L'ESPIADIMONIS




L'ESPIADIMONIS
*
31-1-19
*

L’art modernista de finals de segle XIX va tenir un símbol: l’espiadimonis, la libèl·lula, l’estiracabells, el cavallet del diable. Alat, acolorit, transparent, vel·leïtós, company de les dones d’aigua, de les papallones i de les orenetes. El van adoptar els orfebres, els pintors i dibuixants, els vidriers, els arquitectes, els músics i els poetes.      
   La libèl·lula voreja els estanys on les nimfes s’emmirallen, i reposa en un jonc per aparellar-se i perquè el sol es reflecteixi al cos amb qualitats metàl·liques. El brunzit és el so que li escau, el senyal de la màquina de guerra que s’acosta. Li agrada alçar la verda caputxa dels elfs, que tenen mal caràcter i els amenacen amb el puny enlaire.
    La societat modernista va mostrar una imaginació potent, de bella natura desfermada. Va ser desplaçada per la fredor incòmoda dels cubs rígids, que no oferien el refugi ni la llibertat de la gràcia ornamental.
***
Olga Xirinacs- Fragment de llibre inèdit.
*
1 - Gravat de P. Golonikoff.
2 - Ornaments.
3 - Fragment de portada del llibre "Fortuny", de Josep Yxart.



CONVERSES

CONVERSES    
*
8-1-19
*     
 “¿Per què em deixes penjat a la clau? S’han acabat les festes, ja em pots desar, que a la capsa hi dormo millor. Per cert, aquest Nadal no he sentit gens de xivarri...”
          Això em diu l’àngelet vigilant de la vitrina, jo que l’havia guarnit amb la seva cinta de seda blava i tot.
          Té raó, no ha sentit xivarri. A casa no hi ha hagut gaires converses, ni hem fet música, com altres Nadals. Hi ha massa silenci, ara, a casa: les parets i jo. La meva mare ens ensenyava nadales alegres i ens feia un pessebre amb aigua corrent i tot.
          Jo també faig el pessebre, amb aquelles figures de quan era noia. De tant en tant els passo la mà per sobre, acaronant-les. Alguns familiars han deixat de fer el pessebre a casa seva; “¿per a què?”, diuen. Jo no el faig pas per als altres, el pessebre: el munto per a mi, sobre l’arca antiga, en homenatge a unes persones que potser ni són verges ni tenien àngels pel voltant ni havien vist mai un rei. Però vull creure que hi va haver un fet a partir del qual va canviar la vida de molta gent.
          Que més endavant molta d’aquesta gent s’ha muntat un estil de vida que oblida aquelles primeres ensenyances i les tergiversa, també. Però la humil doneta amb el seu nen m’ha fet molta companyia, i jo a ella. Enraonàvem llargues hores, quan he estat malalta al llit. Per això la vull posar entre el seu home, pastorets, caganers i animalons.
          “Ja has escrit prou, ara despenja’m”, rondina l’angelet de la vitrina. Són sis, repartits per la casa. Per no sentir-los més, ara els desaré. 
                                                       ***

FUM DE LLENYA



FUM DE LLENYA

Mandreja el fum de llenya
pel cel d’aquest Nadal,
els pensaments s’aquieten
i ens desitgem la pau.
¿Els àngels existeixen?
¿Vigilen o acompanyen?
¿Qui no ha sentit una ala
que l’ha passat rasant
i no era dels ocells
que en mar o en terra estan?
Maria seu, cansada,
té fred, potser calor,
el gebre i les fogueres
fan el món tenebrós.
Reposa el cap, Maria,
Josep, amic dels àngels,
li eixuga la suor
i un àngel li fa fregues
de flor de romaní,
perquè de cara al vespre
començarà a parir.
Mandreja el fum de llenya,
aquell fum blanquinós.
Ja som aquí, Maria,
Josep, l’àngel i jo.
==================
Olga Xirinacs
24-12-18
==================
Mare de Déu del meu pessebre, feta per mi quan era noia.
Àngel comprat, de nom Aquilino Cornejo, i toca una jota 'chaconeada'.


COMPANYIA A MARIA


COMPANYIA A MARIA

Ja arribo, mareta,
ja sóc aquí amb tu,
em porto costura
i et faig companyia.
Ja vénen les dones,
bonica Maria,
cosim llençolets,
faixetes, gorrets,
Josepa, Isabel,
¿porteu didalets?
Que bé que s’està
a vora el foquet.
Maria, ¿vols aigua
i un ditet de mel?
Ja falten pocs dies,
¿dius que serà un nen?
Li faré un coixí
de llana toveta,
que rigui amb els àngels
que es fan la traveta.
***
OLGA
26-11-18
=========
Imatge: Museu Nacional d'Art de Catalunya.

