*
“Adéu, amics, / me n’he d’anar,/ tot s’ha acabat / junt amb l’estiu, amics, / les fulles han caigut / i el vent se les ha endut, amics. / Quan en passant / aquests camins / on fàcilment / tant hem gaudit, amics, / pensàvem bo i cantant / que tot seria així, amics. / A reveure, / a reveure, / qui sap si el temps feliç retrobarem. /A reveure, a reveure, / l’altre estiu / si a Déu plau, amics (...)”
No tinc el cançoner a mà per comprovar si aquesta cançó és de Charles Trenet. Només sé que des d’ahir faig maletes. Plego de l’estiu a Mont-ral per baixar a ciutat, que no he trepitjat fa mesos, en un retir voluntari.
Ja he dit el meu adéu al bosc, als camins, als ocells, al jardí salvatge, a la casa. Aquest adéu l’he escrit en molts poemes de tants estius. Quan deixes l’ànima en un lloc, costa d’arrossegar-la a un altre, perquè no sóc d’esperit aventurer: la meva aventura és la literària, i amb la imaginació ja recorro l’univers, atrapat després en la lletra.
Deixo el silenci tan valorat i torno al soroll ciutadà, per desgràcia tan creixent a causa d’activitats pretesament lúdiques i macrodecibèliques amb permís municipal. Fa l’efecte que les autoritats no volen saber què és la contaminació acústica evitable. Per sort encara sento el mar en alguna hora tranquil·la. Adéu, amics de muntanya.
*
*
*
Dibuix d'O.X.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada