RETORN AL BALCÓ

*
Com no podia ser d’altra manera, el retorn al Balcó després de la llarga estada a Mont-ral ha estat com trobar cadàvers per tota la casa: el ‘router’ espatllat, segurament per un llamp, però sense que l’operari comparegui per canviar-lo: ai, l’addicció a Internet... Els dos congeladors es veu que també s’havien paralitzat i descongelat per tempesta; quan algú a mig estiu es va adonar que no hi havia llum a la nevera, va alçar l’interruptor sense comprovar res més i es va recongelar tot el que s’havia florit i podrit. L’aire condicionat també havia fet figa, però sembla que el van arreglar el mateix dia que tornàvem. Dic ‘sembla’ perquè encara no m’he atrevit a engegar-lo. Les dues piques de la cuina estan embussades al màxim. La màquina fregaplats fa un curtcircuit i salta el diferencial. La terrible traca amb “efecte terratrèmol” que van disparar diumenge passat va fer caure un quadre que va quedar matxucat i amagat darrere de l’escriptori, deixant un forat a la paret que no compreníem. M’he quedat perplexa com l’esquelet que mira les restes.

Avui per fi, ha arribat un ‘router’ nou per missatger i les instruccions per telèfon; després d’una llarga dosi de paciència per part de la noia de Telefònica que m’atenia, hem aconseguit que Internet funcionés. I aquí som el blog i jo en una situació anímica contradictòria, de paràlisi i treballs forçats.

La resposta del meu cos subscriu totalment la carta d’un lector de National Geographic que comenta un estudi sobre la son i l’estat de vigília: “ La investigació de la son seria més productiva si aquesta fos considerada com l’estat normal d’un organisme que es desperta per situar-se en posició d’alerta induït solament amb finalitats concretes, com alimentar-se, reproduir-se o defensar-se. Realment hi ha poques raons per mantenir-se despert, si no és en cas de necessitat. D’altra manera, la vigília plena constitueix una despesa d’energia. Els gats i els bebès ho saben.” A estalviar, doncs.
*
Dibuix de El Persas per a un conte dominical a l’Avui. L’esquelet d’Horaci és un personatge meu que apareix a contes i novel·les. És savi, amable i bon conversador.
*

SONET DE DIUMENGE AL CAMP

*
Els lectors saben que no tinc per costum copiar poesia meva al blog. Poques n’hi ha, tret de les jocoses del GAITERO. Però un col·lega fa temps que em desafia a escriure un sonet pensant que no me’n sortiré. El sonet, si no es té altre joc expressiu, és una forma més aviat encotillada i mecànica, i cal gastar variat i ric vocabulari perquè no et trobis presoner de la rima. Elogio els sonets de Shakespeare com uns dels més bells de la Literatura. Però més endavant les formes de l’art es van obrir, com per exemple en la pintura de Frans Hals, que se’ns demostra lliure en pinzellada dins de la natural evolució de l’art. Sortosament tot conviu, i això és bo. A mi em resulta més fàcil escriure sonets que no pas la poesia que normalment treballo i de la que ara he acabat un llibre. Per fi li he enviat el sonet, que us convido a llegir:

*

SONET DE DIUMENGE AL CAMP

Un sonet de diumenge em porta el vent
quan el dia es comença a desvetllar:
quatre colors al vidre, el pa calent
i un concert matinal per escoltar.

De la finestra oberta arriba el sol
i l’olor de l’alfàbrega florida;
blanca la llum que es vessa en el llençol
i un vol de corbs sobre la vall dormida.

Del romànic llunyà sonen campanes
i en l’aire nou, a penes lleus, plomoses,
brillen com ales d’àngel les vilanes:

àngels o bruixes són, errants i blanes,
amb les volves dels àlbers, lleus, sedoses,
neu de l’estiu que arrela a les solanes.

*
OX- Mont-ral, 27-9-10
*
Foto: Pinya amb bolets. OX.

