DUES ÀNIMES



DUES ÀNIMES
*
29-3-14
*
Vaig néixer en una casa modernista construïda el 1914. Casa nostra fa cent anys. ¡Felicitats, casa estimada! Encara hi vivim tres dels que hi vam néixer. La fotografia grisa la va fer Hermenegild Vallvé el 1920, durant una nevada considerable. La fotografia blava la va acolorir i enviar l’Ajuntament un Nadal com a felicitació als ciutadans, afegint l’estrella que mira l’est. S’hi pot veure el Passeig de les Palmeres quan hi havia les originals ben ordenades, amb els seus alambors i la seva ombra.
            Els anys setanta, per conveniència entre majoria de propietaris i constructora, la van fer enderrocar i s’hi va alçar la que es pot veure a l’altra fotografia: una mole de ciment com una casamata. La gràcia va ser vençuda per la prepotència. Hi continuem vivint perquè ens corresponien pisos per herència. Els avis els van comprar el 1917, en bona hora i els n’estic ben agraïda.
            La meva ànima és dividida. Em sembla que correspon més a la casa vella que a la nova, on encara no s’ha sabut acomodar, on tot és canviat. Quan somio casa, sempre és l’antiga, fenomen curiós: al meu cervell, a la meva memòria, sempre sóc allà, al jardí que ja no tenim; s’hi van construir pisos a canvi: eren dos per replà i ara són tres.
            2014. Ara la casa fa cent anys. Amb una mateixa arrel de roca viva, perquè no s’hi van poder fer soterranis i tenim un bocí enorme de roca a l’entrada. Sóc edificada sobre pedra ferma. Penso que la casa nova és deutora de la vella. Però això, els nouvinguts no ho arribaran a saber ni a sentir mai.
*
Foto antiga: Vallvé- Foto actual: V. Roca.


15 comentaris:

POEMES DE PROGRAMA


POEMES DE PROGRAMA
*
26-3-14
*
Mentre esperes el concert i mentre escoltes el concert. Els programes te’ls posen un a cada seient. Els agafes, els mires i hi escrius poesia automàtica: la que et suggereixen els dibuixos o fotos. I l’àlbum poesia de programa creix i s’enriqueix. ¿Algú podria objetar que s’embruta? Agafes un altre programa, però el primer te’l guardes.
*
Portada (esquerra)

L’herba tallada
s’enyora dels prats,
senyora dels prats,
senyora enyorada
de terra i de saba.
Del rou de la matinada,
del pas lleu d’alguna fada,
i de les mans de la lluna
entre la boira manyaga.
*
Portada (Dreta)

La flor de la prada
la sega la dalla
la mort perfumada,
la falç esmolada,
la forca polida,
flor groga, flor blanca
lliris i jonquills,
corones de l’alba.
*
Per un sí o per un no (de Nathalie Sarraute)
.
L’un diu que sí, l’altre que no,
era de dia i ja es fa fosc
passen el sol i la lluna,
no arriba l’acord:
si l’un encara és viu,
l’altre ja és mort.
*
 Poemes d'OX 22-3-14
 

14 comentaris:

MONÒLIT 1939-1988 fins ara.


MONÒLIT 1939 – 1988 fins ara.
*
23-3-14
*
Vaig néixer el 36. El 39, “Año de la Victoria”, va ser instal·lat aquest monòlit a la Plaça de la Font (Ajuntament). S’hi deien misses de campanya, com es pot veure a la fotografia. El conjunt resultava paorós.
El nostre professor de dibuix, sr. Cartañà, home encara de l’Esquella de la Torratxa, que vivia a prop, en deia el ‘manolito’, i a vegades amenaçava algun alumne rebel a fer-lo anar a l’ombra del ‘manolito’.
Amb el temps, el monòlit ‘manolito’ va ser desterrat a un lloc inhòspit de la carretera de València, entre arbustos, i s’hi van produir les ‘pintades’ subversives pròpies de l’època.
Quan vaig guanyar el Sant Jordi, l’Ajuntament, a petició d’alguns regidors, em va voler dedicar el monòlit. Es va fertransportar, netejar, dignificar i gravar amb un poema meu dedicat a Tarragona i publicat el 1978. El van col·locar a les roques que fan la Punta del Miracle, sobre el mar. Lloc preciós on, dic jo, ja tinc la primera pedra del meu mausoleu. Mai ningú no hi ha fet una pintada.
Però jo sí. De tant en tant agafo un potet de pintura d’exteriors, un banquet plegable i sec a repassar les lletres mig esborrades per l’acció dels elements. Hi ha tantes plaques i monuments a la ciutat que s’han esborrat i ningú repassa... Després de mi, ja ho veurem.
Això ho explico perquè un company de blog, entre comentari i comentari em va preguntar: “¿Del 1939?”.  Aquesta és la resposta documentada.

