HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS ( I TOREROS ) 12

*

Acabo el mes amb l’última que ens han fet Ostixec i el seu cosí Billuf. Els llamàntols són una gran família que s’ajuda sempre que cal. Billuf viu en una peixera al restaurant del costat de casa.

Arribava jo d’una llarga i exhaustiva sessió del Senat Tarragoní, on havíem debatut el famós cas de la Vegueria que tants mals de ventre causa al territori, i em trobo estirat al sofà de casa un torero ple de mossegades, a qui el meu home curava i tranquil·litzava. Ens va dir que ell era Marianillo Montillánez Tejeriña, el Orejón, i que s’havia vist atacat per dos monstres cuirassats que el destrossaven i l’arrossegaven sense que es pogués defensar.

Unes telefonades discretes em van informar que l’home era de Navamorcuende i tenia el lletgíssim costum de tallar les orelles dels toros i de tothom que se li posava per davant. No vaig dir que l’individu era a casa perquè, com que feia la tempesta perfecta que havien predit, no hi havia ningú als carrers per testimoni.

Marianillo, que no sabia què coi era un llamàntol, tenia les orelles fetes una piltrafa perquè Ostixec i Billuf, amb ràbia concentrada, miraven d’arrencar-les-hi. Els vaig retirar com vaig poder cap a la cuina oferint-los caviar i salmó fumat a canvi de les orelles del torero. Marianillo, confortat per la cura, ens va deixar totes les orelles que portava penjades a manera de petxines de pelegrí, jurant que mai més en tallaria cap. “¿Ni de toro?”, ens vam estranyar. “Home, de toro... però no pateixin, que no m’acostaré a aquesta plaça. ¿Vostès saben si a Reus...?”
*

*

*

Collage d'OX.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS ( I TOREROS )-11

*

Tenim un antic estable empedrat al pati del darrere de casa, de quan hi havia cotxes de cavalls. Els cavalls van desaparèixer i el cotxe el vam vendre fa anys a un col·leccionista dels Pallaresos.

Últimament hem decidit arreglar l’estable, deixant les bigues vistes, i fer-ne un museu per als trastos que ens va portant Ostixec. Pensem que així almenys podrem obtenir alguns calés si obrim la sala als turistes. Perquè n’hi ha per llogar-hi cadires. L’última expedició d’Ostixec per les places on encara es toreja ha estat aquest home que ha arribat fet una pelleringa. En aquest cas, el nostre llamàntol Ostixec ha demanat la col·laboració d’un seu parent que es diu Billuf, perquè la presa era massa pesant per a ell sol.

Pel que hem pogut deduir entre gemecs, es tracta del torero Tartufinho Macarone l’Sfigato, natural de Palermo, que s’havia deixat caure, en el sentit literal de la paraula, en una plaça hostil. És a dir, els antitaurins l’havien apedregat perquè a més anava vestit amb faldilleta de seda verda.
*

*

*

Collage d'OX.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS (I TOREROS) - 10

*

Encara no sabem en quin embolic es va ficar el nostre llamàntol Ostixec. Ja feia potser un mes que l’havíem perdut, cosa estranya perquè té molt sentit de l’orientació i es troba bé a casa. “Potser hiverna en algun racó”, vam pensar. Un dia que fèiem la migdiada es va sentir una remor com el cruixir fustes velles i alhora uns laments apagats com el rosari que diu una jaia. Vam saltar dels sofàs pensant que entraven lladres.

Aquest és el quadre que van veure els nostres ulls: a la porta de casa hi havia Ostixec ple de pols, que arrossegava una andròmina indescriptible, gran i de moviments espasmòdics. Quan Ostixec va deixar anar el parrac, vam poder observar que allò tenia mig cos de torero, un braç amb pota de toro i l’altre amb mitja i sabatilla, amb la ‘montera’ posada i un esquinçall de capot a mig cos. La meitat inferior es devia haver perdut pel camí. “Ai, mare, ara aquest home semblarà aquell tolit d’Espriu, que baixava les escales de Montserrat en cadira de rodes i es va fotre de lloros...”, vam exclamar, imaginant-nos tota la feinada que ens portaria.

En resum, Ostixec havia arrossegat Escolástico Zaldívar Cienfuegos, el Mostachón, des de la remota Alcubilla del Marqués. Pel camí, el torero s’havia fet vell, o potser ja ho era quan torejava, i presentava la pell castigada i els ulls esmorteïts, de funeral. “Coooño, coooño, cooooño...” sols encertava a dir l’home, feblement. Mentre ens refèiem, Ostixec ja s’havia cruspit el seu pinso i es repassava la closca amb oli d’anxoves.

*

*

*

Collage d'OX.

LA PELL DE BRAU - HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS

*

El nostre llamàntol Ostixec s’ha volgut afegir als homenatges que aquest any els Pitoperumes(*) nacionals rendeixen a l’escriptor Salvador Espriu. Ja sabeu que Ostixec és un llamàntol lletraferit.

