TEMPS D'ESPERAR

*
1-3-11
*
Primer dia de març. Els ulls de la dona enamorada ens diuen que espera alguna cosa en aquest aire de març barrejat de vidre, glaç i intuïció de tendreses encara àcides. Cal esperar. Ella no ensenya el somriure, com no s’acaben d’obrir les flors als arbres de la fruita rosada en terres fredes. Les seves terres d’Escòcia.

Sigui o no sigui Escòcia, l’enamorada espera. Un núvol sedós d’incerteses es fa i es desfà al seu voltant. Al voltant de cadascú de nosaltres hi ha un amor. El que existeix, el que vindrà, el que es va desfer i que sempre subsistirà, tan viu que pot portar aquell plor com de vidres i fulles àcides de la primavera que encara no és. L’amor és la música contínua que no volem deixar esmorteir. No ho volem. Esperem amb els ulls confiats o entelats el moment d’encetar un somriure. A veure si el portarà aquest mes de març.
*
Composició d’OX sobre el retrat de Lady Agnew of Lochnaw, fet per John Singer Sargent.

TATIN

*

28-2-11

*
Placidesa del diumenge. “Febrer, de cap o de cua l’ha de fer”. Per celebrar el quietíssim final de febrer, que no ha fet bona la dita, elaboro una Tatin. Com que havien predit fort vent no he sortit, però no ha arribat ni a brisa. “Fallada”, he dit. El sol entrava ple a la finestra de la cuina de diumenge al matí, quan el dia encara no s’ha tornat trist, cosa que sol passar els diumenges al vespre.

El resultat es pot veure a la fotografia. Sembla ser que els pastissos Tatin es van produir per un error a la cuina, cosa que també passa sovint. Era la cuina de l’Hotel Tatin, a Lamotte-Beuvron, França, el 1889. Benvingut sigui l’error, perquè el pastís és deliciós. Se sol servir acompanyat de crema anglesa però jo faig chantilly, una mica més consistent i igualment deliciós.

Berenem amb els fills que arriben. El mar, pels efectes del cel rogent, que avui no ens porta ni pluja ni vent, es torna el que els poetes clàssics en solen dir de color de vi. Sortim al balcó a contemplar la meravella fugaç: un flonjo núvol rosa enfosqueix el mar i el fa carmesí. L’efecte passa, com totes les coses bones i belles. Però encenem les pantalles i acabem la tarda en un sospir. Diumenge plàcid. La vida senzilla aporta la pau, i el món s’encarrega de la bellesa exterior. Del decorat, vaja.
*
Foto d’OX

L'HORA D'ESTIMAR

*
27-2-11
*
L’hora d’estimar no existeix: sempre és una hora furtiva, sostreta al temps ordinari del dia. Una hora bombolla que conté un paradís i que després desapareix entre el trànsit i els tràfecs.

L’hora d’estimar és íntima. Quan es fa pública atreu totes les mirades, àvides, enyoradisses, i moltes vegades provoca enveja. Per això encara ara sembla poc apropiat per a alguns veure qui s’estima en públic. La gent no suporta bé que els altres siguin feliços i ho demostrin, i els déus se senten provocats pels amors exclusius que no els pertanyen.

Els amants creuen que el seu enamorament serà etern com el mar i extens com el cel. Per això les aigües cobreixen les penes amb colors ben triats, per tal d’irisar la bombolla i amagar la punxada.
*
Foto d’OX

VUIT MICOS

*

26-2-11

*
Seria un bon títol per a un conte i potser l’escriuré. Però només són dues errades al diari, d’aquelles que ens fan somriure i que es produeixen sense voler, no se sap si per part dels autors, dels correctors o de qui pica definitivament la paraula.

La primera és de dimecres passat, 23. Un paràgraf a la “Bústia” deia així: “(...)Ja sé que no és un bon moment econòmic, però la difusió de la nostra cultura mai és una aposta en el vuit.(...)”

Jo no sé si la nostra cultura l’hauria apostat mai al vuit, per allò de “vuits i nous i cartes que no lliguen”. Potser més aviat al tretze, que és un número que m’agrada. Però pensant, pensant, ¿a quin número seria millor apostar la nostra cultura per situar-la guanyadora?

