PARADISOS PERDUTS

PARADISOS PERDUTS

*

30-9-12

*

¿Qui no ha perdut un paradís?

      Sense voler-ho ni tenir-ne cap culpa, venim al món havent perdut el gran paradís, l’original, aquell que només va habitar la primera parella de la Humanitat un poc temps, com si hi haguessin anat de vacances i prou. Els descendents patim la venjança refinada que és la vida, amb resultat de mort. Paraula de Déu.

      Resulta que de petits paradisos n’hi ha: fiscals, amorosos, paisatgístics. Però són fràgils i temporals i només a l’abast d’uns privilegiats. La resta, les passa magres, suburbials i afamades.

      Per sort, un Marx irònic fa reflexions sobre aquestes i altres coses i, agut i incisiu, ens incita a somriure per pal·liar un tant els efectes de la venjança original. Però això he emmarcat la seva figura, I el Paradís Perdut a terra, sense que Milton tampoc en tingui cap culpa, perquè ell també va sofrir la venjança original i refinada. Com tots nosaltres.

      Hem perdut setembre, ja. ¿El tornarem a viure?

*

Collage postal d’OX.

ESMOLEM LES EINES

ESMOLEM LES EINES

*

26-9-12

*

Ja som al refugi d’hivern, a la casa que m’ha vist néixer. Com era d’esperar, els problemes de l’ordinador han fet acte de presència. Penso que, com els anglesos, tenim petits elfs de la llar que ens  esperen per fer-nos la punyeta. Per això els antics romans tenien tots a les seves cases uns petits altarets dits arules, on oferien alguna fruiteta, verdura o poca coseta, per tal d’acontentar els deuets domèstics i que els deixessin en pau. La saviesa ve de lluny i val més tenir-la en compte, per si de cas.

      Les eines de l’escriptor sempre han d’estar ben esmolades, sigui a mà o pagant el Pep, com jo he de fer perquè no en sé més. Les paraules han de sortir precises, en so de pau o de guerra, segons correspongui al moment. Des que hem descobert la 13, anem com esperitats. Fa pocs dies hi sortia una víbria verinosa parenta de militars que, amb uns ulls que li botien, assegurava que l’Exèrcit està facultat per la Constitució per intervenir quan calgui a Catalunya, que vol dir, ben interpretat pel televident català, quan els surti dels pebrots. Ai, la paraula esmolada, ai els bisbes...

      Jo estimo els percebes, que també tenen bon bec esmolat. La meva mare en comprava, però s’han tornat prohibitius. M’agraden però me n’estic. Ara bé, com a símbol em valen: arrapats a les roques més perilloses dels mars embravits, resisteixen els embats i les temptatives de desarrelament. Com haurem de fer nosaltres. Com ja anem fent.

      Editorial Meteora m’anuncia la sortida imminent de “L’agonia de Severià Vargas” en format butxaca, perquè arribi a tothom. Al·leluia si així és. Severià és aventurer, un gallec de casa bona que de nen s’embarca avorrit dels franquistes i es busca la vida fent de tot i donant gairebé la volta al món en vaixells distints, fins recalar en una cova de la costa de Tarragona, a la platja que hi ha just sota el Balcó, i allà viu amb una certa comoditat de vida, la dels desarrelats que troben un niu per als seus últims anys. Jo diria que és un percebe que no han pogut vèncer. Severià no mor, perquè tots els mars, i sobretot els descrits pel gran Alvaro Cunqueiro, guarden els seus secrets que jo em crec, com a bona celta que sóc per la meitat de la meva herència genètica.

      Esmoleu fi, doncs, escriptors, periodistes i consumidors de percebes.

*

Collage d’OX.

TRÀNSIT

24-9-12

*

TRÀNSIT

*

Demà a primera hora deixarem la muntanya i baixarem a la ciutat. El foc a terra s’haurà apagat, les mallerengues i els pardals no trobaran gra a la menjadora, les finestres no mostraran l’anar i venir pausat a l’interior amb el talleret de retalls pels collages, mi les feines de Vicenç entre plantes i arbres i fent bastons de boix i avellaner.

      No he encertat gaire les lectures. No sóc tan benvolent com alguns amics lectors dels blogs. Confio trobar nous i vells tresors literaris per passar les vetlles d’hivern.

      He esperant en va sentir caure la pluja a les teules mentre era al llit. Ni gota. Torno amb l’ànima eixuta, amb fam d’aigua, com els boscos. Sort que la intensa boira amanyaga els sectors alts de la muntanya. Però avui el vent castiga de nou.

      No m’espanta l’expectació política, l’atmosfera creada a partir del 12. Però em revolten les mentides feridores de tants espanyols amb privilegi d’opinió a televisió i premsa. Molts es diuen cristians, doble mentida. Aleksander Nevskij, l’heroi del segle XIII, es va estimar més posar el seu poble sota l’advocació dels tàrtars que del Papa guerrer que pretenia conquerir Rússia: l’argument era que els tàrtars preservarien més les essències i caràcters de Rússia que no pas els catòlics. Prokofiev li va dedicar una esplèndida cantata que, en origen, va servir de banda sonora per a la pel·lícula d’Eisenstein, del mateix títol. ¿Qui vetllarà, doncs, per nosaltres?