MALS AIRES



MALS AIRES
*
15-11-18
*
Són els nostres, i amb els nostres vull dir els locals, els de les comarques amb epicentre a Tarragona. L’aire que respirem, el que produeix els càncers i al·lèrgies que situen la població, des de fa molts anys, en un rècord sinistre. De guarir aquests mals en tenen cura els oncòlegs i al·lergòlegs.
            Tots sabem d’on venen, aquests aires. Però la població necessita feina, al·leguen els alcaldes dels pobles afectats. D’on s’extreu l’òbvia conclusió que la feina és bruta.
            Per extensió, tenim els mals aires polítics, aquests ja en general, que afecten totes les comarques del país. De les malalties que produeixen aquests aires en tenen cura els psicòlegs i els psiquiatres.
            D’aquesta manera el poble català en la seva totalitat i afectat d’aquestes greus dolences que l’ataquen per tots cantons, n’ha de sortir resistent i reforçat. Salut.
            *
            Titular: Diari de Tarragona. Foto OX

REFUGI DE RATOLINS



ELS NIUS AL FORAT DELS ARBRES - 1
*
Quan jo era petita i estava malalta al llit, la meva mare s’acostava per explicar-me algun conte que solia improvisar, amb la seva fecunda imaginació.
            Els arbres del bosc. Al forat d’un pi hi vivia una família de ratolins. En un altre forat, una d’esquirols; més amunt, el mussol, que tot ho vigilava.
            Els ratolinets tenien el seu niu calentó, amb cobrellits que els feia la mare rosegant llana. Dormien sobre els flocs de llana dels bens dels ramats, que els animals es solien deixar enganxats a les bardisses. El pare havia fet un rebost on desaven les avellanes, els pinyons, glans, galetes i formatge que portava del rebost d’algunes cases on entrava per escletxes o finestres mal tancades.
            La mare ratolineta tenia un saquet on desava totes les dents que recollia de sota de les coixineres quan als nens de les cases els queien. De tant en tant se les mirava, les remenava una mica i tancava el sac, contenta de tenir aquell petit tresor.
            Una vegada la ratolineta va entrar en una casa on tenien piano: va veure les tecles i li van semblar les dents de la canalla que ella tenia al niu: quina boca més gran, va pensar.
            La família es trobava còmoda, allà dins.
            Igual que jo em trobava còmoda al meu llit quan la mare em contava la vida al bosc i als forats dels arbres.
*
EL NIU A LA CATEDRAL  - 2
*
Un dia de festa vaig entrar a la catedral, on deien missa cantada. Jo escoltava des de l’últim banc, la vista posada al cambril de l’orgue, on brillava una llumeneta com un far en la llunyania.
            L’organista va pujar l’escala fins al teclat de l’orgue. L’orgue era un aparell imponent muntat sobre i dins del lateral esquerre, ocupant tota la paret. Dins, a força alçada, hi havia el recinte que albergava el teclat i l’organista. Déu nos guard d’una caiguda.
            La fusta fosca treballada que cobria la façana de l’aparell, rica de columnates i plafons esculpits, la vaig començar a veure com l’arbre gegantí, potser una magnífica sequoia on, a recer dels predadors i gairebé tocant el cel, hi havia el refugi, el niu que acollia el músic. Els grans tubs formaven part del bosc figurat.
            Vaig començar a demanar-me si el músic s’hi sentiria còmode, allà dins; i proveït, però, ¿de què? D’aigua, segur, i potser d’alguna galeta o avellana per a les pauses o el sermó. A la cofurna, ¿hi passava l’aire?, ¿hi feia fred o calor? I, molt important per a l’analogia amb el relat 1: ¿hi havia ratolins? Al recambró d’un orgue hi pot haver elements per ratar. I moltes dents, massa dents per als petits rosegadors.
            S’acabava la cerimònia i l’organista feia els acords finals. Quan ja era a punt de baixar, vaig veure que al refugi hi entrava una dona rossa vestida de vermell. Ja vaig marxar.
            Pensava, vista la concurrència, ¿que potser algun organista tot assajant hi berenava, allà dins? ¿que potser els ratolins sí que hi trobarien alguna resta profitosa, com ara formatge? I la dona del vestit vermell, ¿que potser portava pastes? Les possibles derivacions les deixo per a un altre dia.
            *
            
            Original d’Olga Xirinacs
            *
            Fotografies d'Internet
            Entrada a la catedral de Tarragona de l'orgue restaurat. Diuen que és un dels millors del món.