L’altra és de dijous, 24, també a la “Bústia”. “(...) De fet, la solució més democràtica i racional seria convocar un referèndum a cadascuna de les 17 comunitats autònomes i demanar quina vinculació volen tenir amb el regne d’Espanya. Per altra banda, també cal posar en qüestió el concepte de micoestat, segons el senyor Aznar.(...)” Un micoestat m’ha fet pensar de seguida en el cèlebre “Planeta dels simis”, de tant d’èxit i seguiment, perquè molts dels nostres dirigents semblen primats en estat pur. Però és que de micos n’hi ha de moltes classes, i m’he quedat amb el dubte de saber a quins micos es refereix Aznar, que no li ofereixen confiança. A mi m’agraden aquells micos llargs i prims dits mico aranya. Però no dubto que si s’ensinistressin uns quants ximpanzés, potser no governarien més malament que els actuals dignataris del país. No ho sé. Casos així em deixen perplexa.
*
Composició d’OX

MÀRTIRS DE LA LITERATURA / O / VÍCTIMES DELS ELEMENTS

*
25 - 2 -11
*
Em sembla que aquest títol o similar ja l’he fet servir alguna altra vegada, però és que les circumstàncies són tossudes, recarat. Ja ho diu la veu popular: “l’escriptor que està de pega, amb els collons ensopega.”

Fins ara el bon lector, compassiu, sabia que els llibres, a poc de ser editats, són immediatament guillotinats per fer-ne pasta de paper. O van directament a la incineradora. Però és que ahir, entre les desgràcies habituals del dia, es va presentar aquesta en forma d’e-mail:

“Lamentamos tener que comunicaros que el pasado mes de diciembre, el almacén que la editorial tiene en Madrid se inundó debido a un fallo en el funcionamiento del sistema antiincendios. A resultas de esta inundación, quedaron inutilizados cerca de doscientos mil ejemplares de libros de literatura entre los que probablemente se encuentre alguno de vuestros títulos.”

En efecte, aquesta editorial té títols meus en vigència, dissortadament els únics traduïts (per més inri) i que donaven un petit dret d’autor (infantils). ¡Ai, Marededéu de la Llàgrima! ¡Ai, Verge dels Set Dolors! ¿Què més pot passar a la pobra escriptora en ses velleses, per amargar-li la jubilació de consort congelada? ¿Quantes morts han de sofrir els meus fillets de paper que corrien per la península a passets menuts?
*
Collage d’OX

VOLUNTAT DE DÉU (¿?)

*

24-2-11

*
En la nostra cultura, és costum sentir a dir per part de religiosos, o hem vist escrita, l’expressió: “És voluntat de Déu”, per induir a la resignació, sobretot quan sobrevé una desgràcia en una casa on mor algú. O bé: “Déu el volia amb ell i se l’ha emportat amb els àngels”, si mor un jove o criatura.

Ve a tomb perquè la ciutat de Christchurch, a Nova Zelanda, víctima d’un fort sisme, deu haver estat arrasada per voluntat de Déu. Portava el nom de Crist i la catedral ha estat dels primers edificis enfonsats. Queda clar que el nom del patró no l’ha protegit, sinó que volia els seus morts amb ell. Però, ¿qui pot tenir l’arrogància de saber quina és la voluntat de Déu?

Quan Jesús va profetitzar la destrucció del temple de Jerusalem tot dient: “no en quedarà pedra sobre pedra” (Mateu, 24, 2), i per extensió de la ciutat i del regne, va atribuir la devastació a l’execrable conducta dels seus sacerdots i ciutadans. Llavors, ¿podem culpar el poble si és el poble qui sofreix? Vet aquí el dilema: o la compassió o el càstig.

Ara bé, Nova Zelanda, com el Japó, Turquia o la costa Oest dels EUA, són llocs de terratrèmols perquè la Terra és imperfecta, formada per plaques tectòniques que van fent la seva. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era, encara que hi hagi el nom de Crist, o San Francisco, o Al·là, per escut.
*
Collage d'OX

LLIBERTAT CONDICIONADA

*

23-2-11

*
La natura ens fa lliures mentre som joves i enèrgics. Durant el llarg després, ¿què?
*
Composició d’OX