RÈQUIEM NOCTURN

RÈQUIEM NOCTURN

*

18-2-17

*

Les onze tocades. Negra nit. El Passeig, desert en la nit d’hivern. El Balcó, fent de frontera de la ciutat amb el mar salvatge: només un espai, sota l’espadat de 35 metres, pels jardins, la via del tren i la platja.

            S’ha tirat Balcó avall, fosc com aquella hora. Ha deixat el calçat ben aparellat tocant la barana abans de saltar. Qui sigui, que no ho sé. Quan escric això ja s’ha fet de dia sobre una mort solitària. Una més, aquí.

            Llums intermitents, Mossos guaitant avall, impedint el pas a les escasses persones que passaven. Després de bona estona, han recollit el calçat i han marxat tots. Ja hi devia haver anat el jutge. El Balcó, separant la fosca dels fanals del Passeig.

            Trio una cançó de Bach per aquest comiat solitari; la mateixa que tinc triada per a mi. És del Llibre de Corals per a la mort: “Vine, dolça mort”. BWV 478.

            “Vine, dolça mort, vine, descans benaurat,

            oh, si ja fos

            on hi ha els exèrcits dels àngels,

            i deixés aquest negre món

            per entrar a la tenda blava de les estrelles,

            cap al cel més alt.

            Oh, descans benaurat.”

            *

            Foto OX, des de casa.

            

DRONERIES

            DRONERIES

            *

            10-2-17

            *

            L’egiptòleg ucraïnès Nikolai Belinsky acaba de publicar part de les seves investigacions sobre uns fets sorprenents. Segons el científic, els antics egipcis ja s’havien servit d’aparells molt semblants als drons actuals. La civilització egípcia hauria desenvolupat uns ginys molt eficaços que mantenien en cambres custodiades.

            Belinsky sosté que moltes de les aparicions angèliques o demoníaques que relata la bíblia en les seves diferents versions i traduccions, van ser causades per aparells sàviament dirigits. Del que he llegit només citaré els casos que es referien als que es van fer servir per atemorir el poble jueu. Cada àngel aparegut a profetes per anunciar males noves, era un artefacte perfeccionat pels científics egipcis, excel·lents maquilladors que així obtenien els efectes desitjats. Només limitant-nos als evangelis ja trobem àngels que anunciaven embarassos, que incitaven a llançar-se per penya-segats, que parlaven des de l’aire durant el bateig de Jesús, que desorientaven Josep amb notícies inquietants i que vigilaven sepulcres buits amb ànim de dispersar els creients.

            Belinsky encara parla d’un acte de venjança anterior a l’escriptura dels evangelis, però la transcripció allargaria massa aquest post.

            Fa poques setmanes han fet entrar drons a la catedral de Tarragona per retratar-la des d’angles inèdits. Aquests artefactes podrien enregistrar segons quines converses nocturnes que tenen lloc al recinte. Vivim temps  molt interessants.

            *

            Esbós de possibles drons egipcis. Reproducció del document de Nikolai Belinsky que il·lustra la seva publicació.

"ARA JA PUC MARXAR EN PAU"

“ARA JA PUC MARXAR EN PAU”

*

1-2-17

*

“Nunc dimitis...”. Al temple de Jerusalem s’hi aplegava gent d’allò més diversa. Poc temps després d’haver nascut Jesús, els seus pares, segons tradició, el van anar a presentar al temple previ pagament de dues tórtores o coloms. La Llei manava fer-ho així amb els fills mascles.

            Resulta que allà hi van trobar l’ancià Simeó esperant l’acompliment d’una promesa. Sembla que l’Esperit Sant li havia dit que no moriria fins haver vist el Crist, o Ungit del Senyor. Simeó va demanar als pares que li deixessin tenir el petit als braços, i llavors va dir aquelles paraules que tantes vegades hem cantat: “Ara, Senyor, ja pots deixar marxar en pau el teu servent, segons em vas prometre. Perquè els meus ulls han vist el Salvador que ens has donat perquè, a la vista de tots els pobles, sigui llum resplendent que il·lumini els gentils i glòria del teu poble Israel. (Lluc 2, 22-32) ” Per això demà és la festa de la llum.

            El costum masclista de l’Església exigia que, alhora, la mare recent es purifiqués, pel fet d’haver parit fill; no així el pare. Mal costum aquest que arriba fins els nostres dies. Per això demà també es coneix com festa de la Purificació de Maria.