      Les armes s’alcen aviat en mans dels poderosos, religiosos o no. Som poble reduït i feble, però que vol fer del seu territori una nació pròspera. No tenim exèrcit, però el poble catòlic invoca sovint el “Señor Dios de los ejércitos”, i al nostre voltant la mala fe es desferma en baves bilioses. Tornaré al nostre refugi d’hivern sense perdre l’esperança de la terra promesa.

*

Collage d’OX per a Autobiografia.

TARDOR, ¿HO PODREM RESISTIR?

*

TARDOR, ¿HO PODREM RESISTIR?

*

21-9-12

*

Avui comença la tardor tradicional. És també dia cap-i-cua i, a més, sant Jonàs, el que va viure tres dies al ventre de la balena dedicat a estudis interiors; com que era indigest, com tots els profetes, la balena el va escopir a la platja, viu. ¿Ho podrem resistir?

Celebro la tardor. Des de dilluns som dins de la boira, i avui espessa i mandrosament plujosa. Sento el clop-clop de les gotes d’aigua sobre la llosa còncava de sota la finestra. Un altre compàs de dia. Placidesa.

Per continuar o acabar la sèrie d’objectes càlids a Mont-ral, avui dedico el post a la fusta. Noble ofici, el de fuster, exercit pel líder cristià fins als seus 30 anys, si fa no fa. Pobres mans i peus, clavats precisament a la fusta.

Recordem aquella dita d’infants: “Sant Josep era fuster / jo també./ Va fer un banc / jo també...”, i així fins caure en l’última parada, on et comparen amb un porc. Aquest de la fotografia és el banc de fuster del meu sogre. Peça magnífica, contundent, pesant, que vam fer transportar aquí dalt des de Tarragona, on algú la desava. Vicenç pare tenia un taller al carrer de la Merceria, que desemboca a les escales de la catedral. Havien fet allà peces notables: fusteria de nobles cases, arcs de festa per adornar el carrer... La guerra tot ho va trastocar i l’home, en acabar la revolta, va fer de treballador de confiança a la casa Muller, la que feia o fa el vi pontifici, d’aquí el títol nobiliari. Les grans empreses vinícoles de Tarragona ara només són record nostàlgic d’olor vermella i blanca. Al costat del banc hi veureu una portadora, símbol de verema, peus i mans vermells, també.

Uns quants dels ribots que el fuster conservava, ara són a prestatges diversos de la casa. Ribot de múltiples significats: cognom, si, però també “passar el ribot”. Aquesta era una expressió que es va fer servir molt quan ens laminaven una rere l’altra les propostes d’Estatut. Passada de ribot i cada vegada s’aprimava més fins perdre tota consistència. El ribot avui es ven fins i tot a les cases d’antiquaris. Té un valor. Però el ribotatge continuat que sofreix el poble de Catalunya a cada pas que intenta donar, ens converteix en transparents fins a la desaparició. Al magnífic llibre-catàleg “L’expressió permanent”, sobre l’obra de Sefa Ferré, de Reus, i bellament escrit per Eugeni Perea, de Riudoms, diu Sefa: “La vida és una immensa fatalitat per passar després a no sé què.” Coincideix amb la meva definició: “La vida és una venjança refinada amb resultat de mort.” Si a sobre, mentre vivim, ens passen el ribot sense detura, ¿HO PODREM RESISTIR?

*

Fotos D’OX a Mont-ral.

SETEMBRE AMB PA I BRASES

SETEMBRE AMB PA I BRASES


*

20-9-12

*

Primer de tot el pa: que no falti a taula, a casa, al forn. Simbòlic, saborós, necessari, multiforme. A Mont-ral no hi ha botigues, s’ha de sortir del poble per comprar qualsevol cosa. Però hi ha un forn important amb botiga petita. Ofereix el pa en la daurada benedicció de cada dia. S’hi couen també coques delicioses, salades i dolces, i les famoses magdalenes, presents a moltes botigues de les nostres comarques. Lloc càlid i nutrici, de converses i somriures, aquest. Com tot aquí, acabant setembre tanca excepte els caps de setmana; es reclou en ell mateix, cor ardent d’un hivern dur. Dissabte comprarem les últimes coques d’espinacs i direm adéu.

