt període, el de la teva estada a la botiga, vius en una bombolla de vidre que conté tots els encanteris que et renovaran, ets en un temple de ficcions transparents on en veritat els déus escolten, però només com ho saben fer ells: per un moment fugaç.

*

*

*

Collage d'O.X.

BOTIGUES AMIGUES - 1

*

La de l’antiquari. Des de l’aparador ja atrau amb la varietat de peces delicioses, cada una amb llarga història al darrere: les mans que l’han posseïda, les intencions, l’aventura fins arribar aquí. Entres i la lleugera olor de llibre antic es barreja amb la cera de polir mobles. El propietari et convida a seure en la pausa del temps que deturat. Els llums modernistes o decó fan claror suau des de tulipes rosades. Els marfils porten l’empremta de les mans fosques de tallador exòtics, indis, japonesos, xinesos.

La botiga té un soterrani medieval i un altre romà, tots dos aptes per a històries tenebroses, que he escrit amb gust. Un dels soterranis conserva restes d’una antiga fàbrica de xocolata, però aquella olor es va esvair fa anys. Ara hi ha fileres interminables de rajoles de col·lecció. L’olor aquí sota és aspra, humida, i és natural si t’endinses a la terra i al misteri.

Mentre conversem, amb pauses per visites i trucades, al carrer es va fent fosc i al bar de davant hi ha moviment de consumició ràpida. No com a la botiga, on el bust modernista espera qui se’l vulgui mirar, i els gravats qui es vulgui fullejar, i una petita dama de porcellana blanca fa acció de cridar, un crit que durarà per sempre.
*

*

*

Les hores blaves. Collage d'O.X.

"PALOSANTOS"

*

Avui és sant Galderic, patró dels nostres pagesos. Segurament per això han aparegut a casa de miracle uns magnífics “palosantos” (la paraula ‘caqui’, encara no ben lexicalitzada, em recorda el renom que donàvem al meu cosí, Caquina, i procuro evitar-la).

M’han dit que la fruita ens l’havia portat un agutzil que sol gastar barret negre per guardar-se del sol de Rocaura. Per Rocaura havia aparegut sant Galderic, fill de Vilavella (prop de Carcassona) perquè li ferressin un dels bous de la parella que feia servir per llaurar. Des de les seves terres pirinenques va arribar tan avall de forma miraculosa, se suposa que portat per àngels, ell i els bous: volia visitar el cementiri de Rocaura per la fama ben guanyada de sants que tenien els difunts de l’esmentada població. No se sap si encara és viva aquesta creença.

Palosantos, cor del sol, llum de la tardor, llavi molsut en la més dolça de les mossegades, turgència delicada amb toc de setí entelat, polpa suculenta, confitura de Venus, ungüent deliciós sobre els cossos tendres, sant i ben sant com el seu nom indica, pell de verge deliciosa que s’assaboreix, com la glòria d’aquest món, amb els ulls closos per interioritzar més el plaer de la carn en saó.

*

*

*

Foto O.X.

VAMPIRS

*

¿En quin moment passen els petits vampirs de xuclar llet a xuclar sang?
¿Passen de cop del blanc al vermell o abans fan alguna barreja en rosa?

*

*

*

Collages O.X.

CITES EN LLENGUA ESTRANGERA

*

Un defecte en el que cauen escriptors poc respectuosos amb els lectors és el d’incloure al text cites en llengua estrangera i no molestar-se a traduir-les. Un escriptor molt conegut, símbol de modernitat, ho fa així. És pretensiós i esnob pensar que tothom el llegirà. Jo, no.

Es pot posar la traducció a final de pàgina. Es pot col·locar al final del llibre. O es pot fer amb la mateixa mestria que ho fa, per exemple, Carlos Fuentes: “(...) Sí: "tenía quince años cuando la conocí" –: lees en el segundo folio de las memorias- : "elle avait quinze ans lorsque je l’ai connue" (...) (Aura. Alianza).