MANN / GOETHE

*
Mont-ral, 26-9-10
*
Si alguna vegada hi ha hagut un tracte més dissimuladament cruel d’un escriptor vers un altre, aquest el conté l’obra “Carlota a Weimar” (Edhasa), de Thomas Mann, sobre la persona de Goethe. Vaig començar a llegir l’obra amb precaució a causa de l’estil encarcarat i pompós: Mann reprodueix les formes dels dies de Goethe, amb una literatura expressament i completament artificiosa i uns tractaments temporals inversemblants. El traductor també hi posa la seva part i es nota. Acceptada ja aquesta condició, comprovo que la profunda perspicàcia, l’estudi minuciós de caràcters i la penetració fiblant de la societat que ha elevat Mann al lloc imprescindible de la literatura alemanya que ostenta, tota aquesta saviesa ja observada en les seves grans obres, aquí es vessa sobre la figura de Goethe, l’únic, el gran, el déu, l’intocable, l’adulat, el favorit. S’hi vessa amb el sarcasme i la malícia més refinats, més recargolats, més profunds i totals, amb un odi verinós que s’ha d’anar descobrint darrere de cada paraula florida, de cada discurs i actitud servils dels que acompanyen el geni, dels que li fan de coixí, o sigui, tothom. Admirador de Napoleó, com tants altres artistes i polítics, Goethe fa una befa sagnant dels jueus, alhora que intenta preservar la superioritat alemanya amb complicades justificacions científiques, perquè ja era sabut de tothom que ell dominava tota matèria celestial i terrenal. A fe que no havia llegit obra semblant que, ornant-lo, despulla un personatge llavors considerat intocable i el mostra al lector perspicaç en tota la seva cruesa, això sí, revestida de seda i plata. És d’aquesta manera que també se’ns revela Mann amb tots els seus complexos i les ambicions, amb les fílies i fòbies que, en el cas que tractem, ocupen la impecable erudició de l’autor a mostrar un negatiu monument literari del mite Goethe.
*

Il·lustracions gentilesa d'Israel Clarà

EL CALIU I LA CENDRA

Mont-ral, 25-9-10
*
Tres mesos justos per Nadal i acabem d’encendre el primer foc a la llar. Ja enyorava aquesta carícia lateral de les brases a l’esquena quan em giro al sofà. Com que ha entrat mestral fort, al menjador teníem 18 graus, i era poc. Aquesta casa d’estiu no aïlla, encara que fa molts anys hi havíem passat hiverns durs, al temps de les bosses d’aigua calenta als llits i alguna estufa elèctrica i de butà. Ara no hi pujo en tot l’hivern. No tinc tanta predisposició al sacrifici.

L’ideal pels focs a terra és un escó. L’escó, si és alt, protegeix del vent d’escletxes a finestres, portes i balcons. Perquè allà on no hi ha calefacció, si t’escalfes les cames i la panxa se’t glacen el nas i les orelles. Primer hem cremat els poms d’espígol sec de l’estiu passat, per encendre amb les pinyes, que fan bona flama. Després les branques primes i, de fons, els troncs gruixuts, que mantenen el caliu. La cuina de les brases és tota una altra història afegida: des de l’aparell de ferro giratori per les torrades, passant per graelles i estris diversos fins a les patates, carxofes i moniatos a la cendra. I la pell de taronges al foc, olorosa.

Aquest caliu i aquesta cendra també són símbols perquè, com predeia Ventura Gassol, de La Selva del Camp a la seva Elegia Tardoral: “(...) sota de les cendres hi ha el caliu / que ha d’abrandar la Pàtria banda a banda” (...) Així sia pels que ens costa perdre del tot la fe malgrat els mítings.
*
Foto de V. Roca

S'ACABA

*

Mont-ral, 24-9-10
*
S’acaben els dies de passeig pel bosc profund. No podem tornar a casa de Tarragona fins dilluns al matí, perquè per diumenge han anunciat una tremenda traca que s’acaba, diu el programa, amb efecte terratrèmol, i és just davant de les nostres finestres. Tinc tanta por que no sé on amagar-me, i trobo que cada dia ens tornem més bàrbars en les diversions sorolloses: força decibels impulsats per l’Ajuntament, que ens vol fer embogir a veure si la gent pacífica ens morim d’una vegada.

En aquest toll, brut de rebolcar-s’hi els senglars, s’hi reflecteixen els Motllats del fons: aquesta paret pètria, alta, ampla i plana per sobre, on la gent sovint es perd. A banda i banda del camí que hi arriba fins als peus, el bosc enfosquit per la densitat vegetal ara fa olor molla de molsa i pinassa, però encara no ha sortit cap bolet, ni bo ni dolent. Dies enrere hi va haver alguns pebrassos. Cal esperar l’efecte de la pluja. Però ja tinc ganes de tornar als quarters d’hivern.

