BOCAMOLLS


BOCAMOLLS

*

31-1-13

*

Avui tenim dia capicua per bé o per mal. Una mica de malícia sí que l’he trobada en les lectures que he fet. Per exemple, sabem que d’homenatges a escriptors se’n fan continuament: pels anys, per commemoracions, per naps o per nefes. Cosa normal i de costum. Doncs bé, llegeixo en un llibre dedicat a dones l’opinió d’una escriptora molt i molt reconeguda que precisament d’homenatges i distincions n’ha rebut a desdir. Ella diu: “Aquell que digui que a un escriptor se li ha de fer un homenatge és un imbècil.” Textual.

            De l’Índia en parlava jo fa pocs dies però no havia llegit la notícia que en dóna una corresponsal de “El Periódico”: “El tabaco indio perjudica la salud de los fumadores y de las estructuras históricas. Un puente icónico de Calcuta corre el riesgo de caerse por los miles de escupitajos diarios que castigan sus estructuras. La mezcla corrosiva incluye saliva y el tabaco de mascar barato que consumen millones de indios (...) El puente Howrah se ha convertido en una enorme escupidera con ubicuas manchas del tradicional color rojizo amarronado del tabaco. La concentración de esputos es especialmente alta sobre las bases de los pilares que sujetan el puente. Su revestimiento metálico ha menguado  en apenas tres años a la mitad, de seis milímetros de grosor a tres (...)”  També deu ser balsàmic banyar-se vora el pont aquest, sobre tot si es neda amb la boca oberta. Agradable país, a fe.

*
Postal collage d'OX

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LA MOSCA AL CANÓ


 

LA MOSCA AL CANÓ

*

29-1-13

*

Que no és com matar mosques a canonades. La magnífica pel·lícula “Fins que arriba la seva hora”, de Sergio Leone, es pot considerar una òpera per tots els elements que conté, des de l’esplèndida Claudia Cardinale a la grandiosa música d’Ennio Morricone. Perquè no ho oblidem, la tele la passa dia sí dia també des de fa anys.

            Bé, al principi, dels tres facinerosos inicials, a un que intenta fer la migdiada li corre una mosca per la cara, brunzint i tornant a atacar, per més que l’home bufi per treure-se-la de sobre. Ja sabem com són aquests moments d’estiu. La mosca es detura en una paret. Llavors el facinerós l’encanona amb el revòlver i la fica dins del cilindre, amb el dit com a tap. La mosca brunzint dins, amunt i avall del llarg canó. Llavors l’home es posa el canó vora l’orella i s’adorm escoltant la mosca empresonada. Sublim.

            De manera semblant em sonen a mi els casos de corrupció continuada que ràdios, diaris i teles ens passegen per la cara aquests dies, dia sí dia també, amb un brunzit gris i empipador que no em puc treure de sobre. No tinc canó ni pistola i em toca aguantar la mosca. El vol de mosques. L’eixam de mosques. El núvol de mosques. La plaga de mosques. Tot negre. M’adormo.

*

Imatge d’Internet.

LES MIRADES DEL DIA


LES MIRADES DEL DIA

*

27-1-13

*

Fa pocs dies caminàvem darrere de dos homes que anaven recollint i calibrant burilles de cigarreta; eren homes relativament ben vestits i sabien on havien de mirar: terrasses de bar, aparcaments, etc. Fins i tot van trobar una bossa de plàstic que els anava bé per posar les troballes. Des de llavors em miro les puntes de cigarreta amb atenció: sé que valen per a algú.

            També resulta interessant calibrar les mirades que ens cauen a sobre, i que són gairebé totes les de la gent del carrer. Ens mirem tots de manera instintiva, ràpida, i sempre són uns ulls que es troben, donen informació i es deixen anar. Parar atenció a tots els ulls recollits durant el dia és un exercici curiós. Fins i tot sembla que pesin damunt nostre. Poden acariciar o esgarrapar i normalment són indiferents.

