RECURSOS

30-11-11


*

RECURSOS

*

Ahir escrivia que haver fet estudis diversos proveeix també de recursos amplis per fer-los servir quan els necessitem. Per exemple, dibuix i pintura. L’últim post de El Porquet de sant Antoni ens ofereix un viatge comparatiu pels Pallars; diu que el continuarà. Una de les imatges que posa mostren una vella i entranyable casa d’Alòs d’Isil. De seguida vaig pensar en el meu bloc de dibuix. Dels dies que jo anava amb l’ampolleta de tinta xinesa i un escuradents pla dibuixant per aquests móns de Déu. Aprofitava doblement el viatge, perquè de fotografies també en fèiem. El Porquet m’ha fet reviure els dies lleugers.

Aquest dibuix correspon a la Vall d’Aran, concretament a Arròs i Vila. És del 1959 i corríem per les muntanyes en viatge de noces: nosaltres, els llibres, les muntanyes i una fonda que encara hi és, casa Dedieu, a Aubert, on ens atenien com si fóssim de la casa perquè no hi havia altres hostes el mes de juny. Mig paradís, com aquells que exclamen ¡això és mitja vida!

*

Dibuix d’OX

PUNT D'OMBRA

PUNT D’OMBRA


*

29-11-11

*

Com que em sento amarga, em cal un contrast amb temps amables. Per exemple, quan feia punt d’ombra, conegut per les nostres cosidores com “punt de sombra”.

Eren els dies que feia els cursos superiors al Conservatori; piano, història de la música, harmonia... Matins d’estudi i exercicis i tardes plàcides de braser i gat a la falda, al costat de la iaia. El punt d’ombra consisteix a omplir el dibuix marcat en roba fina, batista, organdí i similars, amb fils de colors vius per l’inrevés. Llavors el color de sota clareja pel dret i transparenta belleses benignes, potser per algun llençol de nuviatge, per exemple. A més dels intel·lectuals, em van ensenyar molts treballs manuals, un tresor de recursos.

En el sentit social, n’hi ha que també treballen a l’ombra i amb resultats molt diversos: des de la bona gent anònima fins els mafiosos depredadors. No sé si els anònims poden considerar grat el seu treball; qui no en té, de feina, sí que el consideraria atractiu; al cap del dia dormiran, si poden, als seus llençols eixugats al celobert i amb olor de suavitzant. Però els llençols dels mafiosos no són així: fàcilment els trobaríem tacats de sang, i segurament aquesta sang és la que us penseu.

*

Brodat de coixinera d’OX.

RILKE I EL CALAIX DE LES RANDES

26-11-11


*

RILKE I EL CALAIX DE LES RANDES

*

Avui em plau copiar un fragment que sempre m’ha acompanyat i confortat. L’atenció, observació i imaginació de l’infant Rainer Maria, al costat de la seva mare, són un model per als escriptors exigents.

“Anem a veure què hi trobem, Malte?”, deia la mare tota contenta davant del calaixos del seu costurer. No podia ni desembolicar el paper de seda, sempre ho havia de fer jo. Però jo també m’engrescava quan apareixien les randes. Estaven enrotllades en un cilindre de fusta, que ni es veia de tantes randes que hi havia. I llavors les desenrotllàvem i vèiem com els dibuixos es desplegaven, i ens espantàvem una mica cada vegada que una tira de randes s’acabava. S’acabaven tan de sobte! De primer venien puntes de labor italianes, peces rudes, de fils tibats, en les quals tot es repetia amb la mateixa nitidesa que als horts dels pagesos. Després, tot d’un plegat, un feix sencer de les nostres mirades quedava captivat per les fines puntes venecianes, com si fossin claustres o presons. Però l’espai tornava a obrir-se i enllà vèiem jardins que es tornaven més i enllà vèiem jardins que es tornaven més i més artificials fins que als ulls tot es feia atapeït i tebi com un hivernacle: plantes fastuoses que desconeixíem, estenien fulles gegantines; uns sarments s’entortolligaven com amb vertigen i els capolls badats dels ‘points d’Alençon’ ho enterbolien tot amb el seu pol·len. De sobte, confosos i esgotats, entràvem en el llarg caminal de les ‘Valenciennes’, i era l’hivern, a l’alba i amb rosada. I ens ficàvem entre els matolls nevats de les ‘Bince’ i arribàvem a llocs on encara no hi havia estat ningú; les branques es vinclaven d’una manera tan estranya que bé hi podia haver una tomba a sota, però això ens ho amagàvem l’un a l’altra. El fred ens estrenyia més i més, i per fi, quan arribaven les estretes, finíssimes puntes de boixet, la mamà deia: “Oh!, ara ens entraran als ulls cristall de neu!”, i així era, perquè sentíem molta calor a dintre.

“Sospiràvem tots dos quan havíem de tornar a enrotllar les puntes. Era una feina pesada, però no l’hauríem encomanat pas a ningú. “

*

De “Els quaderns de Malte”, de Rainer Maria Rilke. (Proa 1981). Traducció de Jordi Llovet.

NATURA DOLÇA

25-11-11


*

NATURA DOLÇA

*

En temps d’amargors per a una gran majoria, convé amor. Amoroses són les mans que es disposen a preparar, a veure, ¿què prepararíeu amb aquests ingredients? ¿O prenent aquests ingredients com a base? Crema, menjar blanc, pastís d’ametlles, cobertura per a un bescuit... No oblideu l’anís estrellat, que ve de l’arbre badiana. Si us estimeu més un altre gust anisat, hi podeu posar matafaluga. La meva mare feia castanyes amb anís estrellat. Antigament es venien unes ampolles de coll llarg, on l’anís estrellat es ramificava amb cristalls de sucre dins, talment un vaixell en una ampolla.