Vaig ensenyar narrativa a Barcelona: tres anys a l’Aula de Lletres i dos a l’IDEC, de la Pompeu Fabra. Encara ens escrivim amb alguna alumna. Vam analitzar en tots aspectes possibles els llibres que poden ser el millor model per a futurs escriptors: “La mort a Venècia”, de Thomas Mann; “Dublinesos”, de Joyce; “El festí de Babette”, d’Isak Dinesen; el conte “Aura”, de Carlos Fuentes, narració de 61 pàgines petites on hi ha totes les lliçons possibles per aprendre, dels del jo dialogat (difícil però excel·lent al llibre) fins la descripció d’arquitectura i plantes medicinals en poques i ben triades paraules. Van ser anys intensos i feliços. Literaris.
*

*

*

Collage d'O.X

COMUNICAR

*

Tot escriptor vol comunicar. Tot artista i publicista aspira a comunicar, però ara parlo de l’escriptura: llibres, diaris, revistes.

Quan escrivim en lletra de colors o blanca sobre fons foscos, no comuniquem. Quan trobem escrits així, llegir-los suposa un esforç i moltes vegades són il·legibles, sobretot en revistes, diaris i portades de llibre. Molts blogs pateixen d’aquest mal i llavors els sols passar de llarg. “Ja s’ho faran”, penses. Un disseny mal entès ens fa creure que lletres posades sobre fons imprecisos fan “modern”. I passa que el lector en prescindeix. També el paper setinat de les pàgines de certs llibre en fa penosa la lectura. La lletra grisa de pal que s’ha posat de moda en costoses publicacions d’art i institucionals resulta fatal, perquè a més la fan de cos petit tot i tenir espai.

Tots haureu vist banderoles oficials penjades a fanals i arbres, que no comuniquen res – a vegades sol ser el missatge el que no s’entén- i que han costat molts diners al poble. Aquí tenim una col·lecció de poesia que edita la portada groc clar i el títol i nom de l’autor blancs, cosa que fa impossible saber de qui són els llibres. O sigui, que no atrau ningú a causa d’un disseny equivocat.

Parleu amb els dissenyadors, amb els editors, amb vosaltres mateixos, i escriviu clar, amb lletra negra ben marcada sobre fons si pot ser de color d’os, marfil, mantega, o com en vulgueu dir. Penseu que el principal és que us llegeixien: COMUNICAR.

*

*

*

Punt de llibre d'O.X.

" DÍA DE LA RAZA "

*

Grup de tarahumares (Mèxic) preparats per plantar cara als racistes que arribaven finançats pels reis "Catòlics" per instaurar el principi dels “300 millones” i arrabassar tot el que podien, passant per les armes gent de tota mena.

Aquests tarahumares van ser molt més llestos que nosaltres, perquè van saber eludir els espanyols, segons explica la Història, i nosaltres encara no... i espera’t. Però els diners ens els prenen igualment. Com els va passar als altres americans, també hem estat conquerits per les armes i ara encara ens amenacen amb els tancs al carrer.

Un senyor que es deia Faustino Rodríguez – San Pedro va ser qui va inventar “la raza” el 1913. ¿Quina? Perquè la humana ja estava inventada.

(Gràcies a Fandestéphane per la subtil suggerència.)

*

*

*

Foto de National Geographic.

DES DEL MEU MAR: aix, snif...#links#links

DES DEL MEU MAR: aix, snif...#links#links

Com que jo tinc mar, t'envio moltes felicitats corrent amunt... una barqueta de petons.
Olga

MISTERI AL PONT DEL DIABLE

*

M’ha agradat llegir relats de misteri des de l’adolescència, sobretot al llit i quan amenaça tempesta. De la gran biblioteca del meu pare ja havia llegit els llunyans Edgar Wallace, Eça de Queiroç, S. S. van Dine (pseudònim), snob i afeccionat a l’art com el seu detectiu Philo Vance; i un llarg etcètera. Després m’he anat fent jo les meves col·leccions. Actualment els grans llibres d’intriga, sobretot nòrdics, fan furor.

Des de fa una llarga temporada no plou a Tarragona. Mal temps per al misteri. Així i tot, ahir el diari portava la notícia de la dona esquarterada i embotida en una bossa que uns treballadors van trobar a la noble àrea del Pont del Diable, l’aqueducte romà situat en lloc feréstec. Diuen que va sofrir mort violenta –cal deduir que sí, és clar – i que el cap era separat del cos, potser a causa d’algun animal que furgués a la bossa. Pot ser. Aquest seria un cas per a “Bones”, dona que es fa certament antipàtica per la seva autosuficiència.