            Ara acabo el repàs de la meva traducció castellana de “Al meu cap una llosa”, que es diu “Virginia no ha muerto”. Veurà la llum abans de l’estiu, després de 28 anys d’espera. I la veurà gràcies al determini del bon editor que és Lluís Pagès, de Lleida. És el que en diem ‘llibre dels collons’, perquè, el lector ja ho sap, tot i ser Premi Sant Jordi i Premi de la Crítica no ha aconseguit traduccions. Les Institucions han fet l’orni malgrat batallar-hi jo sense parar, fins que Pagès Editors decideix desencallar-ho a Ediciones del Milenio. Gràcies mil, doncs.

            Del llibre he trobat aquesta observació que copio: “Cuando volvía a casa por las tardes, terminado su trabajo en la cooperativa, sabía que por el camino debería recobrar despacio, de manera casi imperceptible, sus propios pedazos, que habían quedado pegados a los cristales de los escaparates, a la mesa del despacho, a las manos que le marcaban los compases del día y a los centenares de ojos gelatinosos que rodaban y rodaban sin detenerse nunca. Los ojos se clavaban unos en otros sin encontrarse por completo y se desviaban con suavidad o agresivos, todos ellos con una fuerza concentrada que podía llegar a producir cierto desgaste físico, del que era preciso recuperarse.”

            *
Collage postal d'OX
 

 

"ABSOLC EL TEMPS"


“ABSOLC EL TEMPS”

*

26-1-13

*

“Eren somnis de principis d’estiu.

El capvespre s’allarga fins la darrera llum i nega la nit.

La besada jugava amb el fred escumós de la copa,

La sorpresa dels llavis, de la boca i del gust.

Era un joc el somriure.

No hi ha noms sota el pes d’aquell somni,

era envit i plaer i era viure.

El temps s’aturava a fora, i el futur.

I l’olor de l’herba ofegada que creix en els prats negats

on es fon fins i tot el plaer.

S’estén l’ombra, el reflex indulgent que avui respiro.”

*

És un poema de Zoraida Burgos, l’excel·lent poeta de Tortosa. El poema és del llibre “Absolc el temps” (Editorial Moll), Premi de Poesia Vila de Lloseta. Zoraida, escriptora, ha estat bibliotecària; ara restaura delicades obres antigues i escriu a la revista “Restaura”. D’aquesta manera, des de l’estudi de l’antiguitat fins el present dels poemes, l’univers de la poeta conté la saviesa dels colors i de les paraules.

            He triat aquest poema perquè m’hi he sentit identificada. Jo encara no sé si absolc el temps. Sé que visc “el reflex indulgent” dels somnis que explica. També he cregut que realment el temps s’aturava fora i que no hi ha noms. No obstant, una realitat tossuda fa possible que, escriure el motiu del reflex permeti a la poeta respirar avui encara.

*
Collage d'OX. Col·lecció 'Últimes llums'.

LITERATURA DESCRIPTIVA


LITERATURA DESCRIPTIVA

*

25-1-13

*

En el post sobre l’Índia vaig esmentar Vikram Seth i el seu llibre “Una música constant”. Com que a algunes lectores els havia agradat l’obra, penso que és curiós que ara expliqui una petita anècdota derivada de la lectura.

            Recordarà, qui hagi llegit la novel·la, que el protagonista, que toca en un grup, es dedica a buscar amb afany per les cases de música de Londres un disc determinat amb la gravació dels quintets de corda de Beethoven, op. 4 & 104. No el troben. Insisteix. Ell sap que és editat a Praga i vol exactament aquella versió. Li diuen que és molt difícil importar el disc, gravat el 1976 i editat el 1977. Insisteix. Passa temps i, per fi, aconsegueix el disc amb gran emoció i alegria.

            Com que Vikram Seth és minuciós, descriu aquest disc. Cada detall de la portada: la sala, els mobles, la catifa, el llum de sostre, un peu vertical de fusta per indicar privacitat sense necessitat d’acordonar l’espai... A mesura que ho anava llegint em venia un somriure. Vaig anar a l’armari de música per extreure aquest mateix disc i en la mateixa edició que el tresor de Vikram. L’havíem comprat a Praga. Gairebé vaig tenir la mateixa alegria que l’escriptor.

