NASSOS

NASSOS

*

11-12-14

*

El preferentista-subordinat va demanar audiència amb el bankiasta Garragachacatorrimagorribichibolechea.

          El preferentista-subordinat portava papers mèdics que certificaven el seu estat de salut. Per culpa del bankiasta i la seva colla s’havia tornat os pelat i  només el seu nas prominent s’encarava amb agudesa al nas  de Garragachacatorrimagorribichibolechea.

          Com que no l’havia vist mai de perfil, al primer moment va trobar que s’assemblava a ell, no tan sols pel nas sinó pel posat i tot. Va estar a punt de mostrar-li simpatia. Però ell anava a reclamar els seus diners: volia tornar a tenir la carn sobre els ossos i el ronyó cobert, que feia fred.

          En va el bankiasta l’intentava convèncer de tenir paciència i l’amonestava i tot a mà alçada.

          El preferentista-subordinat va pensar que no perdria res més, perquè no tenia ja res a perdre enlloc. Li va clavar el nas a l’ull esquerre i se’l va posar ell. “Almenys he recuperat alguna cosa”, va pensar mentre l’altre buscava les ulleres.

                                          ***

Composició d’OX

          

SIMPATICÓN

SIMPATICÓN

Dels meus set als 10 anys, obtenir un tubet de pega per portar a escola era difícil. Per això quan una nena amiga me’n va donar un, que ja era encetat, no sabia com agrair-li. La prova és que me n’he recordat sempre.

            D’aquells tubets tothom en deia Simpaticón. El nom real era Sinteticón, però el poble estrafà d’immediat els noms i a vegades, com és el cas, resulten curiosos. Ara que faig memòria, recordo haver sentit com homes grans i ferrenys demanaven el Simpaticón per adobar alguna cosa.

            Penso que, tret de la gràcia de la paraula, poca importància tenia si es deia d’una o d’altra manera. A Tarragona, del carrer d’Apodaca (pocs deuen saber qui era) se’n sol dir carrer Putaca. Els homes ferrenys, doncs, feien la seva feina i els tendres infants escolars també.

            Tret que fa poc m’he assabentat que un “nen” de la meva edat i d’una altra població, d’un altre col·legi, doncs, de la pega aquella en deia Simpaticol. Ho devien dir tots els nens, i no recordo que cap mestre ni monja ens corregís. ¿Algú de vosaltres, bloguers d’una ‘certa’ edat, coincideix a haver dit o sentit aquests noms?

            Resulta que l’insigne Antoni Tàpies feia les seves primeres composicions usant terra d’escudelles (l’actual Vim o frega-culs de cassola) barrejada amb Sinteticón, per obtenir textures rugoses. L’entrada diu ben clar Sinteticón. Però, ¿com ho devia dir ell a la seva escola?

            ¿I si tot plegat fos Synkolikol i anàvem fora d’osques?

             ***

             Imatge presa d'Internet.

VIDRES GLAÇATS

VIDRES GLAÇATS

Tinc tres possibles primers records de vidres glaçats: 1- els de les finestres a l’hivern. 2- els dels llagrimaris que veia a la Necròpolis quan ens hi portava el papà i ens ensenyava les calaveres i els forats de trepanació. 3- els de les bombetes esmerilades.

            A la nova botiga de l’amiga Montse he vist uns gerrets de vidre amb efecte entre platejat i menjat pel sol; recordaven els colors dels vidres de la Necròpolis. La mort per una banda, i per l’altra la vida d’una botiga de conte de fades: flors, miralls, coixins, teixits en rosa, nines, capses, figuretes... entre naïf i Biedermeyer.

            Biedermeyer és l’estil que es va generar la primera meitat del XIX a Àustria i Alemanya; representava una certa burgesia austera, benestant, conservadora, tranquil·la. En podríem dir un romàntic domesticat. El seu nom ve d’un escriptor al que els ‘amics’ van estrafer el nom. Els contraris a aquell estil sempre han denigrat tot el que en prové i marca l’època: literatura, pintura, música. Malgrat això, es va escampar força perquè tots portem dins un infant que voldria ser feliç i estar segur.

            De llavors prové el Nadal tal com el representem ara: decoracions a botigues i cases, nadales. Molts interiors de casetes de nines amb els seus accessoris. I llibres-casa, com aquest de la fotografia, de la meva col·lecció de casetes de paper.

            En certa manera, el que deia al començament, que parlava de vidres glaçats, ens recorda els interiors que veien els pobres orfanets dels contes d’Andersen a través de les finestres: dins de les cases hi havia Biedermeyer-nòrdic, o sigui, menjar i escalfor feliç.

            Dels altres vidres ja en parlaré més endavant, perquè avui la mà ha seguit un altre camí que no em proposava.

            *

LA VIDA DELS CREADORS

LA VIDA DELS CREADORS

*

2-12-14

*

Mentre revisava el nou text d’un aprenent literari, m’ha vingut de gust rellegir “Cartes a un jove poeta”, de R. M. Rilke (1875-1926). En tinc dues edicions de fa molts anys, l’una tota subratllada amb llapis, cosa que m’ha agradat tornar a veure, perquè encara hi coincideixo totalment.

