NO SOM RES

1-6-11

*

Una noteta al diari ens feia saber que havia mort Leonora Carrington (buscar a Google qui no sàpiga qui era). Una vida llarga i fecunda. Al cel surrealista sigui la bona dona.

Que Leonora em perdoni si la faig servir de model per explicar les mateixes notes repetides fins a la sacietat pels diversos comentaristes que publiquen vides de dones. En un moment del petit article expliquen que "va ser companya amant del pintor Max Ernst i amiga d'André Breton, Salvador Dalí, Joan Miró i Marcel Duchamp". Quin univers més brillant, el dels surrealistes.

Em pregunto si alguna dona seria res si no fos que és amiga-amant-coneguda-companya-etc. d'algun nom que "soni" (millor si és mascle, com al cas que ens ocupa) en el món de l'art, o de l'aristocràcia, o de la "pela".

Noies artistes, poetetes, pintoretes, fotògrafes: si aspireu a ser algú; si voleu inscriure el vostre nom a l'eternitat dels Olimps, afanyeu-vos a buscar, lligar, follar, viure a l'ombra, netejar els calçotets, cuinar o gratar el melic d'algun deuet dels que corren pels harems de Barcelona. Si això no passa, per molt que treballeu el vostre art no valdrà mai res.

*

Composició d'OX

TAL COM SOM

31-5-11

*

S'acaba el mes de maig i continuem igual. Vull dir al país. Els tarragonins som ciutadans de província, com els de Barcelona, Lleida i Girona. El que passa és que la nostra província, la Tarraconense, dominava mitja Hispania en els seus bons temps. Dic que som ciutadans governats per delegats i funcionaris estrangers des del temps dels romans. I això, senyores i senyors, imprimeix caràcter. I tant. Som així i així ens mantenim. Amb el peu de Cèsar que ens trepitja. Vençuts pels estrangers, perquè província ve del llatí "pro vincere" o terra dels vençuts, més o menys. Barcelona també, encara que és menys important que Tarragona. Això en el sentit civil, perquè en el religiós també ens dominen els delegats estrangers. Abans encara Cèsar i el déu eren el mateix, però des que es van descompartir, són dos amos, els que ens sotmeten. I ja dic, estem a finals de maig del 2011 i ningú reacciona. Tenim ànima d'esclaus, i es demostra en les eleccions. Som així.

Pel que fa al fervor blaugrana, penso que si tots els barcelonistes tinguessin un mínim d'esperit català, que els fa bona falta, ja seríem independents de fa temps. Hi ha coses que no lliguen. El que sí que lliga amb els romans i el caràcter que ens van llegar és allò del pa i circ, i cada vegada més: més circ i més esclaus, que aquesta és la intenció dels nostres amos

I encara hi ha qui acampa tan tranquil·let a les places. Així no es fa cap revolució, sinó esbarjo d'aventura a la llum de la lluna. No ens hi encaparrem: vam perdre totes les guerres i les continuarem perdent. Mentrestant, els dinerons són ben guardats i els adolescents fan cues de dos dies- sense anar a classe, amb consentiment de pares i autoritats que haurien d'exigir l'assistència a l'escola-, per comprar les entrades d'un concert qualsevol i enriquir un deuet adolescent. I els adults viatgen i paguen entrades per omplir els estadis. Quina conya, això de la crisi... De diners en sobren, pel que es veu i la realitat demostra. I nosaltres, dels més rucs d'Europa. Sempre sota el peu de Cèsar. Ave.

*

Foto d'OX

30-5-11

*

No sempre és temps de collir taronges, però el cert és que tot l'any se'n troben. Mireu, sinó, la preciositat de taronges que es van aplegar a casa dissabte dia 28.

Les amigues bones lectores i persones entranyables de Sabadell que formen el grup Ex-Libris, van visitar Tarragona, tombar per la ciutat, dinar al Serrallo i trobar-se després a casa per comentar aquest llibre de poemes que és "La taronja a terra". Saludo des d'aquí les que no els va ser possible el viatge. És reconfortant parlar de poesia perquè la poesia té infinitat de camins que arriben des de la vida pròpia a la vida universal. I els temes que es deriven d'un pensament solen ser experiències amenes que ens fan conèixer els distints punts de vista. Poesia no és llegir flors boniques i cels blaus, i això els bons lectors ho saben. Poesia és preguntar-se el per què de moltes coses que no tenen resposta.

Aquestes amigues eixerides ja havien tingut la gentilesa de visitar-me l'any passat i ens ho vam passar celestial bevent xartrès del verd. Ahir va ser cafè i orxata, que feia calor i la gent ja estava prou animada amb la perspectiva del Barça.