Al Racó de Mont-ral hi anem sovint a dinar. Al setembre plau acostar-se a les brases, tribuna que domina el local, convoca a taula i atreu la mirada mentre es conversa de la inevitable, aquí, acció del temps: “no plou, fa mestral, mireu quina boira.” La boira, espessa, puja de la Serra del Pou i de La Mussara i aïlla El Racó, elevat i obert a tots els vents de la rosa. Hi ha cuina saborosa, aquí. Excel•lent escudella que fa la Maria i gustosíssima brasa. “No cal que posis pa, Joan”, diem. “¡I tant, que sí! ¿que seria una taula sense pa?”, i ve la cistella, i en mengem. Jo me’l suco al vi negre, combrego amb les dues espècies. A vegades Joan ens porta pa sucat amb vi bullit i sucre pel damunt. Aquí som criatures de nou. Els comensals parlem entre nosaltres i ens passem el diari del dia. Avui direm adéu fins l’estiu vinent.

Són refugis càlids. Durant el suau hivern vora mar pensarem l’aspre hivern de muntanya, on hi haurà aquests dos cors, sempre oberts als bàsics i riquíssims productes de la terra.

*

Fotos d’OX

SETEMBRE CÀLID

*

17, i sant Ferriol, el del concertino i el flabiol, que fa la cançó. Ens llevem dins la boira espessa i tèbia: no es veu res, silenci total, flotem.

      Se m’ocorre fer el retrat de part dels tupins de la casa. Els relaciono amb els colors, la utilitat i la història. També perquè he visitat el blog de EN BLAU, una experta en bella ceràmica, artista creadora.

      La ceràmica relacionada amb el foc i els aliments: tupina, llard, oli, mel, beguda... Un gerro que em va regalar un antic pretendent; tupinets trobats en restes de velles masies enrunades; càntirs nous i recipients de licor no tan vells. El foc va coure els estris i els estris (no tots) el menjar.

      ¿Heu llegit Prudenci Bertrana, un dels millors escriptors que hem tingut? Bon exercici, a fe. Dins del llibre “Proses bàrbares”  hi ha un relat de les “Masies tràgiques”. Un bon prosista ha de saber encomanar el clima. Jo no voldria que cap d’aquests tupins provingués d’una masia tràgica com ell les descriu. En tenim moltes pels camins que fem. La Mussara mateix n’és un gran exemple. Aquí no passa com a França, que sap tenir cura del seu territori. Tot al voltant de Mont-ral és ple de ruïnes, d’històries perdudes, totes amb nom i cognoms. Un escriptor per força ha de saber recrear la vida que hi va haver un dia. Josep Gironès, de La Fatarella, ho ha fet en diversos llibres i amb mestria i domini del territori.

      El color dels tupins és de terra encesa, de fruita madura com pertoca al setembre. Alguns conserven restes fumades. ¿Quines mans els van fer servir? Ara són només companyia i els escriptors els retornem la vida.

*

 

FOCS DE SETEMBRE

FOCS DE SETEMBRE

*

16-9-12

*

Mig setembre d’un estiu pesat que no vol marxar, hoste ja no desitjat que alguns voldríem lluny, encara que ell es pren uns dies més que potser s’allargaran encara. El món és casa nostra, també en som hostes i pel que vaig en els meus anys, tampoc li som gaire grats. Relativitat.

      Hem pogut encendre el foc a terra molt pocs dies, i teníem la llenya fragant de ginebró preparada. La casa pren una altra olor, ancestral, que en pensament ens traslladaria al temps de coves i refugis: fum de llenya. Dones i homes hem procurat fer habitable el lloc més inhòspit. Quan veig els grans pins tombats pel vent, que deixen una immensa boca oberta entre arrels i pedra, penso que en cas d’extrema necessitat encara m’hi podria refugiar sota, coberta amb branques.

      Ahir vam recórrer el Camí de les Guineus, segons la nostra particular toponímia. Atents a la més petita remor. No entenc qui va pel bosc amb auriculars. Altra cosa és si corre mecànicament per exercici. El bosc, a finals d’estiu és silenci. La natura es recull, es torna més fosca, ja no hi ha flors ni se senten ocells. I tant de temps sense pluja, l’herba també és seca i fosca. Però, alerta, que les baies vermelles de l’arç blanc i de les gavarreres encenen l’eixutesa. I els deliciosos tons del bruc l’amoroseixen. Atenció al finíssim piu del pit-roig. Alguna mallerenga es deixa sentir. Hi ha un cruixits entre el brancam. Finalment, un falcó crida molt a prop nostre, coberts de vegetació com estem. Recolliment. S’ha acabat la feina primaveral i esplèndida. Ja més a prop del poble, veiem la polseguera de plegar avellanes amb aspiradors. N’és el temps, aquí. Fruit de belles tonalitats també ocres i daurades, com els camps ja llaurats. Requisit de llarga durada per torrat o trencar les llargues vetlles d’hivern. Ja arriba la tardor i s’encenen les brases, que no sé si seran les que volia Ventura Gassol o les que només contemplarem nosaltres entre escriure i llegir.

*

Llar de foc de casa a Mont-ral, portada de la casa de Rubí, feta construir pels avis.

Branca d’arç blanc.