            El que m’agrada més, però, és la il·lustració del famós i bellíssim Llibre d’Hores de Jean, Duc de Berry (1340-1416), que va encomanar al taller dels germans Limbourg cap al 1410 i que no es va enllestir fins després de la seva mort. És el llibre d’Hores més notable de tota l’època gòtica.

            A la il·lustració s’hi pot veure el grup de gent descrit. Però el que m’impressiona és el gest de la mort, situada darrere de Simeó i que el mira amb avidesa esperant la promesa acomplerta. Aquella cara blanca, que en la seva buidor expressa tan bé l’afany de segar la vida, i pensa que ja ha demorat prou el seu afany possessiu.

            Llum, purificació, i sempre la mort present reclamant la seva presa.

            *

            Il·lustració del Llibre d’Hores del Duc de Berry. Captat d’Internet.

MATAR EL PARE

MATAR EL PARE

*

24-1-17

*                    

Gràcies als mitjans de comunicació, cada dia assistim a l’assassinat d’alguns pares de totes castes i colors. Aquesta és la missió de tota generació que puja, matar pare i mare si pot. En el sentit físic primer, perquè això ja ve inscrit des de la formació de l’univers.

En el sentit simbòlic, després: el món es va formant sobre despulles anteriors. És llei de vida.

            Els pares aspiren, la majoria, a criar uns fills cada vegada millors i més perfectes. Saben que aquests fills els assassinaran, però ningú es vol adonar que tota història s’acaba d’aquesta manera, per molta moral que hi dediquin. L’univers té aquestes lleis.

            Ara em refereixo només al món cultural. L’expressió ‘trencament’, que s’ha fet famosa els últims anys, la utilitzen els que no en saben d’altra per ignorància. Però no vull analitzar mots. “40 anys de punk”, ens diuen aquests dies. Felicitats, doncs. Aquests i altres moviments en art, arquitectura, música, irrompen al món que al seu temps també va innovar tant com va poder, perquè la vida és evolució, i l’evolució no és un compartiment estanc sinó que és un tempteig, de manera que, encara que sàpiga greu a alguns, l’enllaç no queda mai interromput. Però sembla millor matar que agrair, i si no ets agressiu no vas enlloc.

            En el cas dels concerts i macroconcerts ‘trencadors’ que s’erigeixen sobre l’esquelet dels pares devorats: ¿aporten alguna novetat que no sigui el guany? Perquè els resultats són els mateixos de sempre des que es cantaven cançons de pandero: omplir estadis, sales, camps de futbol i obtenir beneficis. Una prova minúscula entre tanta grandesa és que un determinat poblet de les nostres comarques no pot llogar un cantant ‘trencador’ per la seva festa a causa de l’elevat preu a que es cotitza l’home. Ja s’assembla a les elèctriques, això. Cadellets submisos, trencadors de pega.

                                             ***

Collage d’OX

EL PERE SENSE POR A LA PINEDA

EL PERE SENSE POR A LA PINEDA

            *

           15-1-17

            *

         EL PERE SENSE POR A LA PINEDA

“El Pere sense por”, conte dels germans Grimm, l’he explicat moltes vegades a grups de canalla. Només la primera part, perquè és tot ell interessant però molt llarg.

            Gràficament caldria representar el Pere sopant fesols amb cansalada sota l’ampla campana de la llar de foc d’un castell encantat, ben tranquil. Mentre sopa se sent una veu des de dalt que diu: “Pere, ¿caic?”. l Pere respon: “Cau, home, cau”. I cau un os humà. Cal fer força actuació i veu cavernosa, perquè van caient ossos i el Pere sopa amb calma. Fins que es forma un esquelet sencer. Ell ni s’immuta.

            Els ossos, ara sense Pere, o potser es deia Pere el primer que els va trobar, han  anat caient i apareixent per etapes a la platja de La Pineda (Vila-seca). Ho reporta el Diari de Tarragona i ho comenta amb fina ironia Joan Ramon Correal, el director. Primer un fèmur; després un tros de crani; ara vèrtebres. Potser qui els busca menja fesols o es fa peix a la brasa a la platja, no ho sé. Esperarem que surti l’esquelet sencer, que tenim temps abans els turistes no se’ns esverin, que els morts demanen parsimònia.

           

         Diversos cossos de seguretat intervenen en la recerca: agents de la Policia Científica, Subaquàtica i comandaments de les comissaries de Vila-seca i Salou, que ‘pentinaven’ la platja. Però els que em criden més l’atenció són dues patrulles antidisturbis que es van mobilitzar divendres. ¿Per què? Si jo escrivís un conte d’aquesta circumstància, faria aparèixer les patrulles quan sortís l’esquelet sencer, no fos cas que, espantat, el manat d’ossos engegués a córrer i l’haguessin de detenir. ¿O és que els ossos fan la ballaruga cadascun pel seu compte?

