EL BELL AMOR

EL BELL AMOR

*

31-5-12

*

La meva “abuela” materna, gallega de A Estrada, es deia María del Amor Hermoso Herrero Besada. Amb aquest nom sol ja en sortiria una novel·la. Va ser premi extraordinari de piano al Conservatori de Santiago de Compostela, i sabia tocar l’harmònium, cosa que també he heretat jo. No l’harmònium, però si nocions de fer anar peus i mans.

            El Calendari del Pagès diu que el mes de maig és consagrat a Maria, Mare del Bell Amor, i pel dia d’avui proposa La Visitació de la Mare de Déu. Fa pocs dies ho posava jo al blog, esmentat aquesta visita a Isabel i la mudesa de Zacaries, el seu home, per haver xerrat més del compte. Siguem creients o no, santorals i mitologies fonamenten el temari de l’escriptor i alimenten la seva imaginació.

            A l'amor total em referia en el post d’ahir, no perquè els amants del jardí fossin més o menys devots, sinó perquè l’ambient d’aquest mes porta la florida exuberant del món vegetal i de la majoria de l’animal. Les flors no són altra cosa que aparells sexuals disposats a rebre fecundació. Penso que poca gent les deu considerar des d’aquest punt de vista, però resulta que és el real. Tendim a lloar la puresa del lliri quan s’exhibeix en tot el seu natural reproductiu. Amb aquesta reflexió ens hauríem d’adonar de com fem servir de malament la paraula amor; quin sentit pejoratiu donem a l’aparellament (aquell que toca a la ‘clase de tropa’ que us deia), i quin sentit virginal i innocent a les flors, que només es deleixen i competeixen per ser fecundades. Ja que, per sobre de tot, volem que imperi la bellesa,  atribuïm-li també la saviesa que la creació expressa dels de l’inici dels temps.

*

Collage d’OX

L'AMOR ES DESMAIA AL JARDÍ

30-5-12

*

L’AMOR ES DESMAIA AL JARDÍ

*

Com que demà és el dia del Bell Amor, s’asseuran al jardí després d’haver-se refrescat els peus descalços per l’herba tendra: és primavera i cap al tard. La merla amorosirà la volta del jardí: xiprers, pins, alzines, roure i una reverberant prunera japonesa, del color de la seda granat.

            S’estiraran a l’herba i veuran com el pit-roig se’ls acosta, encuriosit i encara sense plomes vermelles, que és aviat. Quan arribin els besos, l’últim sol entrarà de biaix i els encendrà la pell després d’haver passat per les petites orquídies silvestres. Ella farà una corona de vincapervinques per al front estimat, perquè els blaus ja es desmaien, com l’amor dels últims dies de maig.

*

Foto composició d’OX

CUNARDERS

                                                                             

La moda també evoluciona a bord.

28-5-12                                                     El Berengaria

*

CUNARDERS

*

Aquest any que es recorda amb esgarrifança la tragèdia del Titànic, penso que és just retre homenatge a la companyia a la que els armadors del Titànic volien prendre el rècord de velocitat oceànica: la naviliera Cunard, que encara conserva la cinta blava distintiva que mai ningú no ha pogut superar. Cal recordar també que el primer vaixell que va recollir els nàufrags del Titànic va ser el Carpathia, de la mateixa companyia.

            Tinc a casa diverses publicacions de la casa Cunard, perquè el meu avi Gustau va ser uns anys consignatari de vaixells. M’agrada sobretot rellegir el gran catàleg d’aniversari que la casa titulava: “CUNARD - Birthday Number – July 4th  1840-1929”. La portada és la primera de les fotografies d’avui. Història, detalls, anuncis, col·laboracions. És una joia. El fundador, Samuel Cunard, fill d’Abraham, provenia d’una família de quàquers que havien emigrat a Filadelfia el s. XVII; Samuel va néixer a Halifax, Nova Escòcia, el 1787. Només cal veure l’edifici imponent de les oficines a Nova York per comprovar que el fill dels emigrants havia fet fortuna.

