CONVERSES
CONVERSES
*
8-1-19
*
“¿Per què em deixes
penjat a la clau? S’han acabat les festes, ja em pots desar, que a la capsa hi
dormo millor. Per cert, aquest Nadal no he sentit gens de xivarri...”
Això em diu l’àngelet vigilant de la
vitrina, jo que l’havia guarnit amb la seva cinta de seda blava i tot.
Té raó, no ha sentit xivarri. A casa
no hi ha hagut gaires converses, ni hem fet música, com altres Nadals. Hi ha
massa silenci, ara, a casa: les parets i jo. La meva mare ens ensenyava nadales
alegres i ens feia un pessebre amb aigua corrent i tot.
Jo també faig el pessebre, amb
aquelles figures de quan era noia. De tant en tant els passo la mà per sobre,
acaronant-les. Alguns familiars han deixat de fer el pessebre a casa seva;
“¿per a què?”, diuen. Jo no el faig pas per als altres, el pessebre: el munto
per a mi, sobre l’arca antiga, en homenatge a unes persones que potser ni són
verges ni tenien àngels pel voltant ni havien vist mai un rei. Però vull creure
que hi va haver un fet a partir del qual va canviar la vida de molta gent.
Que més endavant molta d’aquesta gent s’ha
muntat un estil de vida que oblida aquelles primeres ensenyances i les
tergiversa, també. Però la humil doneta amb el seu nen m’ha fet molta
companyia, i jo a ella. Enraonàvem llargues hores, quan he estat malalta al
llit. Per això la vull posar entre el seu home, pastorets, caganers i animalons.
“Ja has escrit prou, ara despenja’m”,
rondina l’angelet de la vitrina. Són sis, repartits per la casa. Per no
sentir-los més, ara els desaré.
***
FUM DE LLENYA
FUM DE LLENYA
Mandreja el fum de
llenya
pel cel d’aquest
Nadal,
els pensaments
s’aquieten
i ens desitgem la
pau.
¿Els àngels
existeixen?
¿Vigilen o
acompanyen?
¿Qui no ha sentit
una ala
que l’ha passat
rasant
i no era dels
ocells
que en mar o en
terra estan?
Maria seu, cansada,
té fred, potser
calor,
el gebre i les
fogueres
fan el món
tenebrós.
Reposa el cap,
Maria,
Josep, amic dels
àngels,
li eixuga la suor
i un àngel li fa
fregues
de flor de romaní,
perquè de cara al
vespre
començarà a parir.
Mandreja el fum de
llenya,
aquell fum
blanquinós.
Ja som aquí, Maria,
Josep, l’àngel i
jo.
==================
Olga Xirinacs
24-12-18
==================
Mare de Déu del meu pessebre, feta per mi quan era noia.
Àngel comprat, de nom Aquilino Cornejo, i toca una jota 'chaconeada'.
COMPANYIA A MARIA
COMPANYIA A MARIA
Ja arribo, mareta,
ja sóc aquí amb tu,
em porto costura
i et faig companyia.
Ja vénen les dones,
bonica Maria,
cosim llençolets,
faixetes, gorrets,
Josepa, Isabel,
¿porteu didalets?
Que bé que s’està
a vora el foquet.
Maria, ¿vols aigua
i un ditet de mel?
Ja falten pocs dies,
¿dius que serà un nen?
Li faré un coixí
de llana toveta,
que rigui amb els àngels
que es fan la traveta.
***
OLGA
26-11-18
=========
Imatge: Museu Nacional d'Art de Catalunya.
MALS AIRES
MALS AIRES
*
15-11-18
*
Són els nostres,
i amb els nostres vull dir els locals, els de les comarques amb epicentre a
Tarragona. L’aire que respirem, el que produeix els càncers i al·lèrgies que
situen la població, des de fa molts anys, en un rècord sinistre. De guarir
aquests mals en tenen cura els oncòlegs i al·lergòlegs.
Tots sabem d’on venen, aquests
aires. Però la població necessita feina, al·leguen els alcaldes dels pobles
afectats. D’on s’extreu l’òbvia conclusió que la feina és bruta.
Per extensió, tenim els mals aires
polítics, aquests ja en general, que afecten totes les comarques del país. De
les malalties que produeixen aquests aires en tenen cura els psicòlegs i els
psiquiatres.
D’aquesta manera el poble català en
la seva totalitat i afectat d’aquestes greus dolences que l’ataquen per tots
cantons, n’ha de sortir resistent i reforçat. Salut.
*
Titular: Diari de Tarragona. Foto OX
REFUGI DE RATOLINS
ELS NIUS AL
FORAT DELS ARBRES - 1
*
Quan jo era
petita i estava malalta al llit, la meva mare s’acostava per explicar-me algun
conte que solia improvisar, amb la seva fecunda imaginació.