          

                   ***

                  Fotografia i collages d’OX.

ARBRES VIGILANTS

  

ARBRES VIGILANTS

*

10-1-17

*

El meu preferit, el teix. És un arbre sever, el més fosc entre els verds, vigilant dels morts, d’arrels poderoses que purifiquen les aigües dels antics camins de pelegrinatge. Gairebé immortal, li agraden els llocs ombrosos, on conversa amb els altres perquè és sociable. Entre ells s’expliquen històries que ja ens agradaria saber. Se n’extreu el taxol, eficaç contra el càncer. De les seves cireretes, única part no verinosa, se’n fa bona confitura i els ocells les esperen. Diuen que significa tristesa, però jo no m’ho crec.

Magnolier esplèndid que ofereix refugi a diversitat d’ocells. La seva flor perfumada i carnosa significa innocència, però jo la trobo carnosa i sensual. A Orient, dels pètals se’n fan bunyols deliciosos. És exclusivista: la seva majestat impedeix que creixin altres espècies sota seu. És gelós del seu territori. Recordo la capella d’una gran masia, a l’estiu, on sempre hi tenien magnòlies: poder de les olors.

El xiprer de la catedral vol arribar més amunt de torres i campanars. Robust, és refugi d’ocells i gronxa la seva alta capçada com si cantés una non-non. Verd més clar que el teix, viuen costat per costat vora del pou de gel medieval, allà on es dipositava la neu baixada de muntanya en carros entre palla per delitar els monsenyors que prenien gelats de fruita. Una sentida cançó d’Apel·les Mestres, el gran oblidat, recorda el xiprer que vigila l’últim son de l’estimada. Guarniment de jardins i cementiris, també sap parar el vent quan es fa necessari. El seu nom ve del grec i vol dir melancolia.

El taronger, que un dia va deixar caure la taronja inspiradora del meu llibre de poemes “La taronja a terra” (Òmicron). Ens asseiem al pedrís contemplant com la merla i la tórtora es disputen el territori amb les ales a punt d’atacar. S’entén: la merla té el niu a l’arbre i la tórtora es passeja per sota: cal vigilar. La tarongina és la blancor de les núvies. Fruita solar, portada per diversos guerrers de regions antigues.

Estimo els arbres. Una vegada vaig escriure un llibret per a infants, “Sóc un arbre”, en castellà “El árbol de mi patio” (Edebé). El llibre potser ja no hi és, però els arbres sempre m’acompanyaran.

Arbres del claustre de la catedral de Tarragona.

                                      

                                                                           ***

LLEGIR I ESCRIURE

LLEGIR  I  ESCRIURE

*

3-1-17

*

Llegir és un gran plaer a l’abast de tothom, però no tothom sap o vol obtenir aquest plaer que és la lectura.

            Molts pintors estimats han creat obres delicioses on la humanitat més remota llegeix o escriu. Ja ho feien a les coves sobre roca, més endavant sobre argila, cera, papir, pergamí, paper, pantalla... Recordo amables figures flamenques amb marededeús sostenint llibres; o com la Magdalena de Van der Weyden, Rogier de la Pasture, li deien (flamenc-1399-1464). Però sobretot santa Bàrbara, de Robert Campin (flamenc-1375-1444), una imatge que no em cansaria de contemplar, ella llegint en un banc encoixinat d’esquena a la llar de foc, i una finestra vidriera que deixa veure un paisatge en llunyania: comoditat, plaer, serenitat, bellesa.

            Escriure: com a cadascú li vingui de gust. La llauna de galetes Plaja, gastada pels anys, guarda a casa petites notes amb poemets a llapis o en tinta que s’escrivien els meus pares; sempre poemets d’amor, en fulls ben doblegats, i així fins a la mort d’ella. És la meva herència secreta.

            Escriure, escriure. Tant si s’ha de publicar com si no. Expressar el nostre interior o explicar el nostre entorn. Literatura minimalista com les petites pàgines doblegades amb missatge. O grans documentacions que ens facin anar pel món desconegut. A taula, el dia primer d’any es va parlar de les ones gravitatòries amb una certa ironia: tot se’n desconeix, però hi són, com els fantasmes.

            No vull anar tan lluny. Em quedo a la casa acollidora de Carl Larsson, on les dones llegeixen i escriuen i vull pensar que fan una vida feliç.

            *

            Aquarel·les de Carl Larsson