És atractiu un cas morbós en què els assassins intenten amagar el cos al peu d’una venerable ruïna romana. No els suposo l’elegància de certs detectius esnobs, però m’agradarà seguir el curs de les investigacions i, si pot ser, que plogui.

*

*

*

Collage d'O.X.

LA VELLA DAMA INDIGNA

*

Feia dies que no tocava el piano i ahir vaig decidir posar-m’hi. Tinc un repertori de peces que toco d’oïda i arreglo a la meva mesura i al to de la meva veu. Una de les meves cançons símbol és de la pel·lícula “La vella dama indigna”, dirigida per Rene Allio el 1965 i procedent d’un conte de Bertolt Brecht. És una de les cent millors pel·lícules de la història del cinema. La lletra de “No veus el temps passar”, de Jean Ferrat i cantada entre nosaltres per Guillermina Motta, fa així:

“Et cases tot just als vint anys / i no esperes pas gaire temps / per fer tres o quatre marrecs / que t’omplen els dies sencers. / Entre la plaça i els plats bruts, / entre l’escombra i l’esmorzar, / el món ja pot bategar d’ales, / que tu no tens temps per pensar:

Tornada: “Si cal plorar o si cal riure, / si fas enveja o pietat, / jo no tinc pas cor per a dir-ho, / però no veus el temps passar.”

“Res més no has tingut pel diumenge/ sinó un vestit molts cops planxat / i unes flors i unes branques seques / que el menjador t’han decorat. / Quan resumeixen una vida / milions de passos inquiets, / perduts entre el mall i l’enclusa / entre la taula i el bufet:

Tornada: “Si cal plorar /...

“Una olor de cafè que ajuda, / vet aquí el teu univers: / juguen els fills, el marit fuma, / s’escapa el dia a l’inrevés: / així que has vist els teus fills néixer / cal dir-los tot seguit adéu, / i estens bugada a la finestra / d’una joventut que no hi és:

Tornada: “Si cal plorar /...
*
Em vaig prometre a mi mateixa que faria alguna cosa més que això, encara que la vida, al final, ens iguali a tots.
*

*

*

Les hores blaves. Collage d'O.X.

STEINER - 2

*

Amb aquestes paraules i el meu agraïment responc algunes de les intervencions dels lectors del post d’abans d’ahir: CREACIÓ.

La solitud vol sortir d’ella mateixa i es desdobla, per exemple, als blogs. Però sovint ho fa amb màscara, anònima, oculta, i es ramifica potser més d’una vegada. Això vol dir que en el personatge de ficció, la persona real ha trobat almenys una companyia, un “alter ego” que es comunica fins a un infinit relatiu, sempre paradoxal.

George Steiner diu així: “Inventem formes alternatives de ser, altres mons, siguin utòpics o infernals. Reinventem el passat i somiem el futur. Tanmateix, tot i ser indispensables i magníficament dinàmics, aquests experiments del pensament no deixen de ser ficcions. Alimenten religions i ideologies i la libido en va plena (els “bojos, amants i poetes” de Shakespeare).” George Steiner: “Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament” Arcàdia.

*

*

*

Collage d'O.X.

STEINER

*

“(...) Els nostres pensaments són, fins a un grau aclaparador, un universal humà, un bé comú . Els nostres pensaments (allò amagat, singular, impenetrable), han estat pensats, són pensats, seran pensats milions i milions de vegades per altres. Són d’una banalitat infinita, estan molt vistos. Són material de segona mà. Els components dels pensaments, fins i tot en els moments més íntims i personals de la nostra vida –per exemple, en el terreny de la sexualitat -, no són res més que clixés que es repeteixen indefinidament(...)” Això apunta George Steiner a “Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament.” (Arcàdia). És un llibre llaminer per als sensibles i pensadors que es reconeixen un fons de tristesa. Recomano aquesta breu lectura de 69 pàgines.

Per aquests motius, penso que l’escriptor té l’obligació d’investigar, de treballar intensament, de buscar el mínim traç d’originalitat que pugui fer d’aquests clixés una obra nova, almenys en part. La tristesa viu al fons de l’ésser precisament per la intuïció de la relativa inutilitat dels seus esforços per reeixir en obra i vida. És fàcil i amable seguir el camí dels altres: el portem dins en la memòria col·lectiva del temps. Ara bé, la incertesa de la creació que intenta trencar els motlles per aconseguir avançar cap a la singularitat, suposa un esforç que molts autors desconeixen.