            A casa, de petita, m’havia entretingut molt fullejant aquestes publicacions sota la taula del menjador i somiant viatges. La paraula Cunard la portava enganxada a la memòria fins que vam travessar l’Atlàntic a bord del Queen Elizabeth II. I després encara més, no cal dir-ho.

            Entre els que van escriure a bord dels vaixells de Cunard hi ha W.M. Thackeray que, a “On Ribbons”, descriu la gran i fosca tempesta que van passar mentre viatjava a bord del Canada. I Ch. Dickens, passatger del Britannia que, a “American Notes”, s’entreté a observar divertit la inclinació d’ampolles i gots i el rodolar de les taronges a compàs del camí que feia l’embarcació.

            Amb rècord de velocitat o sense, us desitjo a tots algun viatge per mar en les vostres vides. Per escriure en les immensitats. Per tocar les estrelles en la negra nit que pots veure sencera. Per sentir-te tan poca cosa a mercè d’un element que coneixem molt poc quan ens pensem que ho dominem tot.

*

Fotografies d’arxiu familiar.

"REGA ALLÒ QUE ÉS ÀRID"

27-5-12

*

“REGA ALLÒ QUE ÉS ÀRID”

*

Escoltar cant gregorià autèntic, ressons greus que omplen voltes de pedra amb compassos pausats i plens de sentit, és un plaer que, malauradament, queda sepultat per la cultura dels sorolls desmesurats, malalts com estem a causa dels decibels agressius.

            Com que avui és la festa de la saviesa, ignorada per tots aquells que ni saben que tenen arrels, proposo que escoltem la seqüència del dia: “Veni Sancte Spiritus” (no la confongueu amb el “Veni Creator Spiritus).  La seqüència de què parlo té una lletra preciosa i la seva composició s’atribueix, entre dos rivals més, a Stephen Laughton (1150-1228), arquebisbe de Canterbury. L’he sentida cantar pels benedictins de l’abadia de Solesmes. Aquesta abadia, que pertany a Le Mans, és la conservadora del cant gregorià genuí des dels segles V i VI fins als nostres dies. Però, per exemple, a l’interior del monestir de Poblet, el cant profund i ondulat també us transportarà en el temps i no precisament al passat, sinó també al futur, en un desig del que podria ser la bellesa sostinguda i creadora.

            “Renta allò que és sòrdid;

            “rega allò que és àrid;

            “sana el que és malalt.”

*

Collage d'OX (Sèrie últimes llums)

HOMOSEXUALS

25-5-12

*

HOMOSEXUALS

*

“La Iglesia madrileña apoya al obispo que atacó a los homosexuales en una homilía”, llegeixo a La Vanguardia del dia 20 de maig. Ja havíem llegit la inventiva del bisbe Juan Antonio Reig Pla així que la va dir. L’Església madrilenya ve a reblar el clau. Interpretacions:

            A Mateu 19,12 diu Jesús: “Hi ha qui no es pot casar perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d’altres, els homes els n’han fet incapaços; però n’hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre que ho comprengui.” (Bíblia Catalana Interconfessional). Al Nuevo Testamento de l’edició Herder, ecumènica, a proposta de la Comunitat de Taizé llegim: “La Castidad voluntaria- Mateo 19,12: “Porque hay incapacitados para el matrimonio que nacieron así del seno materno; y hay incapacitados a quienes así los hicieron los hombres; y hay incapacitados que ellos mismos se hicieron así por el reino de los cielos. El que sea capaz de aceptar esto, que lo acepte.” A la versió de la BAC, de Bover-Cantera, s’hi llegeix: “Matrimonio y virginidad. Mateo 19, 12: Porque hay eunucos que así nacieron desde el seno de su madre, y hay eunucos que lo son por obra de los hombres, y hay eunucos que a sí mismos se hicieron tales por razón del reino de los cielos. Quien sea capaz de comprender, comprenda.”