Els arbres del bosc. Al forat d’un
pi hi vivia una família de ratolins. En un altre forat, una d’esquirols; més
amunt, el mussol, que tot ho vigilava.
Els ratolinets tenien el seu niu
calentó, amb cobrellits que els feia la mare rosegant llana. Dormien sobre els
flocs de llana dels bens dels ramats, que els animals es solien deixar
enganxats a les bardisses. El pare havia fet un rebost on desaven les
avellanes, els pinyons, glans, galetes i formatge que portava del rebost
d’algunes cases on entrava per escletxes o finestres mal tancades.
La mare ratolineta tenia un saquet
on desava totes les dents que recollia de sota de les coixineres quan als nens
de les cases els queien. De tant en tant se les mirava, les remenava una mica i
tancava el sac, contenta de tenir aquell petit tresor.
Una vegada la ratolineta va entrar
en una casa on tenien piano: va veure les tecles i li van semblar les dents de
la canalla que ella tenia al niu: quina boca més gran, va pensar.
La família es trobava còmoda, allà
dins.
Igual que jo em trobava còmoda al
meu llit quan la mare em contava la vida al bosc i als forats dels arbres.
*
EL NIU A LA
CATEDRAL - 2
*
Un dia de festa
vaig entrar a la catedral, on deien missa cantada. Jo escoltava des de l’últim
banc, la vista posada al cambril de l’orgue, on brillava una llumeneta com un
far en la llunyania.
L’organista va pujar l’escala fins
al teclat de l’orgue. L’orgue era un aparell imponent muntat sobre i dins del
lateral esquerre, ocupant tota la paret. Dins, a força alçada, hi havia el
recinte que albergava el teclat i l’organista. Déu nos guard d’una caiguda.
La fusta fosca treballada que cobria
la façana de l’aparell, rica de columnates i plafons esculpits, la vaig
començar a veure com l’arbre gegantí, potser una magnífica sequoia on, a recer
dels predadors i gairebé tocant el cel, hi havia el refugi, el niu que acollia
el músic. Els grans tubs formaven part del bosc figurat.
Vaig començar a demanar-me si el
músic s’hi sentiria còmode, allà dins; i proveït, però, ¿de què? D’aigua,
segur, i potser d’alguna galeta o avellana per a les pauses o el sermó. A la
cofurna, ¿hi passava l’aire?, ¿hi feia fred o calor? I, molt important per a
l’analogia amb el relat 1: ¿hi havia ratolins? Al recambró d’un orgue hi pot
haver elements per ratar. I moltes dents, massa dents per als petits
rosegadors.
S’acabava la cerimònia i l’organista
feia els acords finals. Quan ja era a punt de baixar, vaig veure que al refugi
hi entrava una dona rossa vestida de vermell. Ja vaig marxar.
Pensava, vista la concurrència, ¿que
potser algun organista tot assajant hi berenava, allà dins? ¿que potser els
ratolins sí que hi trobarien alguna resta profitosa, com ara formatge? I la
dona del vestit vermell, ¿que potser portava pastes? Les possibles derivacions
les deixo per a un altre dia.
*
Original d’Olga Xirinacs
*
GUARDEU EL POBLE
GUARDEU EL POBLE
*
16-10-18
*
Ja es fa fosc quan
sortim del poble enfilat a la serra: una llenca encesa a l’horitzó pregona el
final del dia. Dins de les cases, les llars de foc guarden de la nit i, al
carrer, l’olor de fum de llenya escampa la nostàlgia suau d’allò que es deixa i
on has fet amable estada.
Mare de Déu del Montsant, entre les
pedres rosa guardeu el poble.
Dues dones, l’una porta un cistell i
l’altra fa llaçades al camí. Les cintes grogues tornen a ser escampades pels
pontets, per les alzines, per les baranes.
Cada vespre, si cal, refaran les
llaçades; tallaran cinta, plàstic groc, el que calgui. Les formigues segueixen
el camí, i si algú l’esborra o el trepitja, en faran un altre. Amb paciència,
amb persistència, amb l’esperança de trobar-se de nou totes plegades.
El capvespre d’octubre posa ombres a
la cara de les dues dones, però la lluentor dels seus ulls sembla reflectir la
primera estrella, la vespertina, Venus, en la que fixem els ulls amb admiració.
Cada vespre que calgui, mentre les
mans ofensives s’arrapin a la seva ira com a una bandera amarga.
Mare de déu del Montsant, entre les
pedres rosa guardeu el poble.
*
Olga
octubre 18
*
Imatge: Internet: goigs.
*
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
