SAVIESA

*

Aquest és un dels millors dies de l’any. Hauria de dir un dels que més m’agraden: la festa de la Saviesa, element o qualitat que tots hauríem de posseir o com a mínim intentar-ho.

El bellíssim i realista himne “Veni Sancte Spiritus”, avui i sempre, invoca i acosta tot allò convenient per a les persones i per al món en general. La saviesa és a la base de tota bondat; és bon criteri, no pas llibresc ni de laboratori, sinó simplement adreçat al sentit comú. A la bona gent.

Veus molt antigues de monjos sota altíssimes voltes han ressonat i ressonen amb aquestes invocacions. M’agrada repetir-me-les i entonar-les per la pau que donen i el significat que contenen. Proveu-ho.

Pensem-hi: no anem sobrats de saviesa i el dia d’avui sembla que hi ha una disposició generosa a repartir-la.
*
*
*
Fotografia O.X.

ERRADA

Amics, el subconscient m'ha traït. He escrit ÓSSA MENOR en comptes d'ÓSSA MAJOR. Són molts anys de publicar en Óssa Menor. Disculpeu, si us plau.

POESIA EN PILOTES

*

Ahir, 29 de maig, Joan Maria Pujals, amb la seva paraula brillant, em va presentar “Óssa Menor- Poesia Completa” a l’Institut de Cultura de Barcelona. Amb l’editor, Israel Clarà, i un nombrós acompanyament d’amics, allò va ser una festa que encara no he paït. A tothom, gràcies.

Les pilotes van ser la vigília. Érem a Barcelona, per una entrevista que no es va produir a causa del futbol. També brillant, aglomerat, conglomerat el públic fins a límits impensables. Ho hem de reconèixer: es guanya per pilotes, fenomen de tots els temps, sinó amb pilotes amb gladiadors, cavallers amb llança medieval o el que sigui. A Urquinaona per poc quedem reduïts a esquelet en un nus que es va formar. Felicitats a qui correspongui.

Si tot els afeccionats al Barça se sentissin catalans, ara ja seríem independents. Alguna cosa no lliga.

I els poetes, ¿som independents? Vull dir si tenim sentit de gremi ... A la presentació no en vaig veure ni un ni una dels que tant s’han prodigat aquests dies per Barcelona. Ni de les Associacions d’Escriptors de les quals sóc membre. Ni tan sol per fer costat a la forastera que arribava del sud. Però, com he dit, els bons amics sí que hi eren.

*

*

*

Fotografia Vicenç Roca

AMIGA

*

“He escrit obsessivament, aplicadament, abrandadament. He escrit amb passió, i he suat i plorat i tremolat escrivint. Com cal que sigui, i malgrat tots els companys que n’han fet un negoci i només saben parlar de fer-se la vida amb els llibres, com les putes diuen que es fan la vida amb el cos. He escrit amb plaer i també amb dolor. Perquè el dia que dius “Crec que això m’ha sortit com volia”, aquell dia el carro del sol corre com boig per la volta del cel i la teva família no té cap defecte i els teus amics són bonics i el teu país és immens.”

Això diu Isabel Clara Simó al seu excel·lent llibre "Els racons de la memòria". El recomano. I no perquè siguem amigues, que en som, sinó perquè ella és una lluitadora i escriptora de raça, i ens ho explica.

I perquè, aquest dia que tothom s'omple la boca de pilotes fins a rebentar, ella em dedica unes abrandades paraules a l'Avui. Parla de l'esforçada Editorial Òmicron, de Badalona; del seu director Israel Clarà que, jove com és, ja ha format una biblioteca impressionant amb els llibres que ha publicat. Perquè demà presentem "Óssa Major" a Barcelona, i Barcelona, en la persona d'alguns bons amics, acollirà una escriptora de Tarragona. Isabel ha tingut la gentilesa de dedicar-nos avui la seva columna, i és un deute agrair-ho, cosa que faig amb tot plaer.

Perquè tenir una amiga escriptora que sigui les dues coses: amiga i escriptora, o escriptora i amiga, és cosa difícil d'aconseguir per qui, com ara jo, viu lluny dels grups i capelles d'influència.

Ells, Isabel-Clara, i Israel Clarà - mireu quina coincidència de llums-, són amics, i me'n sento estimada.

*

*

*

Isabel-Clara Simó.

30 GRAUS A L'OMBRA

*

¿Què cal fer quan seus mirant l’angle de l’armari de música, sobre el qual hi ha llibres d’art, i la llum que mai declina no es dilueix en les ombres del vespre?

Penses: que s’acabi aquest sol inclement que talla l’horitzó amb un ganivet encès. Però no hi ha cap boira que temperi la cruesa nua, la carn exposada a l’evaporació.

Munts de turistes i estudiants volten com eixams de mosques sense rumb, amb la pell blanca tibant i cremada.

Veus el mar al davant, rotund, compacte en un blau sense fissures solcat per algunes gavines i vigilat pacientment pels vaixells a l’espera de descarregar. Un vaixell vermell brilla amb el pont blanc. Sis més de colors neutres el flanquegen. Aquesta vida és molt més lenta i pausada que la que ens imposa la ciutat agressiva. L’observo, quieta.

Per això el que puc fer és continuar mirant l’angle de l’armari de música fins el moment d’ombra, perquè llavors rebré les ordres interiors no escrites però sí inscrites: cal posar-se en moviment i preparar la nit.
*

*

*

Del meu estudi. O.X.

LA VIDA ÉS UNA PETITA COMÈDIA

*

BIBLIOTEQUES I ARMARIS

*

Resulta molt noble referir-se a una biblioteca. L'escriptor Walter Benjamin té un escrit memorable amb el títol "Desembalando mi biblioteca". Moltes vegades l'he posat d'exemple. L'autor recorda, amb els canvis de domicili, les vivències que li ha aportat cada llibre que desa, derrere del qual hi ha una història que acompanya la seva vida.

Resulta mols més prosaic i material referir-se a armaris de roba i, no obstant, això faig avui, dia de sant Felip Neri, que no sé si desava la roba d'hivern o li desava alguna dona pietosa de les que solen voltar els homes inefables.

Cada casa és un renou que solen suportar les dones. Peces que ja no recordem, ens aporten aquell moment viscut, la bona o mala temporada que ens va acompanyar. A vegades ens freguen un jersei per la cara i deixem anar els ulls enllà, potser enyorats d'un temps que ens va plaure i que la peça acosta. Els ulls se'ns humitegen de tocar el vestit que ens neguem a retirar, perquè va ser la nostra segona pell tant de temps.

Els vestits dels nens són els petits fantasmes de l'armari: ells, els nens, eren allà dins i han crescut; queda aquella imatge estimada, una vida desada, desitjada, acariciada, passada. Les nostres mans acaricien sempre els cossos que ja no seran mai més iguals però que la roba ens retorna.

En el cas que decidim fer-ne draps -jo encara faig draps- d'una camisa vella, sabem que ens acompanyaran temps. Tinc draps d'una tapisseria dels meus avis, i em porten els dolços dies de la meva infantesa -dolços per a mi, durs per a ells en postguerra-. Quan passo les mans per aquella roba retrobo la música, el llum de peu, els meus primers escrits. ¿L'esperit en un drap? ¿Per què no?

*

*

*

La vida és una petita comèdia. Collage d'O.X.

LA VIDA ÉS UNA PETITA COMÈDIA

*

BIBLIOTEQUES I ARMARIS