*
15 comentaris:

ESTATS DE VIDA

ESTATS DE VIDA
*
21-3-14
*
La primavera s’escriu a la Terra amb la força impacient de la sang i de la saba.
L’estiu s’escriu a la Terra amb el vol solar d’abelles i orenetes.
La tardor s’escriu a la Terra amb la bella plenitud d’una dona madura.
L’hivern s’escriu a la Terra amb un esclat de foc i diamants.
*
Collage d’OX

11 comentaris:

DESAIRES

DESAIRES
*
20-3-14
*
Els blogs solen tenir uns requadres on consten els amics que han fet l’esforç de donar la seva cara com a seguidors dels escrits. A tots els que s’han apuntat els he donat sempre les gràcies a un correu que no sé si reben, però que és el que consta al costat del seu títol.
Passa un cert temps, i quan pitjo el retratet per visitar segons quins blogs “amics” em surten els avisos següents: PERMÍS DENEGAT – SEMBLA QUE NO T’HAN CONVIDAT A LLEGIR AQUEST BLOG – AQUEST BLOG NOMÉS ESTÀ OBERT A LECTORS CONVIDATS – DEMANEU UNA INVITACIÓ. Així, categòrics, altius. Primer, ells s’han posat voluntàriament al meu blog. No he demanat cap permís i ja me’l deneguen per endavant. No sóc convidat benvingut. Per descomptat que amb aquesta actitud no demanaré cap invitació. Maleducats.
En un altre ordre de coses, si alguna vegada m’he avingut a respondre certes enquestes telefòniques que em semblava que ajudarien, pel tema que em demanaven, m’han engegat immediatament per edat. I si no a la primera, al final de les preguntes. Fins i tot una dona em va dir: “Ai, per la veu em semblava més jove”.
Vaja, que avui la primavera arriba alterada.
*

 Col·lecció MANS, d'OX
10 comentaris:

¿QUINA SOBIRANIA, SENYOR BAUMAN?

¿QUINA SOBIRANIA, SENYOR BAUMAN?
*
18-3-14
*
Un dels nostres diaris concedeix dues pàgines centrals a un opinador que es diu Zygmunt Bauman, convidat a Barcelona pel cicle ‘D.O.Europa’.
Assegura el tal Bauman que la globalització és la causa de tots els nostres desencerts i misèries actuals, i ho raona llargament. Conclou: “Les forces globalitzades, els fluxos del capital, etc., ignoren la sobirania dels països.” “No es tracta de tenir un govern global, sinó un equivalent als territoris sobirans.”
Però, oh paradoxa, ves per on, quan se li pregunta què en pensa del procés sobiranista a Catalunya,  l’home respon: “Són intents de resoldre grans problemes amb un instrument passat de moda: la separació territorial. Això és tot el contrari del futur de la Humanitat, que comporta conviure amb les diferències.”
¿Quina sobirania defensa, doncs, el senyor Bauman? ¿I ens ho ve a predicar convidat per nosaltres mateixos?

*
8 comentaris:

TAMBORS DE GUERRA

TAMBORS DE GUERRA
*
16-3-14
*
Després de Nadal, les confraries de Setmana Santa comencen a assajar la desfilada dels misteris que, en una ciutat costeruda com la nostra, necessita entrenament. Tot el matí, des de la Part Alta fins el Passeig Marítim i Serrallo, ressonen els tambors a pas rítmic. Hi ha queixes dels veïns, perquè ho solen fer en caps de setmana, quan la gent pot dormir, però aquest no és el tema.
La qüestió és que tanta desfilada de tambors em recorda militars en formació, preparant-se per qualsevol cosa desagradable. Tambors de guerra, com un títol de l’Oest. La religió s’ha tamboritzat i timbalitzat de forma castrense. De seguida em ve al cap algun país colpista, possiblement de l’Amèrica Llatina. I la reflexió s’imposa: ¿d’on van sortir tants països colpistes? Penso que de les ensenyances i exemples dels invasors espanyols, els aventurers catòlics. L’Amèrica del Nord, amb altre tipus d’aventurers de religió distinta, no han fet el mateix camí que els del sud. Com el Raimon més lúcid, penso que “nosaltres no som d’eixe món”, però que ens hi obliguen a ser a cop de tambor.

*
Collage d'OX 
6 comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)