RENFE

*

Curiositats de Renfe. En una màquina grua es veu escrit en lletres de motlle: "No chocar. No dejar que se embole." (sic). Al diccionari castellà trobo les definicions del verb embolar: 1)"Poner bolas de madera a las puntas de los cuernos del toro." "Dar bola o betún al calzado." 2)"Dar la postrera mano de bol a la pieza que se ha de dorar." 3) "Emborrachar". Cap més.

Em passo el viatge cavil·lant a quina d'aquestes funcions deu tenir propensió la màquina grua.

*

En un contenidor dels llarguíssims trens de mercaderies llegeixo: TRASATLANTICA (SPANISH LINE)".

Per a mi "trasatlántica" podria ser "tras" o "detrás" de l'Atlàntic. "Qui té bon nas té bon detràs", se sol dir, com un dia em recordava el bon amic Josep Vallverdú: en una ciutat va veure un carrer que es deia "El detràs de la Puríssima". O sigui el detràs, o darreres. Aquest detràs com adverbi és viu a moltes localitats.

Si el contenidor, en canvi, digués "Transatlántica" es podria creure que, en efecte, l'artefacte travessaria l'Atlàntic. Creuar, travessar, que deu ser la seva funció real. Però és clar, la inscripció deia també "Spanish Line". I és la manera, el el modus, la diferència.

*

*

*

Apunt de quadern. Vannes. O.X.

VIATGE

*

"(...) Som a Vannes els dos Vicenç i jo. Vannes té devoció a sant Vicenç Ferrer: és enterrat a la catedral i li han dedicat un carrer cèntric i un arc. Vicenç, el predicador entre criadors d'ostres i musclos; entre marees i boires; afrontant els misteris artúrics que van del bosc interior de la Brocéliande al golf de Morbihan; entre els calafats i els mariners rudes que es beuen amb parsimònia el seu got de vi a "Chez Louise". Un grup d'escoltes marxen al pas de "Les matelots / de l'aubergine..." Dibuixo un cap barbut que fa de peanya, de fusta vella, a l'Arc de sant Vicenç. (...)"

*

"(...) "Profondément calme (dans le brume doucement sonore)". Així s'indica a la partitura de "La catedral engolida", i ja és un poema. A Barcelona compro música de Debussy, que possiblement no arribaré a tocar, almenys tota, però ho provaré. La porto amb mi aquesta nit calma, sonora, gairebé la nit de l'ànima que somiava Joan de la Creu, i aneu a saber en quina ànima pensava."

*

Del llibre TRENS (Òmicron).

*

*

*

Chez Louise, a la península de Conleau, Vannes. Dibuix a llapis d'O.X.

POESIA

*

Tantes vegades m'he mirat l'Óssa Major en les nits diàfanes de Mont-ral que, quan l'editor em va demanar el títol per a la Poesia Completa no vaig dubtar gaire: Óssa Major.

Trobar títols és, a vegades, complicat, però a mi m'agrada buscar-los.

Poesia Completa és una decisió important, alhora greu i joiosa. Vol dir TOTA la poesia escrita en una vida. L'editor Israel Clarà ha volgut emprendre aquest camí jo en diria solemne: obrir contenir i tancar tota la meva obra poètica en un llibre. Dels primers, ja exhaurits, als últims, obres editades en revistes i algun inèdit, pocs. Tots els pròlegs. Algun comentari expert fet pels millors crítics del país, i no pas últimament, que se m'ha amenaçat amb el silenci. Cap a 800 pàgines, perquè ara el llibre encara no és tancat: serà un llibre d'estiu, de falç al puny, de nit clara per veure l'Óssa, de prats florits, d'amics que arriben i marxen, d'alegries i enyorances, de sentir la vida com passa.

La poesia és l'aproximació més directa a una persona. Radiografia, autobiografia, observació de l'entorn. Per a qui sap llegir, la poesia revela. Per a un altre poeta, la poesia descobreix.

No és un llibre de Sant Jordi. S'esta construint. Segurament serà un llibre de juny. La preparació és l'esperança, el desig, el treball, el somriure. Escanejar llibres antics, revisions i més revisions... la feina editorial és gran.

I vaig dir als periodistes: vull que aquest llibre sigui conegut. Que no passi desapercebut. ¿Qui ha al país, ara, amb tanta i tant significada poesia? S'ha de trencar el silenci injust, i el començo a trencar jo des d'ara mateix. Estimats lectors, ahir vaig rebre el projecte de portada, i vosaltres sou els primers a veure-la. Si us plau, parleu-ne, gràcies, moltes gràcies. Quan surti el llibre, ja ho comunicaré.

*

*

*

Projecte de portada sencera, solapes incloses. Dibuix d'O.X.

VIATGE: DE PAS...

*

Que els viatges són pas, o de pas, ja ho sabem. Però mentre no arribem a destinació:

al tren de rodalies un grup de dones comenten receptes de cuina i m'acullen amb gust. Vaig prenent nota.

A l'avió un oriental m'ensenya el significat del seu nom i escrivim al quadern els nostres noms; també m'explica l'economia del seu país i el situem al mapa del magazin del seient.

A l'autocar uns periodistes parlen de crítica literària i escolto el que d'altra manera potser no sabria.

A l'EuroStar, sota el Canal, la noia que passa els carrets amb entrepans i begudes és de Barcelona i així es paga els estudis.

