ESPLENDOR


ESPLENDOR

*

31-3-13 –(cap-i-cua)

*

Dia d’esperits blancs, mar blanc de vent i llum. El vaixell més llarg és el Kazmortransflot, del Kazakhstan; un dels altres el Wagenborg, suec. El llargavista m’allarga poc més. Diumenge de Pasqua florida, quan molts encara dormen provant de recuperar l’hora escatimada. Canvi absurd, perquè a l’estiu la llum té més durada, és a dir, ja es regula ella mateixa. Evidència com la del meteoròleg afirmant fa pocs dies que al Pirineu hi faria més fred que a la costa. ¡Ostixec, si que en saben, tots plegats!

            Som més blancs perquè la sang ja s’ha vessat aquests dies de celebracions totes amb nom de sang, els timbals ensangonats, en fi, tot allò de recordar tragèdies. Per cert, no és el mateix els armats de la Sang que la sang dels armats. A la retransmissió d’un acte processional, el cronista va dir que els encarregats de la Confraria local de Nuestro Padre Jesús de la Pasión (sic) la dirigien amb responsabilitat. ¿Us imagineu si fos el contrari? ¿Heu vist alguna vegada la Baixada de Misericòrdia o la de la Peixateria, per figurar com s’hi llençarien els irresponsables?

            Com qui comentava d’una família pagesa que “anava amb el sant Sepulcre” (preciosa obra de Jujol i propietat del Gremi dels Pagesos); i algú, ennuegant-se de riure, li va preguntar si ja hi cabien tots, al sepulcre...

            Són instantànies del moment, i n’hi ha d’eternes. Una periodista em fa preguntes de la Rambla. Com que som a l’inici, al Balcó, li dic que aquí és frontera amb espai salvatge, el mar. I que prengui nota d’una certitud: el poeta Paul Valéry deia ”... la mar, la mar que sempre recomença...” (“El cementiri marí”). Lema de vida podria ser forçar la nostra voluntat i recomençar cada dia. Un cop fet el recorregut del món, trobem l’altre poeta que conclou: “Nuestra vidas son los ríos que van a dar a la mar, que és el morir” (“Coplas”). Aquí, davant de casa, neix i mor, doncs, el mar, principi de vida i símbol del final. Li dic a la noia: ¿T’agrada aquest simbolisme? Doncs aquí el tens, fes-lo servir com et vagi millor.

            Que la llum pasqual us alegri i assereni.

            *

            Foto d’OX:

L'ÚLTIMA TARDA AMB ELLA


L’ÚLTIMA TARDA AMB ELLA

*

30-3-13

*

¡Va ser preciosa i blava, l’última tarda

que ens trobàrem amb ella!

“Entreu, que parlarem a l’ombra”, ens convidava.

El seu porxo era fresc, en penombra,

hi tenia torretes amb lliris

i al pati, a l’aire lliure, s’hi gronxaven

malves reials a compàs de les hores.

 

Vam beure i vam sopar allà,

perquè ja ho vèiem, que ella l’estimava,

sabia que nosaltres n’estàvem al cas

era com si, de pas, ens estimés també a nosaltres.

Vam riure i conversar com si aquest món

s’acabés allà on érem; i llavors

les mirades teixien els últims poemes de la tarda.

 

El carrer feia olor de terra humida,

passos lents retornaven de la feina;

lleu, molt lleu, serena i estremida,

emmudia la nit transparent.

 

Fou l’última vegada:

vam saber que la mort s’acostava,

que rondava a l’aguait

quan l’alba ja naixia.

*
Del llibre “El sol a les vinyes” (Òmicron)
Transparència floral. OX

" IL VANGELO "


IL VANGELO

*

28-3-13

*

No fa gaire vam conèixer Pier Paolo,

mort, com ja sabeu, d’una manera fosca;

mort horrible, aixafat, envilit,

amb la nit travessant la nuesa del pit

i l’univers a trossos a les mans.

 

Es van trobar tots dos, Pier Paolo en silenci;

els miràvem, vam veure el seu somriure.

Li va dir a Pier: “ja ho sabia i t’esperava;

fugies, t’amagaves, tastaves jocs prohibits

en suburbis obscurs,

amb la mirada lleugera i el pas curt.

vesties fum i pluja, s’escoltava una música al port,

supurava la tarda i al teu cap palpitaven imatges.”