            Si cal o no descriure amb detall, és decisió de cada escriptor. La descripció situa les accions. Vikram desitjava aquell disc i va sentir la necessitat d’acariciar-lo amb les paraules. Va fer bé: en la seva literatura vaig retrobar la música i la visita a Praga. Jo també havia escrit, a Praga mateix. Un conte que es diu “Pinyols sobre l’Vltava”. I és que mentre érem al pont Karluv vam comprar una paperina de cireres i anava escopint els pinyols a l’aigua.

*

Fragment de la portada del disc descrit per V. S.

ÍNDIA


ÍNDIA

*

22-1-13

*

Conec molta gent que ha estat a l’Índia. Uns n’han tornat encantats i altres fastiguejats. Com que és un país gran, per força les diferències han de ser notables. He vist velles pel·lícules de l’època del domini britànic. He llegit novel·les d’indis i d’índies, i poques m’han agradat tret potser de “Una música constant”, d’un Vikram Seth afincat a Londres i estudiant d’Oxford. M’he criat amb “El libro de las tierras vírgenes” i amb “El libro de la selva” pel·lícula, que anàvem a veure de petits a la sala del col·legi La Salle. Kipling escriptor, Kipling explorador, inspirador del moviment Escolta. He seguit els moviments de Gandhi; del Pandit Nehru; de l’Aga Khan, que es feia pesar en diamants pel seu aniversari; d’Indira; tot en temps crucials. És a dir, he vist l’Índia de l’inrevés.

            Del dret sembla ser tota una altra realitat. No he entès mai el sistema de castes, la immensa misèria i el riu podrit. I ara llegeixo un extens reportatge sobre els cotxes de línia. Sobre els busos urbans. Sobre les violacions que s’atreveixen a mostrar la seva llarga tragèdia sangonosa per primera vegada a la llum del sol. Dones i homes sense esperança entre temples, varetes d’incens i escultures contorsionades. L’antiga saviesa no els ha servit. La religió tan arrelada, tampoc. La corrupció els ha traçat un mapa xuclador del que no poden sortir si no emigren. La vida de la dona no té valor, com no en té (o no en tenia) a la Xina. Tampoc a l’Àfrica, a Mèxic, a Colòmbia i bona part de l’Amèrica del sud.

            Vet aquí l’estranya evolució del món i dels seus déus directors: no tenim la llibertat de néixer on voldríem; de triar-nos la cara i el cos; de ser homes o dones. No sé si és el càstig original o l’experiment fallat. Per molt que viatgi o llegeixi no ho sabré mai. Però m’ho penso.

*

Foto d’agència.

SEXE, ALEGRIA I FEMINISME

SEXE, ALEGRIA I FEMINISME
*
21-1-13
*
Les tres mosquetes de la publicitat per a rucs es retraten al Punt/Avui amb les calcetes a mitja cama i fent com que es tapen el parrús. És l’entrevista de contraportada, on Gemma Busquets els pregunta: “En una de les cançons dieu: “Sóc víctima de les escenes de sexe on els dos es corren (1) alhora. “¿Lletres de rebel:lió feminista?”
            Responen: “ No pretenem fer reflexió, volem crear a partir de les coses que ens passen cada dia: del que pensem quan som al metro o quan fem pipí (...)”
            No sé per què van fer retirar el cartell del Carnaval de Reus: ¿no era una reivindicació feminista?
            I  la panxona de les Shakires i artistes de torn, amb home nu incorporat... ¿no és una vindicació de feminisme?
            I tant. És el que vol la majoria –dones i homes-, que la revolució feminista es quedi només en mostrar les calcetes, el parrús, la panxa, els pits i fer pipí. Aquí s’acaba la contribució de la dona, objecte voluntari per fer trempar homes i dones. També en literatura, no ens ho deixéssim pas.
            Alegria, que la crisi demana Lolites i Lolasses. A viure, abans que se’ns mengin els cucs.
            *
(1) Em penso que és més propi dir ‘S’escorren’. Agraeixo aclariments.
*
El rapte de les sabines. P. P. Rubens