Gràcies pel suport i l'alegria, i que llegir us faci sempre felices.

*

Fw: Tot un privilegi!

 

----- Original Message -----

From: Jacqueline

To: Olga Xirinacs

Sent: Sunday, May 29, 2011 1:29 PM

Subject: Tot un privilegi!

Gràcies Olga per la teva invitació. 

Ha sigut un privilegi, de veritat. 

Totes estavem encantades, les que ja et coneixien i les que encara no. A hores d'ara són "fans" teves. 

Gràcies pel berenar i per les dedicatòries entranyables i personalitzades. 

Gràcies al Vicenç per deixar-nos esplaiar a gust i tantes hores seguides.

En fi, un molt bon record!

Una abraçada

Jackie

Post Scriptum: T'enviaré més fotos seleccionades sense inundar-te'n, però per avui... aquesta!

DSC04261

Taronja a terra i tarongines

DESTRUCCIÓ POLÍTICA

28-5-11

*

Durant el terrible tornado que va arrasar l'entorn de La Pobla del Micomet, un fotògraf de premsa espavilat va poder captar la destrossa d'alguns partits polítics, que van resultar xuclats, engolits, destrossats, estellats, rebatuts i escampats a miques per tot el territori.

Els fets van tenir lloc diumenge passat, dia 22, però no hem tingut accés a la fotografia fins el dia d'avui, i encara amb un cert secretisme. Secretisme del tot injustificat, perquè hores d'ara els científics forenses ja han recollit tots els fragments, els han processat i se sap a quines persones pertanyen.

*

Collage d'OX.

PARAULES D'AMOR

27-5-11

*

"¿Adonde te escondiste, Amado? / Como el ciervo huiste / habiéndome herido. / Salí tras ti clamando y eras ido..."

Aquesta és Rosita Ramírez, que escriu des de Florida, USA, l'any 1925 i envia tot el seu amor a Ralph. Aquest Ralph, si jutgem per la cara de Dolorosa de Rosita, ha fugit. Potser és a la guerra. Si fos amb una altra noia Rosita no li hauria enviat el seu amor, penso... però potser ella no ho sap. Som tan innocents, els enamorats, que a vegades ens morim en la més pura ignorància de les maquinacions dels altres.

Rosita havia estat a Alcubilla del Marqués seguint un curs sobre sant Joan de la Creu. Va fer tan seus els poemes del místic, que dins de la seva ànima els recitava dia i nit. Li va molt bé, al posat d'aquesta Rosita desolada, buscar l'Estimat per aquests mons de Déu. A la fotografia recita precisament les paraules que encapçalen aquest post.

He consultat Google, però em surten tantes Rosita Ramírez de tots els països sudamericans que no sé quina quedar-me ni quina pàtria atribuir-li. La postal era dins d'una de les caixes familiars que aquests dies remeno. Us demano que acompanyeu en esperit aquesta amant ferida. Ai, Senyor, com fa patir l'enamorar-se...

*

Composició d'OX

TRISTESA DE LA TARDA

*

26-5-11

*

A vegades els residus omplen tant el petit espai de l'esperit que fan pòsit; dipòsit; la vida hi diposita la seva lletjor i no ens veiem amb força de treure-la. Ja vam gastar energia en desplaçar un barrot i mig, però ve que l'entorn cedeix i arrossega.

Dissabte passat em van atendre a urgències per una crisi d'ansietat, d'angoixa, a causa de contaminació acústica evitable. La bona infermera, el bon metge, comprensius, em van dir que no m'havia pas d'avergonyir del que jo explicava. Els agents de la llei, presents, que podien haver bonament, pacíficament, remeiat la cosa amb un petit gest de bona voluntat, no hi van voler fer res. "Si només us tenim a vosaltres perquè ens protegiu", els anava suplicant jo. No era important per a ells. I què, si es contravenien les Ordenances de Convivència Ciutadana. Vaig arribar a pensar que potser un "bobby" anglès hauria tingut més cura de mi; són més propers. ¿I els nostres governants? Se'n fumen, als seus Olimps. "Em vull morir", li anava dient al metge.

Sóc sòcia d'ACCCA, Associació Catalana contra la Contaminació Acústica. El soroll evitable envaeix la meva intimitat i em fa emmalaltir. Una pindoleta sota la llengua i aprendre a resistir, ja sense forces. I la finestreta es va omplint de llaunes brutes que regalimen la tristesa de la tarda.
*

Foto d'OX