Fa temps li vam notar una certa afecció als toreros, però quan va saber que eren uns sàdics torturadors, els va agafar la mateixa tírria que els tenim nosaltres. Aclarit això, ara ens trobem que Ostixec ataca els toreros, i a vegades l’hem de rescatar de situacions compromeses.

Fa dos dies el vam trobar aferrat a Edgarcinho Moscoso Apellániz, el Cigalilla. Edgarcinho portava clavada al cap una banya de toro que havia tallat la seva xicota María Dolores la Navajera. Però amb el torero seguia el toro i tot, i Ostixec no podia estirar aquell pes. Per poc no hi deixa les mordasses. Llavors va optar per passejar-s’hi.

Ens va explicar que volia tocar La Pell de Brau, llegida a casa. Deia que la pell li va semblar dura, banyuda, rabiosa, bel·licosa i propensa a envestir tot el que se li posava per davant, sobretot si era un drap de quatre barres.

...
(*) Pitoperume: nom d’un personatge d’Espriu.

*

*

Collage d'OX.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS (I TOREROS) -7-

*

Diari de bord.
Naveguem tranquil·lament per les costes de Madeira amb el nostre bot, el “Fart de fesols”, quan detectem un gran moviment d’aigües i turbulències de fang que s’obren pas amb força com a conseqüència d’un diluvi, universal en aquest cas, ja que afecta i sembla que arrasa tota l’illa.

Com més sorpresos estem i sense reacció davant del fenomen, salta el nostre llamàntol, Ostixec, i es capbussa una bona estona. No es perd mai perquè té bones antenes i un sentit de l’orientació afinadíssim, però temem que l’allau de fang, pedres i objectes de tota mena el pugui desviar del “Fart de fesols”.

Llavors observem un remolí i veiem com Ostixec estira un objecte estrany. Llencem el salvavides, l’hissem i traiem Ostixec, que aferra amb la mordassa un personatge informe. Quan és a bord ens adonem que es tracta d’un torero, mig estabornit, sense sabatilles però encara amb la ‘montera’ posada. L’emboliquem amb una manta perquè es refaci i donem una ració extra de fesols a Ostixec, per la seva acció de salvament.

L’home reacciona i es beu gairebé una ampolla sencera de madeira. Ens explica que es diu Pepinho das Virtudes Osorio, alias Descalcinho da Rua, perquè sempre toreja descalç. Ha nascut a Funchal, com altres esportistes famosos i, coses del destí, com que no duia calçat va relliscar amb pluja i fang fins caure directe a l’aigua, perquè ja se sap que l’illa és cònica, volcànica, i allà no hi ha cosa que s’aguanti dreta. Es senya tres vegades i ens demana si tindríem la bondat de deixar-lo a Cadis, on té prevista una ‘corrida’. ¿Per a quan?, li preguntem alarmats. Per al mes d’agost, respon. Ah, respirem alleujats. Calculem que el “Fart de fesols” pot ben bé arribar al juny a la badia de Cadis. Això ho transmetem des de bord, per a tranquil·litat dels que recompten les víctimes il·lustres.
*

*

*

Collage d'OX

INUNDACIÓ

*

Com que al sud de la península plou tant i es deborden rius i pantans, alguns toreros s’han vist amb l’aigua al coll, com aquest, Onésimo Antunes da Costa, que mentre recollia l’orella i saludava l’afició, va acabar asfixiat per un peixarro de llargària considerable. Diu el diari que més tard es va organitzar una paella d’orella i peix i que en van menjar quaranta voluntaris que patrullaven en llanxes de salvament.

*

*

*

Collage d'OX.

MÀSCARA BLAVA

*

Plou amb calma quan dinem amb un grup familiar al Baix Camp. La suavitat dels llums i la finesa del menjar acompanya l’interior càlid, on s’opina sobre temes diversos per sobre del cristall de les copes. Ens posem al dia: fets nous, separacions, política de partits i records que guardem els més grans perquè els petits no oblidin les arrels. Comentava Ramon Solsona al diari que per poder explicar el tema de les vaques grasses i les vaques magres es va haver de remuntar a la història dels fills de Jacob, perquè avui hem perdut totes les referències de la Història que ens ha acompanyat fins ara. La civilització es confon, avui, amb la negació. Però la Història és sencera, ens conté i és tossuda i, gràcies als forenses que divulguen els seus descobriments, per dissort es confirma que els pobles, i no pas els antics sinó els actuals, amaguen tots les seves fosses comunes, o sigui, l’altra banda de la Història, la dels assassinats polítics, els genocidis en massa, la barbàrie que no cessarà. D’Amèrica a Rússia, d’Orient a Occident. La màscara presenta els seus documents, però mai podrem saber la veritat.

Perquè ja algunes veus han començat a parlar de la guerra civil que es prepara aquí. Tenen dates, xifres, convençuts que tot esclatarà. Al menjador de llums amables ens ve una esgarrifança. Sembla que hi ha gent que en té ganes, de guerra. A aquest punt arriba l’odi. La màscara elegant es befa de tots nosaltres: al darrere hi ha la part podrida de la Història.

*

*

*

Collage d'OX