*

Foto V. Roca

CONTE DEL NÚVOL NEGRE

*
Mont-ral, 22-9-10
*
Una vegada hi havia un núvol espès i fosc. Havia començat petit com una ala de mosca, en fredes terres siberianes. El vent el feia córrer i córrer. Per allà on passava s’anava engreixant de tant beure en llacs, rius de tots colors, mars petits i grans i encara en petits estanys on pasturaven rens, vaques, iaks, brúfols i nyus; en pantans on s’enfangaven els hipopòtams i lliscaven els cocodrils; en maresmes remogudes per flamencs i martinets blancs. Un migdia, quan ja portava tots els colors i tots els fangs de mig món, es va sentir cansat i es va ajeure sobre Mont-ral.

Se’l podia veure com es deixava anar a la Dent de Llevant, i semblava que pins rojalencs i xiprers l’havien de punxar, de tan baix com s’arrossegava. La gent es va tancar a les cases, on encenien llums i llars de foc. Els nens es ficaven al llit de por que tenien, perquè la panxa del núvol havia començat a bramular amb trons i semblava que movia tota la muntanya.

Serena, de vint-i-vuit anys, vivia amb la seva filla Aura, que en tenia deu, i somreia mirant el núvol com s’aclofava a les teulades. Totes dues hi estaven bé, a la casa, revestida de fusta d’avet, amb coixins flonjos i una llar de foc on cremaven ginebrons ben perfumats i l’espígol vell que guardaven. “No tinguis por, Aura, que jo sé parlar amb els núvols. Ara sortirem a tocar-li la panxa”. Dit i fet: van sortir al jardí, on el núvol ja arribava a terra i humitejava les petúnies. “Mira, el deixarem entrar, només una mica”. El núvol, en forma de boira espessa i humida, es va estrènyer per poder passar i es va aturar davant de la llar de foc. Se sentia calentó com un gatot satisfet a qui graten la panxa.

De núvol ja no n’hi cabia més, a la casa, però Serena no tancava la porta. “ Estic tan cansat... Si em deixeu reposar una mica aquí dins, marxaré sense fer trons, ni calamarsa.”, va prometre el núvol negre. “I tant, que sí, però ens has d’explicar històries d’allà on has passat”. El núvol explicava, explicava, no acabava, i s’anava adormint vora la llar. A mesura que entrava, el foc l’anava eixugant, i Serena crema que cremaràs llenya de ginebró i d’alzina, que és forta. Fins que, passada una bona estona, tot el núvol negre s’havia desfet per efecte de les flames, i el vapor fugia xemeneia amunt, blanc i lleuger com una ala de gavina, fins al mar. Ja no hi havia núvol negre, i Serena i Aura se’n van anar a dormir, havent gravat les històries del núvol, que n’anava ple.
*
Original i foto d’OX.

AVUI, TARDOR

*
Mont-ral, 21-9-10
*
Tradicionalment avui entrem a la tardor, quan el bruc floreix per tota la muntanya en delicats matisos del rosa al malva. Primavera d’hivern també, esmentada pel lúcid poeta Joan Vinyoli. Una de les èpoques més interessants de l’any per a nosaltres, poble que madura lentament, intel·lectual en potència, demòcrata amb poca convicció i dividit en faccions irreconciliables de fet. Precisament la lliçó que ens ofereix la Natura, de la que formem part encara que alguns en reneguin, hauria de ser ensenyada a escoles i universitats, i no cal que ara l’expliqui: amb observació i acció n’hi ha prou.

Per això avui manllevo les sentides paraules de l’excel·lent poeta William Ospina (Tolima, 1954. “Poesía 1974-2004” Ediciones La otra orilla.) “(...) aún puedo nombrar los limones y el vino / que al final se unirán en su amargura, / ven y contemos todavía los hilos de la luz de septiembre / antes de que los corte la tijera de octubre. / Hay un gran espectáculo en el cielo: una nube, / gózala junto a mí antes que arrecie el viento(...)"

Les dedico a la dona pensarosa resplendent de maduixes (1), que abraça un llibre de poemes abans de ser devorat per l’últim foc de la inconsciència. Com Ospina, comptem encara, si és possible, els versos de setembre que la tardor il·lumina.
*
(1) La maduixa és primaveral, però ara tenim fruita variada tot l’any, arribada de llocs remots per a paladars capritxosos.
*
Collage d’OX per a “Últimes llums”