A l'EuroStar una noieta francesa té por de passar sota el mar i la tranquil·litzo.

A l'avió sóc jo qui té por i la dona del seient del costat em dóna la mà i em parla de les flors de Bach.

A l'Estrella Roja una matriarca russa ens ofereix té ben calent mentre el bosc sempre és blanc i fantasmal en la nit que no és nit. Em passo la nit mirant el paisatge que potser no tornaré a veure.

I escric, escric allò que una fotografia no pot retenir, perquè sintetitzo el pensament d'aquells que van ser allà abans que jo més el meu que hi circula en aquests moments.

*

*

*

Torre a Vannes. Quadern de viatge d'O.X.

VIATGES I BLOCS

*

Apunts de viatge de tota mena, escrits, dibuixats, llegits, viscuts en el mateix camí que fem.

A bord del Queen Elizabeth II vaig escriure la novel·la "Mar de fons", editat per Planeta. En l'autocar que ens portava a Alemanya en un remota Setmana Santa, "Els companys", que em va guanyar un premi de la revista "El Ciervo". Després es va reeditar amb el nom de "El sol a les vinyes", publicat per Òmicron. Pels camps de França encara no havien brostat les fulles, i les garses ja preparaven els nius portant branquillons. Just al moment d'encetar la primavera Jesús moria, quan tot incita a la vida. És el sentit d'aquest llibre.

En l'autocar a Escòcia vaig escriure "La muralla", els poemes de Tarragona, editats per Columna sèrie Àuria. En un autocar de no recordo quin viatge llunyà a terres més properes vaig escriure un conte que em va guanyar un premi a Astúries. Convocaven "Relatos de la mar", i em vaig dir: són els meus. I vaig guanyar el segon premi; el primer era en asturià. És publicat en un bonic volum.

Viatgeu, amics, feu-vos el vostre racó de lectura i escriptura. Un bloquet, un apunt, la conversa amb el veí de seient... tot va bé per tenir un record tridimensional.

*

*

*

Apunts del quadern de viatge d'O.X.

EL BOIX

*

L'escriptor Txec Rainer Maria Rilke, en la correspondència amb la seva sona, Clara, fa un elogi fastuós d'una simple branqueta de boix que aquesta li va enviar entre els fulls d'una carta. L'elogi ocupa tres pàgines. Jo, que no sóc Rilke, també voldria parlar del boix, i aquest és un article de primavera.

El boix (Buxus sempervirens), tan conegut pels que estimem el bosc, és molt present a les nostres muntanyes, i resulta curiosa l'expansió de les seves llavors, a l'estiu, quan les trobem disparades al mig dels camins. Llavors podem observar les càpsules obertes i comprovar que algunes llavors no arrelaran, escampades pels pedregars. Aquesta és la generositat de la natura, o la saviesa, en voler assegurar-se que, almenys, algunes de les llavors ofertes en totes direccions arribin a bon port.

Ara que s'acosta Setmana Santa, temps de dispersions i d'aspersions diverses, hem de recordar que el boix tenia - i potser té encara - usos religiosos, com ara el d'aspergir aigua beneïda en diferents cerimònies. També es cremava boix als cementiris, en honor dels difunts o potser per allunyar-ne els esperits.

El boix era plantat pels pagesos a camps i vinyes per reforçar collites. A vegades el boixerar arriba a fer-se arborescent i pren alçades considerables. A Mont-ral m'agrada ficar-me en una boixera altíssima, fosca com gola de llop en la seva base al peu d'una muntanya, que ara han arrasat. En celebracions i banquets, del boix se'n feien garlandes i corones. I, de les fortes arrels, bastons i coberts: ¿qui no ha menjat amb coberts de boix? ¿Qui no ha remenat cassola o paella amb estris de boix? Per no parlar dels humils, preciosos i internacionals boixets, que han contribuït a fer les puntes i filigranes més esplèndides del món.

Fins i tot el nom de la flor és bell, coneguda com boixerica. És una planta resistent i, ja des de l'antiguitat, s'ha pres com a sinònim de fortalesa i d'estoïcisme. De manera que així considerat, el boix arriba a ser per a nosaltres un model a tenir en compte i per motius diversos: magnificència, benedicció, fortalesa, utilitat i festa.

*

*

*

Carrer de Vannes. Dibuix a la tinta xinesa, del quadern de viatge d'O.X.

Ja que és temps de dispersions, ¿per què no visiteu el preciós País de Vannes, a la Bretanya?

MIGDIA

*
La mirada trista del nen de beneficència, d'ulls foscos fixats a l'oca de marbre del brollador, al raig d'aigua brillant i movedís. Però les noies custòdies el fan tornar al cotxet, al passeig i, en marxar, ell encara es queda mirant, amb el cap enrere, i el reflex se li gravarà a l'ànima.
*
La neneta gitana romanesa. La mare, descalça, havia amagat les sandàlies platejades de taló alt sota els margallons. Les recull i la nena se'n posa una i camina contenta pel passeig a peu coix.
*
El platejat brilla al sol de migdia com el raig d'aigua del brollador, el raig que es mirava el nen d'acollida. Com la plata de la sandàlia. Com el sol que en tota la seva amplària cobreix ara el mar d'elegants i efímers mirallets de mercuri.
*
*
*
La sabata blava. Collage d'O.X.