*

*

*

Collage d'O.X.

CREACIÓ

*

Força anys enrere, quan escrivia en una altra habitació orientada al sud, mirava la gent com pujaven des de l’estació i pensava que m’agradaria que una tarda pugés un poeta per enraonar una estona. Era una figura retòrica.

La soledat de l’escriptor és certa. No perquè no tingui bona companyia ni amistats, que les té, sinó perquè no té (o no troba) interlocutors. Gent amb els mateixos interessos amb qui, de tant en tant, pugui mantenir una conversa profunda i confiada. Marguerite Yourcenar va escriure “El temps, aquest gran escultor”. Ho transformo així: el temps, aquest gran separador. La pressa, el desinterès, el menyspreu per l’obra de l’altre, fan una muralla insalvable. Recintes on he intentat accedir però d’on m’he sentit exclosa.

Han passat els anys i, amb goig, he vist com alguns poetes pujaven les escales de l’estació i entraven a casa per conversar. Aquella figura pensada es convertia en real. Sense pressa, atents ells i jo davant d’un cafè quan la tarda es dilueix. Amb algun altre, a causa de la distància, mantenim llargues i substancioses converses telefòniques. I, molt enrere en el temps, es va formar un grup reduït de poetes que ens trobem a casa per sopar, ara ja molt de tard en tard. Tot ajuda, però la creació és solitària, només cal repassar el Gènesi.

*

*

*

Collage d'O.X.

TECKTONIK

*

Sota de la finestra on treballo han aparegut fa pocs dies tres ballarins de Tecktonik. Com que la curiositat de l’escriptor és el que fa avançar la literatura, i com que els escriptors som els cronistes del nostre temps, he tret el cap per enraonar amb ells.

És el que té viure al primer pis: pots parlar amb la gent que passa pel Passeig. I escoltar, és clar. Val a dir que tenien un volum de música molt fluix i no molestava, per això aquests dies no he avisat la Guàrdia Urbana.

Els he preguntat per què no anaven a assajar més amunt. “És que necessitem miralls i aquí hi ha els vidres amples del restaurant de sota”. “Ah, molt bé. ¿Us puc retratar?” Sorpresos, em donen permís, fan la ‘pose’ i els retrato. “És que us faré sortir al meu blog”. Llavors m’apunten en un paper el nom exacte de la dansa i jo els dono l’adreça del blog. Tot a través de la finestra. Quedem cordialment amics.

Per Internet m’assabento que el Tecktonik és una barreja de hip hop, breakdance i techno, de marca francesa creada el 2000. S’ha estès per tot Europa i fins el 2008 no ha arribat a Amèrica. Sorprenent. Contemplo a YouTube els ballarins i els seus moviments àgils, ràpids i harmoniosos. Els vestits ajustats. El pentinat de tall futurista. Els tres dansaires de sota de casa demostren una dedicació admirable al ball. Un ensenya els altres dos. Sembla que el virtuosisme costa d’adquirir.

Ho vaig aprendre tot sobre els skaters, n’he tingut generacions sota de casa i cal dir que els he demanat sempre que marxessin, perquè el soroll del salt molesta molt. Hem tingut ciclistes fent el cavallet al Balcó amb risc d’estimbar-se. També es reuneixen aquí. I ara tinc els tecktoniks, els TCK, i avui he après una matèria nova. ¿Que us pensàveu, que al Balcó només hi arribaven els enamorats?

*

*

*

Foto: O.X.

" A STONE AT MY HEAD "

*

Ahir vam celebrar el bateig de “A stone at my Head”. Vam brindar amb xampany (francès) tal com requereix l’ocasió. Aboco xampany sobre el llibre, com tinc per costum, i ja portem uns 60 bateigs.