          “Si la seva vida de cada dia li sembla esquifida, no l’acusi. Més aviat acusi’s, digui’s que encara no és prou poeta per a cantar-ne les riqueses, doncs no hi ha esquifidesa ni lloc esquifit o indiferent per als creadors. I si es trobés en una presó, les parets de la qual no li deixessin arribar als sentits cap dels sorolls del món, ¿no li restaria encara la seva infància, aquesta deliciosa i règia riquesa, i tots els tresors de la memòria?”

          Rilke es va escriure amb al jove poeta des de 1902 fins al 1908. Llegint-lo, abans i ara, em sento interpel·lada - i potser una mica renyada i tot- com el noi que li demanava consell. Ara, sovint la meva vida sí que em sembla esquifida; és a causa dels meus pensaments fatigats, que els costa alçar-se, i em reconec la culpa: em canso de mirar, els colors s’apaguen i els afectes s’allunyen. Però sóc poeta, sóc escriptora, sóc creadora i avivo aquesta certesa vital que, per sort, Rilke em torna a recordar.

                                                                     *

Collage d'OX. Sèrie 'Últimes llums'

AMICS, RIUS, MAR

AMICS, RIUS, MAR

*

27-11-14

*

Com que encara som al mes de les ànimes, sento cuejar els esperits, ectoplasmes, fantasmes, íncubes i súcubes que ofereixen els seus serveis a preus rebentats perquè novembre s’acaba.

Amb els dies de pluja forta (pocs, per cert), aquests éssers són arrossegats a mar des de la catedral com a punt més elevat, en ràpida escombrada per les nombroses baixades en forma de torrent fins al mar. Al desembre ha de quedar tot net perquè són una altra mena d’esperits els que arriben.

Ahir vaig retratar el mar al matí perquè donava fe del cercle que es forma amb les aigües que baixen de la ciutat. Avui ha passat el mateix. Els éssers marins se sorprenen de la variada quantitat de parracs i cossos albuminosos que els arriben. Amb els prismàtics se’n pot captar algun moviment; de nit faran fosforescències. I llavors la gent amb memòria es recolza al Balcó i diu o pensa allò: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar a la mar, / que es el morir.” Ho deia el malenconiós Jorge Manrique.

Però com que ahir escoltava les disquisicions d’un psicòleg i d’un ‘coach’ per definir la felicitat, recomano més aviat la lectura d’Epicur quan diu: “De tot el que la saviesa procura al conjunt de la vida de plena felicitat, el més important, de molt, és el benefici de l’amistat.” Ja ho sabeu, amics.(1) Adéu tristesa.

*

(1) Sóc de l’opinió de la filòloga Carme Junyent: no desdoblar mai els gèneres.

* Foto d’OX.

DE MÚSICA

DE MÚSICA

*

22-11-14

*

Aquesta és la pintura que presidia l’entrada a la casa del poeta. De tant veure-la ja em resultava familiar i no donava cap importància, llavors, a la noia morta o a la mort de la noia. Formava part de la consciència de la casa: la casa del poeta, de la seva muller devota i de l’única filla, pianista precoç i tan bonica com la Cecília morta del rebedor.

Érem adolescents en un temps de magnòlies i de cantar el Magnificat i cançons jueves pels carrers del poble. De contemplar la lluna sobre el pont de can Cabanyes. D’exclamar que érem felices. D’escoltar, jo, les notes de vidre que el poeta demanava a la seva filla. De les cançons de Mompou i dels concerts de Bela Siki. Del debut de Teresa al Palau de la Música, ella amb tirabuixons i un vestit de vellut blau nit amb coll de puntes. De dinar a l’Ateneu de Barcelona i a casa del seu mestre Joan Gibert Camins, col·leccionista amable de records bellíssims.

Tan bells com el començament d’aquest dia amb una música llunyana.

*

Santa Cecília, de Gautier.

El cel d’aquest matí.

VA CARDAR

VA CARDAR

*

17-11-14
            *

Havia sentit dir l’acudit fa anys, però quan me l’he trobat de cara no he resistit la temptació de fer-li veure la llum del blog.

A La Vanguardia d’ahir, diumenge 16 de novembre, dins la secció Tendències, hi ha un reportatge que porta per títol “Paparazzis de la llunyania”. Es refereix als que fan les fotografies més llunyanes.

Com que nosaltres diem que des de Mont-ral es veu Mallorca, vaig voler resseguir el mapa. Pels voltants, trobo una estranya i divertida toponímia que diu “va cardar”,  escanejada aquí.

Fent memòria, he recordat que algun conyívol traduïa Cardó com ‘va cardar’. Cardó, la Serra de Cardó, amb l’antic balneari i l’aigua del seu nom.

Bonica troballa, aquesta toponímia. La resta de noms semblen ben traduïts, excepte Encanadé, a Castelló, que hauria de ser En Canadé, sembla. Peccata minuta.

Doncs bé, no sé si a Cardó hi deu haver un rètol en record d’algú significat que cardava per les muntanyes. O potser era un costum general del poble, massa incòmode entre vegetació aspra i pedregam. Sigui el que sigui, ens ve a recordar que el món s’acaba, i que qui ho va fer allà dalt, tot allò té.

*

Document extret de La Vanguardia. Dia 16-11-14. Tendències.