            És evident que Jesús no condemna de cap manera els homosexuals, sinó que n’explica les diverses procedències. Ara bé, els intèrprets han enfosquit la qüestió. Eunuc vol dir castrat. Resultaria, de la versió de la BAC (Biblioteca de Autores Cristianos), que els que elegeixen la virginitat són castrats. O que són incapaços pel matrimoni i la castedat (incompatible), segons Herder. La versió més estranya és la de la Interconfessional, que diu que n’hi ha que no es poden casar perquè han nascut així del ventre de sa mare. ¿Com? En tots tres casos, la virginitat i la castedat que s’intenten  reivindicar en surten malparades. Jo, si fos dels que les han elegit com a forma de viure o devoció, m’ho faria mirar. ‘Hi ha qui renuncia a casar-se per causa del regne del cel o de los cielos.’ ¿Vol dir que els casats no tenen accés al regne? Ja sé que ara simplifico, i que certa secta dominant avalaria aquesta simplificació, perquè la predica. Però una sola cosa és certa: els homosexuals són innocents i no mereixen l’infern a què els vol abocar el bisbe i tots els que hi combreguen.

*

Collage postal d’OX

L'HORA DELS PIRÒMANS

24-5-12

*

Si El Corte Inglés diu que és estiu, ja hi podem pujar de peus. I fa dies que a l’arena de la platja hi ha escrit ‘temps d’estiu’ en alguns anuncis i determinades televisions. També s’hi pot llegir “summertime”.

            Em resistia a creure que algú ens hagués tallat la primavera, però m’he de rendir a l’evidència. Ahir, a Mont-ral, 880 metres d’alçada, estàvem a 31 graus. No s’havia vist cosa igual, deien. Ni maig ni raig que valguin. M’informava l’amiga Maria que el mestralot que allà domina els havia pres els geranis de les torretes, planta i terra inclosa, però no la torreta, que estava subjecta. A la carretera, el vent havia tombat arbres, com aquí a la ciutat. Temps ideal, doncs, per al piròman vocacional que es frega les mans amb delectació.

            Em resistia a creure que algú ens hagués tallat la primavera, però m’he de rendir a l’evidència, i em repeteixo, perquè els fets necessiten les mateixes paraules: un periodista em va trucar perquè volen fer un reportatge del col·legi que porta el meu nom, que finalment obliguen a plegar. El mestralot de la mala política s’emporta els brots tendres d’una escola de pàrvuls que volia créixer. Els piròmans vocacionals ja fa temps que es freguen les mans.

*

Quadre de Nikolai Kalmakov (1913)

QUINTINA LA AMARGÁ

23-5-12

*

“QUINTINA LA AMARGÁ”

*

“Quintín el amargao” (1951) és una pel·lícula de Luís Buñuel (Calanda 1900/Mèxic 1983). Quan jo era nena i algú feia mala cara sentia aquella expressió: “sembles Quintín el amargao”, i després ja se’n va perdre el costum.

            Quintina la amargá és una dona que, tot i manar molt i fer instal·lar banderes totes amb el mateix dibuix, no vol que altres que no siguin ella facin voleiar banderes diverses d’un lloc a l’altre i pels quatre cantons, cosa que donaria alegria i vistositat a la pàtria de cor eixut que blasmaven des del Cid Campeador a Rosalía de Castro.

            Quintina l’amargá no és guapa, però això no té importància perquè el poder és millor que la bellesa, i ella porta tot el cos llepat per la llengua de Cervantes. Quintina dorm amb llençols ratllats vermell i grocs però dels de la ratlla ampla; el cobrellit és brodat de seda, també ‘roja y gualda’, que provoca somnis orgiàstics.

            Els somnis i desigs de Quintina la amargá són esprémer aranges sobre els ulls de la bona gent que s’entesta a veure EL PARTIT, perquè EL PARTIT no és el seu, i Quintina la amargá només sap veure la palla (ella en menja) a l’ull dels altres, i no la biga al seu.  

*

Collage postal d’OX