 

“Tu em vas pensar, tu em vas donar figura,

un àngel, una mare, una passió molt trista:

va ser la meva mort i la de tants,

un sol riu, tot el curs de la sang,

tots els fossars dels ossos calcinats a la terra.

Et vas creure oblidat, però sabies

que et porto molt endins.”

*

Del llibre “El sol a les vinyes” (Òmicron)

Transparència 5

 

TRASPÀS


TRASPÀS

*

28-3-13

*

El vam veure de lluny, retallada

la seva silueta violàcia

contra aquell vespre ja definitiu.

 

Ell no demanava que les falcies

li cantessin absoltes;

ni pretenia escoltar, referit a ell,

el Rèquiem de Fauré.

Li va saber greu morir

a l’hora que floria la farigola,

quan un sens fi de nius

estrenaven plomissols tan tendres

en boscos i teulades.

 

Renaixia de nou aquest món

amb fràgil acidesa de llimona,

el sol acariciant els cossos tebis.

Però la mort, atenta, ja somreia

amb el seu gest precís i articulat,

punta de llança, de tenebra i fred.

 

Ell no sabia, encara, quin color,

quina amplada i textura, quina llum

tindria aquella terra de promeses.

Amb un sospir molt dens

s’hi va lliurar del tot.

*
De “El sol a les vinyes” (Òmicron)
Transparència en negre. OX
 

 

LA MARE


LA MARE

*

26-3-13

*

La seva mare tenia un recambró

on desava la mel i el formatge

i el vi fresc a les gerres.

Els seus ulls eren foscos i brillants,

i somreia en silenci entre torretes

de menta i sajolida;

ens feia passar dins amb un gest breu

de les mans primes i morenes.

 

Sempre tenia un lloc per a nosaltres

quan tornàvem de tarda, polsegosos,

amb els ulls endurits com les pedres

i els peus fatigats del camí.

 

Una nit, al pati emblanquinat,

vam rostir un cabridet,

i ella ens somreia, complaguda,

perquè en aquell moment

d’ampla lluna i olor de clavellina,

el seu fill compartia aquell sopar.

 

Ens repartia el pa d’igual manera

com ell va fer després: ella n’hi va ensenyar.

Quan ens vam adonar d’aquest fet,

ja era bastant més tard.

*

Del llibre “El sol a les vinyes” (Òmicron)

Transparència en verd. OX

NOSALTRES HO EXPLIQUEM


NOSALTRES HO EXPLIQUEM

*

25-3-13

*

Era molt tard. Tornàvem tot pensant
el poc i malament que l’havíem conegut.
Era com una veu de comiat però ens semblava
que el teníem allà, quan ja no era amb nosaltres. Recordàvem.

 
Els seus ulls s’entelaven d’afectes i nostàlgia.
Tant estimava el món i el que hi havia,
que portava aquell pes a les entranyes.
Anava i venia, retenia les mans que l’esperaven,
mar de rostolls ardents. Prometia tornar,
ens ho prometia: dono la pau, demano pau, ens deia,
i aquest excés d’amor el va pagar amb la vida.

 
El vèiem pàl·lid, infatigable, sol,
amb els llavis premuts i el gest concís,
així ens el mostra Pasolini,
amb els ulls més enllà de l’univers.

 
Perquè no el vau conèixer,
nosaltres l’expliquem.
*
Primer poema de “El sol a les vinyes” (Òmicron). Premi de poesia Jaime Ferran (El Ciervo)

Transparències. OX.  49

EL FINAL DE LES FLORS


EL FINAL DE LES FLORS

*

24-3-13

*

Les últimes del ram floten al plat. Sobreviuen per donar bellesa encara. Suggeriment de mínims.

            Sento l’aroma de les càndides freèsies. De les freèsies n’he escrit molt, capaces de portar-me records d’antigues i felices primaveres.

            Les fulles són de violeta: una filla en va decorar un pastís deliciós.

            Tot era del seu jardí, d’allà ve la carícia que amb aquestes últimes flors s’apaga lentament.

            Aquestes flors no besaran un cos de dona, com sí que ho van fer les del poema de Josep Janés i Olivé.

            Algú va dir que els animals, “anima”ls, no tenen ànima. Em guardaré prou d’afirmar que les flors no en tenen, perquè no ho sé. Almenys porten la intenció que els afegim nosaltres, i és una càrrega emocional immensa.

*

Foto d’OX

 

                                                                                    49