¡Premi Sant Jordi! ¡Premi de la Crítica! 28 anys de lluitar per una traducció que m’ha estat negada sistemàticament per Proa i per les institucions culturals que la podien tramitar. Ho he explicat alguna altra vegada aquí. Magnífica traducció pagada per mi a l’anglès, i a càrrec de Howard Croll (dirigeix English Empordà, a Figueres). Doncs ni així hi ha hagut manera. Per tots aquests anys de batallar, d’aquest exemplar en diem el llibre dels collons. Íntims i familiars ho saben, i ara també els de la pastisseria Leman, on fan els millors pastissos de la ciutat. La Sacher ho demostra, en sou invitats virtuals.

La situació d’impàs va durar fins que Maria Victòria Gironès, dona determinada i eficient, experta col·laboradora, va tramitar aquest hivern passat l’edició per Internet a través d’AuthorsCrossing. Ara Virginia Woolf ha creuat l’Atlàntic i s’ha tornat nord-americana/canadenca. D’aquest excel·lent (per tants motius) llibre ningú d’aquest petit país “nostre” no en sabrà res. El continuaran ignorant. Cap comentarista “cultural” escriurà allò que diuen dels elegits pel sistema: “traduït a X llengües”. O “es passeja pels carrers amb els seus traductors”. Res. No crec que cap país culte tracti així un dels seus autors millor premiats.

Gràcies, Maria Victòria. Gràcies, Amèrica, que els “nostres” encara porten una bena als ulls.

FRANCESC D'ASSÍS

*

Aquest és el ramat que sant Francesc d’Assís pasturava pels seus boscos. Ell sempre parlava en vers i alguna d’aquestes cabres li responia d’igual manera, com es pot apreciar en la fotografia; ell se n’admirava i donava gràcies al Senyor per tanta meravella.

L’oració, la contemplació, requereixen temps de calma i observació de la natura. Els animals del bosc, acostumats a les converses de Francesc, sovint s’hi acostaven, perquè s’ha comprovat científicament que el parlar en vers de manera calma i entenedora amanseix i encurioseix qualsevol ésser de la terra. I els animals, en la seva innocència, són més receptius al so de la paraula que se’ls adreça.

Per això recomano que abans de donar els vostres originals a impremta, aneu al bosc o al camp i els reciteu en veu alta. Si els animalons s’hi encanten, és bon senyal i ja els podeu portar a l’editor.

*

*

*

Foto V. Roca

CABRA POLÍTICA

*

A vegades ens preguntem per què les decisions polítiques resulten tan extravagants. Per fi aquesta publicació desvetlla el secret del que ja ens pensàvem. No dic que les decisions siguin dolentes, perquè la cabra és un animal molt útil.

*

*

*

THE STATION AGENT

*

Tots tres fan sovint aquest camí entre vies. No es coneixen; es guarden les distàncies, triguen a confiar-se. La vida els ha fet aïllar i les circumstàncies els acosten.

L’home petit hereta una vella estació de fusta en desús en lloc solitari i se n’hi va a viure. Com que li agraden els trens, s’hi troba bé. Més avall, en una casa amagada en l’arbreda hi viu una pintora que es refugia del sofriment que li ha portat la vida. I finalment, un venedor jove de salsitxes, ambulant, planta cada dia la furgoneta, una taula i quatre cadires gairebé al mig de no res i serveix cafè a l’escassa gent que transita pel lloc.

Una joia de pel·lícula, d’interpretació, de saber tractar les situacions i de mostrar sàviament la lenta empatia que es produeix entre els tres protagonistes. Sobre tot admirable l’actuació del nan. Molt de tard en tard, la televisió ens descobreix un tresoret amagat.

*

*

*

Fotograma al diari.

OCTUBRE A LA NACIÓ

*

Octubre ens porta les primeres ombres. Gairebé incrèduls, passem el full del calendari. Com passem els fulls dels llibres nous i vells que ens seran amics. Mes en què els estudiants descobriran un racó de món per afegir a la seva vida, i aquest racó l’explicaran les seves lectures.

Divagarem tots sobre els mapes. Els adults, per recordar viatges recents i projectar els nous, tots per sobre i per sota del temps present que es mostra aspre i incòmode. L’estudiant s’encantarà un moment sobre els noms que no coneix i les noves nacions independents.

Un grup de gent, més aviat escàs a la vista dels resultats, pensarem que alguna de les nacions independents podria haver estat la nostra, i també deixarem anar la mirada sobre el mapa amb el desig insatisfet. Ombres blaves d'octubre.

*

*

*

Collage d'O.X.