El record és dolç i els temps aquells –vaig néixer el trenta sis- eren magres. La vibració de les bombes en caure havia malmès uns plats blaus que hi havia a la lleixa de la campana. Però jo recordo la il·lusió de la mare quan feia les castanyes. I l’olor de la cuina, amb els farbalans de quadrets vermells capçats de cua de rata. I, encara, la gran cuina de ferro que escalfava els hiverns glaçats de postguerra. Al forn es preparava la greixonera per ficar-hi el galldindi de Nadal, ben arrebossat de llard. Ni Proust té el nas tan fi com el meu per recordar les olors.

Però el que deia: mató de monja en els seus motlles de terrissa, crema en una plata, la canyella que xuclàvem un cop cuita. El paper que havia contingut el pastís, i que escuràvem amb una cullereta. Temps duríssims, però aquelles olors... i les mans que les feien possibles... han quedat per sempre a la memòria dels meus dies, per això ara, encara que no glaci, que unes mans estimades amoroseixin el cor dels infants. A cada cuina.

*

Natura dolça, d’OX

TEMPS DE CASTANYOTS

24-11-11



*

El 1927, el pintor costumista barceloní Lluís Macaya (1888-1953) va dibuixar aquesta portada per a la revista Llegiu-me. El color blau suggereix el fred que ara no fa, i la llum del fanalet, viva, escalfa la mirada i ageganta l’ombra de la castanyera a la paret, preparant la paperina i esperant que arribi algun client benèvol. El sant de la façana, impassible.

Som al 2011 i la castanya que ens espera no cabrà en tot el carrer, en tota la ciutat ni en tot el país. No és calenta, que és freda, glaçada, gela el cor d’homes i dones. Sento empatia per tots aquells que pateixen la ineptitud dels governs. La castanya no és per a tots, perquè avui encara ballen sous d’enveja als diaris. Per això s’han barallat els candidats i per això es fusionen les caixes, perquè només un reflex del que és el seu sou pugui lluir davant dels ulls dels famolencs. I no faig demamgògia.

Els sants, mentrestant, de pedra picada.

*

AMORS COVARDS

23-11-11


*

AMORS COVARDS

*

Al post d’ahir vaig dir que d’amors en parlaria en altra ocasió. Ho faig ara.

La història romana de santa Cecília explica que la noia, de casa noble, festejava amb un ben plantat Valerià, amb qui es va casar amb consentiment i alegria de tots. La nit de noces, ja sols a la cambra, Cecília li va dir al pobre mosso que ella era verge, que un àngel del senyor la guardava i que no la podia tocar mai com a esposa. No va ser Valerià, qui la va matar, i la història continua.

Com a referent masculí tenim el veneradíssim sant Aleix. Aquest individu es casa amb una bona i noble noia i la mateixa nit de noces, abans de consumar res, fuig de la casa i ja no l’han vist més. No el veuen perquè fa penitència, es vesteix de pobre i demana almoina, fins arribar a casa seva, on viu a sota l’escala, ningú el reconeix, li fan caritat i, quan mor, li troben un paper dient que és ell.

Grans enamorats, com hi ha món. No s’atreveixen a fer un pacte previ, enganyen la parella, la deixen en un estat que la pobra dona d’Aleix no sap si és soltera, casada o viuda, i a sobre els fan sants. Sort que “de diners i santedat, la meitat de la meitat.”

*

Collage postal d’OX

MÚSICS, POETES, CECS I ENAMORATS

MÚSICS, POETES, CECS I ENAMORATS


*

22-11-11

*

Orgues, llaüts i roses són els ornaments que acompanyen la jove Cecília.

Avui és la meva patrona, Cecília, recordada també per poetes i cecs, ens diuen els costums. Jo hi afegiria que enamorats també. Cecília se la sol representar o bé tocant un instrument musical, que no és pas el llaüt, o bé a terra amb el cap tallat a causa d’haver-se professat verge en temps de persecució cristiana. La seva llegenda és molt romàntica, amb enamorat i nit de noces inclosa, coronats tots dos de lliris i roses per un àngel i morts en olor de joventut, mai més ben dit.

Cecília reuneix tots els atractius perquè músics, poetes, cecs i amants la venerin. ¿Que devem tenir en comú? Sóc música i poeta, reuneixo dos elements. Cega en el sentit material no en sóc, però en el simbòlic, segurament els meus ulls encara no han captat tota la saviesa, la bellesa, la maldat o l’experiència de la Terra. He llegit molt llibres, però sóc cega a tots els que mai podré llegir. Tampoc ambiciono tota aquesta visió amplíssima, perquè segurament m’espantaria. De l’amor en parlarem un altre dia.

Al final, sembla ser que la preciosa Cecília és una llegenda, i que només va existir el seu estimat. Però tota la força de l’imaginari popular en va crear una tendra i bellíssima figura que mai no deixarem d’admirar i a qui demanaré lleugeresa per tocar el piano. Demà potser li dedicaré el vals de Ravel “Je te veux”, i el tocaré a poc a poc, pensant en roses, en poemes i en amor per sobre de maquinacions polítiques.

*

Estampa de la col·lecció d’OX